Pujant la Pikes Peak, vist amb els ulls d’un turista a qui li agraden els cotxes

Aquest cap de setmana s’està disputant la pujada a la Pikes Peak, aplaçada des de principis de juliol degut als incendis que van assolar la regió. Uns mesos abans, un servidor va tenir la possibilitat de pujar-hi amb la seva senyora. Aquesta és la petita crònica de l’ascens i el descens d’un turista a qui li agraden els cotxes.

La pujada a la Pikes Peak és una prova tan admirada com desconeguda. Sincerament, a part d’en Monster Tajima i el seu espectacular rècord, de l’any en el que Walter Röhrl va participar amb l’Audi Sport Quattro S1 Pikes Peak, i de la pujada que l’Ari Vatanen va fer amb el Peugeot 405 T16 del Dakar, i que va acabar convertint-se en un curt anomenat “Climb Dance”, la veritat és que sé més aviat poc de la mítica pujada que es disputa cada any a l’estat de Colorado. I estic segur que no sóc l’únic.

Sé que fa uns anys Marcus Grönholm va còrrer amb un Ford Fiesta desenvolupat especialment per aquesta prova, sé que al llarg dels anys altres pilots del mundial de rallyes s’han deixat caure per la prova nordamericana, sé que l’any passat fins i tot una marca com Dacia va presentar candidatura a la victòria. Però no sé quina és la marca amb més victòries, ni quins pilots dominaven la prova abans que un japonés comencés a batre tots els rècords. Qualsevol cosa que no estigui a YouTube o que no hagi succeït en els darrers cinc anys s’escapa totalment al meu coneixement.

Això per no parlar de la muntanya en sí. Què hi ha al cim? Com són les vistes des d’allà dalt, a 4.302 metres sobre el nivell del mar? Sabieu que també s’hi pot arribar en un cremallera, com a la Vall de Núria? Sabieu que allà s’hi mengen uns donuts horribles? I que el café és encara pitjor? Doncs d’això va aquesta entrada: explicar-vos què és el que se sent pujant aquesta mítica carretera i els seus 1.440 metres de desnivell des del punt de vista del turista. Un turista, això sí, a qui li agraden molt els cotxes. Jo.

Al ritme que anava, aquesta entrada hauria d’haver estat publicada més endavant, però donades les dates tan senyalades, hagués estat imperdonable fer-ho després de la famosa Pikes Peak International Hill Climb. És per això que he decidit avançar-me una miqueta als aconteixements, espero que em perdoneu.

Venint des de l’est com veniem, i després de travessar un estat — el de Kansas — on no hi ha ni una sola muntanya, veure la Pikes Peak al davant, amb tots i cadascun dels seus 4.302 metres d’alçada, imposa i de quina manera. Si a més a més hi sumem que feia un dia espectacular, sense ni un sol núvol, la cosa no podia haver anat millor.

Per desgràcia, el nostre pla inicial de fer la pujada a mitja tarda s’en va anar a la merda al veure que a les 17:00, quan vam arribar, la barrera ja estava baixada (vam assumir equivocadament que la carretera tancaria passades les 18:00). Imagineu la frustració al arribar i veure-ho tot tancat. I la por. I si al dia següent el temps no acomanyava? I si els núvols no ens deixaven veure les vistes? Per sort no va ser així. Al dia següent ens vam llevar amb un sol espatarrant i una temperatura d’allò més agradable. Bingo!

La barrera està situada al poble de Cascade, a un parell de kilòmetres de Manitou Springs, just al costat d’un parc temàtic dedicat a Santa Klaus. Sí, ho heu llegit bé. Un cop abonats els $12 per barba que val la entrada (vaig estar molt temptat de fer un #novulpagar), l’amable guardia ens va donar un paperot amb quatre indicacions bàsiques a seguir si voliem evitar problemes innecessaris.

La primera d’elles era, sorprenentment, fer la pujada d’una tacada, sense aturades per fer fotos. M’imagino que és per aclimatar-se a l’alçada d’una forma constant i continua. També recomanaven apagar l’aire acondicionat durant l’ascensió, obrir lleugerament la finestra i veure molta aigua. I després està el que veieu a la imatge de dalt. Sorprén, sobretot, el fet de que la entrada no està recomanada a menors de 4 mesos. Curiós. Aquí trobareu tots els horaris i tarifes, per si a algú li interessa.

