Tot i que els dos dies que vam passar a Chicago van estar molt bé, admeto que em moria de ganes de recollir el cotxe de lloguer i començar a fer milles en direcció oest. Al cap i a la fi és el que haviem vingut a fer. Abans, però, encara quedaven un parell de coses per veure. Per la primera d’elles no vam haver ni de moure’ns de la habitació: el 35 d’East Wacker Drive, situat just davant del nostre hotel i a tocar dels dits de la nostra habitació, compta una història força particular…
Construït entre 1925 i 1927 i conegut com a Jeweler’s Building (l’edifici dels joiers), durant els primers 14 anys comptava amb la particularitat de que els seus inquilins podien aparcar el seu vehicle al propi aparcament: un elevador permetia a la gent entrar a casa seva (literalment) sense baixar-se del cotxe. La raó? La inseguretat de la època, Al Capone i aquestes coses, imagino. I és que quan la teva feina consisteix en passejar joies per tota la ciutat, tota precaució era poca.
No obstant, el que feia d’aquest edifici una icona per la ciutat de Chicago era el restaurant que s’hi amagava a la cúpula, anomenat Stratosphere. A part de comptar amb unes vistes impressionants sobre el riu Chicago, era un speakeasy operat directament per Al Capone on es servien begudes alcohòliques durant els anys de la Llei Seca. Amb raó els joiers que allà hi vivien estaven acollonits: allò era un niu de gangsters i mafiosos!!
Aquí va un time-lapse tirant a trunyot que vaig fer amb la GoPro des de l’habitació de l’hotel.
Per desgràcia, avui en dia ja no queda rastre de tot això. Ara és una sala de conferències i l’estudi de l’arquitecte Helmut Jahn. En fi. Com a dada curiosa, aquest edifici va aparèixer breument a la pel·lícula Batman Begins, amb en Batman enfilat a una de les torres petites que hi ha al davant de la gran cúpula.
Abans d’enfilar el camí cap a la segona visita del dia (i darrera de la nostra estància a Chicago) tocava per una petita parada tècnica a Magnolia Bakery, una botigueta de cupcakes famosa — sobretot la de Nova York — per haver sortit a un episodi de la sèrie Sex and the city.
Si després pretenia portar a la Mireia a Indianapolis i la Pikes Peak no tenia elecció. Total, algú li pot dir que no a aquestes petites obres d’art?
Wrigley Field, la segona parada del dia, és l’estadi dels Chicago Cubs, l’equip de bèisbol de la ciutat. Ho sé, si només vam estar dos dies a Chicago, com és que vam malbaratar el nostre temps anant a un estadi de bèisbol? Doncs de la mateixa manera que aquí els guiris van al Camp Nou en manada…
Suposo que bona part de culpa en la decisió d’anar a Wrigley Field la té la intro de Primos lejanos. Us enrecordeu? La veritat sigui dita, i independentment de que t’agradi l’esport, visitar aquest particular estadi fundat el 1916 té la seva gràcia, sobretot per aquest aire retro que es respira. Ah. I també per les grades que els veïns han muntat als edificis adjacents. Deu ser una colònia de catalans, qualsevol cosa per tal de no pagar…
De tornada de l’estadi vam tenir el que es podria definir com el primer contacte amb la Amèrica de veritat, la que no es veu quan viatges a les grans ciutats. Enlloc d’agafar el metro a l’estació que estava davant de l’estadi vam decidir caminar dos o tres parades i agafar-lo més endavant. És una cosa que ens agrada fer i sempre ens ha deparat alguna que altra sorpresa agradable…
Com The Bar Celona…
… o un restaurant marroquí anomenat Andalous.
Un cop vist l’estadi dels Cubs de Chicago tocava tornar de nou cap al centre, recollir les maletes a l’hotel i anar a buscar el cotxe de lloguer. L’hora de la veritat havia arribat. El kilòmetre zero del nostre roadtrip, un viatge que ens portaria de Chicago a San Francisco creuant nou estats (i trepitjant deu). D’entrada ens esperaven unes 225 milles (362 km) fins a Indianapolis, on teniem previst fer la primera nit.
Vist així no sembla gran cosa però en perspectiva la cosa canvia. Tot just era el principi.
Resulta curiós, si més no, que en un viatge on se suposa que hem d’anar sempre en direcció oest el primer dia acabem més a l’est del que ho estàvem al començar el viatge. De fet, tant a l’est vam anar que fins i tot vam haver de canviar l’hora!
Per començar, però, millor prendre’ns les coses amb calma que no era plan de cansar-nos el primer dia. És per això que vam decidir fer una primera parada molt poc turística a un Premium Outlet que queia a mig camí, concretament a un poble que responia al nom de Michigan City (tot i estar a l’estat d’Indiana).
Les vistes des de l’aparcament no podien ser més gratificants…
Clar que un dels avantatges d’estar a prendre pel cul de tot és que no hi havia pràcticament ningú a les botigues…
Ho sé. Un outlet no és la forma més digna de començar un viatge com aquest. Clar que la nostra idea tampoc era visitar un llistat de coses com a robots, sino deixar-nos portar pel mapa (i el GPS) tot descobrint llocs nous. Com menys turístics millor, afegeixo. De fet, aquesta és la raó per la que vam optar per la ruta US-50 enlloc de la clàssica i habitual Ruta 66, una decisió de la qual n’estem molt (i molt) satisfets. Però d’això millor en parlem en un altre entrada…
