És hora de que el blog torni (poc a poc) a la normalitat

Diumenge passat vaig arribar a casa després de dos interminables vols entre San Francisco i Barcelona via Frankfurt. Darrere queden tres setmanes on hem vist i hem viscut pràcticament de tot: des de creuar una comunitat amish quasi per accident a colar-nos en una fira ambulant plena de mexicans. Si hagués de buscar una paraula que poguès descriure tot el que la Mireia i un servidor hem viscut en les darreres tres setmanes, la veritat és que em costaria… i molt.

Des que el passat 7 de maig vam començar aquest periple pels Estats Units les hem vist de tots colors: en total hem recorregut prop de 6.200 km, hem passat per 9 estats (i això que no compto New Mexico, tot i que el vam arribar a trepitjar), vam passar dels 2ºC que teniem a dalt de tot de la Pikes Peak als 40ºC que ens vam trobar de camí a California, em van colar una multa per excès de velocitat… i un altre agent em va acusar (equivocadament, per sort) d’anar a 100 mph (uns 160 km/h), hem fet carreteres mítiques com la ja mencionada Pikes Peak, la Phantom Canyon Road o la Hwy 1 tot recorrent la costa californiana de sud a nord…

… hem vist des de cotxes militars fins als mítics muscle cars de principis dels 70, de joies com un Mercedes-Benz 300 SL Gullwing a cotxes de prova de Volvo perduts a mig camí entre Las Vegas i Los Angeles, de velles glòries europees circulant pels carrers de San Francisco a diari fins a cotxes híbrids revolucionaris com el Chevrolet Volt o el Fisker Karma…

hem assistit a trobades com la Cars and Coffee, on hi havien invents com un Rolls Royce hot-rod o un Porsche 924 d’allò més surrealista, i a trobades improvitzades de dissabte a la tarda a pobles recòndits de l’estat Missouri, hem anar a museus com el Indianapolis Motor Speedway Hall of Fame… i fins i tot hem vist rodar alguns Indy Lights per l’òval nordamericà per excel·lència! En fi, una odissea.

Durant les properes setmanes aniré penjant cosetes d’aquest viatge, tant pel que fa als cotxes, que és el tema que ens ocupa, com al viatge en sí, per si a algú li interessa repetir-lo. A grans trets, i tot i sortir de Chicago, la nostra ruta va diferir força de la clàssica Ruta 66. La raó no és altre que les muntanyes de Colorado… i és que creieu-me si us dic que després de 3.000 km per les rectes interminables de Missouri i Kansas, una mica de curva i contra-curva sempre venen bé! Entre entrada i entrada també aniré penjant cosetes de tot allò que m’he perdut durant les darreres setmanes — les 24 hores del Nürburgring, alguna que altre novetat que vull comentar, el Gran Premi de Monaco, etc. La única cosa que necessito ara és agafar ritme…

About these ads

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s