Tal com ens van recomanar, vam decidir fer la pujada d’una tirada (les fotos que veieu són de la baixada). En un primer moment, la sensació era com la d’estar fent una carretera de muntanya normal i corrent. La única diferència apreciable que et recordava que estaves als EEUU era la doble continua pintada en color groc. El que sí em va cridar la atenció va ser la amplada de la carretera, molt més ample del que mai m’hagués imaginat, tant a la part baixa com a les zones més altes.

A les zones més altes la cosa ja era una mica diferent. La neu als vorals augmentava en la mateixa proporció en la que disminuïen els arbres a banda i banda de la carretera. I la sensació de falta d’oxígen començava a notar-se de mica en mica. No perquè notés un cansanci especial al volant, sino perquè la GoPro que portava enganxada al capó va caure’s tres vegades… i això de fer un sprint muntanya avall i muntanya amunt per recuperar-la, a més de 3.500 metres d’alçada, no va ser una bona idea.

Unes 19 milles després (al canvi, uns 30 kilòmetres) per fi vam arribar al cim, un cim que sorprén sobretot pel pla que és. A la foto que hi ha sobre aquestes línies us podeu fer una idea. El recorregut de la Pikes Peak International Hill Climb fa una mica menys del total, quedant-se en les 12’4 milles, el que equival a uns 20 kilòmetres.

Nosaltres van trigar una mitja horeta en arrivar al cim. I qui diu mitja horeta diu 40 minuts. Pensar que avui en dia pilots com Nobuhiro Monster Tajima se la poden ventilar en menys de 10 minuts és senzillament impressionant. I això que quan va fer el rècord la meitat de la pujada es disputava sobre terra!

Les vistes des del cim són espectaculars. Per dir-ho d’alguna manera, el massís del Pikes Peak és quelcom similar al massís del Montseny, unes muntanyes que s’erigeixen del no res i que no formen part de cap serra important (com les Rocalloses). Aquesta particularitat el converteix en un perfecte mirador amb vistes de 360º al seu voltant, un fet que queda evidenciat a la imatge de dalt, on al fons es poden veure les Rocalloses perfectament delimitades per la neu. Allà ens esperava Aspen aquella mateixa nit…

Cap a l’altra banda, amb els Great Plains i l’estat de Kansas perdent-se a l’horitzó, la cosa era molt diferent. D’una d’aquelles rectes interminables vam venir nosaltres…

Una de les coses que m’ha portat a escriure aquesta entrada és que de la Pikes Peak — la pujada en costa — hi ha molta informació i encara més videos; mentre que de la Pikes Peak — la muntanya, com a atracció turística — no hi ha pràcticament res. Au, va. Que aixequi la mà qui hagi vist algún cop què hi ha al cim. En aquest sentit, resulta paradoxal que haguem vist el video de Climb Dance un milió de vegades… i quasi no sapiguem res del què s’hi amaga a dalt de tot. De fet, apostaria a que la gran majoria no sabría ni ubicar la muntanya en un mapa. Jo el primer.

Doncs bé, per a qui hagi fet carreteres d’alta muntanya als Alps Suïssos (Furkapass, Passo della Novena, Grimselpass) o el mític Stelvio, el que hi ha a dalt de la Pikes Peak decepciona bastant. Mentre que a tots aquests ports que he mencionat hi ha un restaurantet o una caseta típica de muntanya, al cim de la Pikes Peak hi ha una mena de nau d’allò més lletja. De fet, recorda més a les bases que hi ha perdudes enmig de l’Antàrtida que a quelcom que et puguis imaginar en un lloc tan emblemàtic com aquest.

No estic demanant un Disneyland dissenyat per Santiago Calatrava. Sóc el primer que entén que això es carregaria totalment la màgia del lloc. Però un edifici de muntanya a l’estil del que hi ha a dalt de tot del Gornergrat hagués estat genial.

Tot i que al cim vaig arribar a veure una temperatura de 2ºC al ordinador del Jeep, la sensació tèrmica no era tan aterradora com podia semblar. Suposo que deu ser perquè el sol picava amb força. Tot i així, jo anava amb la jaqueta del Nürburgring i la meva senyora amb un abric. D’altres, per contra, sigui per desconeixement o perquè van nèixer a Bilbao, anaven amb sandalies, polos de màniga curta i shorts. Amb dos collons.

