Colla Verglas

Ahir es va començar a disputar el Rally Monte-Carlo, amb Loeb acabant la primera etapa com a líder — per variar, Ogier fent temps de WRC en un Skoda Fabia S2000 i Sordo sorprenent amb el relativament-poc-evolucionat Mini Countryman WRC. No obstant, avui no us vull parlar del rally en sí — hi ha mil pàgines amb informació en temps real — sino dels orígens d’aquests petit blog i de la gent que hi ha al darrera.

Tot va començar l’any 2006 quan, juntament amb uns amics, vam enfilar la AP-7 en direcció a França. Erem en Samu, en David, el meu germà, jo… i uns quants més a qui no he tornat a veure. Era el meu primer Monte-Carlo. Si no recordo malament — ha plogut molt des de llavors — la idea kamikaze consistia en pujar divendres a la nit conduïnt de matinada, veure els trams de dissabte, els de diumenge (si és que es feia algun) i de nou cap a casa. Una pallissa. Un cop arribats a peu de tram, compteu que serien les 5:00 de la matinada o algo així, ens vam trobar amb en Pere i el seu pare, els quals ja portaven und ia per allà. Jo no els coneixia, eren amics del David — l’aficionat als rallyes més sonat que mai he conegut.

Quasi ni recordava que en Xevi Pons un dia va ser pilot oficial de Citroën. Tampoc recordava que els Xsara WRC un dia van ser blaus. Ha plogut molt des de llavors.

Erem un grup ben avingut, fins i tot quan, seguint les optimistes indicacions del David, el paio ens va fer caminar 5 o 6 km de pujada fins arribar a la “curva perfecte”. Coses de ser el primer Monte-Carlo, que es perdona tot. La veritat és que en aquells dos dies vaig fer molta amistat amb en Pere i el seu pare. Al Samu i al David ja els coneixia de escapades anterior. I després estava l’Albert, el vell company de batalles del chat IRC de Formula 1 amb el que va començar tot (i amb el que vaig anar a Le Mans aquell mateix estiu). Un grup hetegoreni pero molt ben avingut, amb el que vam repetir l’any següent, vam anar a Cheste a veure el WTCC, a Andorra a veure el Trophée Andros, al Rally de Finlandia, etc.

Passat un temps, en una soporífera pujada en costa a Andorra, vam decidir que ens haviem de dir d’alguna forma. Ja sabeu, aquesta mania de posar etiquetes a tot. Donat que ens vam conèixer al Rally Monte-Carlo (com a grup, ja que la majoria ja ens coneixiem d’abans) i que als trams d’aquest rally no hi ha res més típic que les senyals de trànsit que avisen del verglas fréquent, la decisió era fàcil: Colla Verglas. A partir d’aquí ja sabeu la història: un dia vaig obrir aquest blog (poc després del Monte-Carlo del 2006, de fet) per compartir videos amb els amics… i més de 2.100 entrades després aquí seguim.

Una foto una mica per oblidar, quina vergonya. D’esquerra a dreta: en Samu (qui, de fet, ara està per allà), un servidor amb barret vermell, en Pere, un paio a qui anomenarem Perque — com la discoteca makinera, i en Josep, el pare d’en Pere. Falta l’Ignasi, que seguirament és qui va disparar la foto, i en David, que segurament estava buscant lloc a peu de cuneta uns 12 kilòmetres tram endins. A la seva bola, com sempre. 

La veritat és que aquests dies se’m fa difícil no veure les imatges del Rally Monte-Carlo sens recordar aquella edició del 2006, on curiosament no va guanyar Loeb sino el gran Marcus Grönholm — el francés va acabar segon tot i fer la remuntada de la seva vida després d’abandonar en la primera etapa i re-enganxar-se gràcies al Super Rally. Així doncs, ara ja sabeu la relació d’aquest petit blog amb el Rally Monte-Carlo (al que aquest any no hi hem pogut anar tot i que hi havia ganes). Aquí va el meu petit tribut a aquest particular grup d’amics: en Samu, en David, l’Albert, en Pere, en Josep, l’Ignasi… i un servidor. A veure quan quedem per anar a fer uns trams i recordar els vells temps, mamones!

Foto: stëve