Quan vam arribar al cim la cosa estava força tranquila. Aparcats al nostre costat hi havia una dotzena de cotxes, un grupet de moteros amb les seves Harley Davidson (amb els que, curiosament, vam estar xerrant sobre el Nürburgring) i poca cosa més. De sobte, però, una riuada de gent va inundar-ho tot. Estava clar: el tren havia arribat.

El cremallera és d’allò més encantador, però segur que coincidireu amb mí en que a la Pikes Peak s’hi ha d’anar en cotxe. Després de tot, la famosa pujada que s’està disputant aquest cap de setmana és qui li dona fama, oi? Doncs si. I no. Molt em temo que si preguntes a algun visitant si saben qui és Rod Millen, Nobuhiro Monster Tajima o Ari Vatanen, la gran majoria de gent no sabrà de què ni de qui els hi parles.

Aquest fet resulta evident només entrar a la botiga de souvenirs. Com a bon amant dels cotxes que sóc, la meva idea era tornar a casa ben carregat de records de la Pikes Peak International Hill Climb. Desgraciadament, a la botiga només quedaven una dotzena llarga de samarretes amb el cartell de la edició 2011 — totes en talla S excepte una en talla L, que vaig agafar per al meu germà quasi sense ni pensar-m’ho. Res més.

Com pot ser que al cim d’una muntanya coneguda arreu del món per la seva famosa pujada en costa no tingui res per oferir als guiris amants dels cotxes que ens hi apropem? Ni llibres, ni pòsters, ni cap DVD de la prova. Res de res. En canvi, de llibres de senderisme, muntanyisme i trekking els que vulguis. Això per no parlar dels polars, els jerseys o les jaquetes de temàtica alpina. Resulta evident, doncs, que la majoria de gent que s’acosta a la Pikes Peak no ho fa precisament per la prova automovilística. Té collons la cosa.

Pel que es veu, una de les tradicions de la Pikes Peak és menjar els world famous donuts que serveixen a la cafetería. Creieu-me, eren horribles. Durs, oliosos. Al seu costat, els Donuts que serveixen als bars de per aquí semblen haver estat fets pel propi Ferran Adrià!

Una imatge dels accesos a la botiga i la cafeteria, plens de fang degut al desglaç.

Imprescindible fer-se una foto amb el cartell que hi ha a tocar de les vies. Ja ho diuen ells mateixos: “una foto al cim és un record per sempre del teu viatge a aquesta muntanya famosa mundialment”. Més clar l’aigua.

Parlant de les vies, resultava força curiós veure com acavaben. No vull ni imaginar-me què passaria si un dia l’accelerador del cremallera quedés travat…

La caiguda vertical impressiona…

Quan va ser l’hora de marxar, després de passar poc més d’una horeta disfrutant de les vistes i el paisatge, una autocaravana al final de l’aparcament em va cridar molt l’atenció. I ho va fer per que no tenia res a veure amb els motorhomes que corren per aquelles carreteres. Era una autocaravana europea. Al apropar-me i veure la matrícula tot encaixava: era francesa!!!

Si la pujada feia respecte, de la baixada millor ja ni parlo. Per començar, en un cotxe que deu vorejar les dues tones de pes i que va carregat fins a la bandera, haig d’admetre que tenia els meus dubtes de que els frens aguantessin tota la gresca sense mostrar signes de fatiga. Està clar que no hi havia motius de què preocupar-se, però és d’aquestes coses que sempre acollonen una mica. Com quan vas amb un avió, que saps que no s’anirà a terra però que tot i així et poses tens quan arriben les turbulències.

Això per no parlar del canvi automàtic. Per sort, just el dia abans vaig descobrir com bloquejar les relacions més curtes quasi per accident. Veure aquells precipicis i pensar què passaria si ens quedèssim sense frens era una cosa que no em podia treure del cap. Era qüestió d’anar fent. De mica en mica.

Aquesta primavera, suposo que no gaire abans de que pugèssim nosaltres, els responsables de la Pikes Peak van decidir asfaltar la totalitat de la carretera per tal de protegir-la i evitar que es degradi encara més. Fins llavors, només la primera meitat de la pujada estava asfaltava, essent tota la resta de terra. Al fer segons quines zones — com la de la imatge que trobareu sobre aquestes línies — no vaig poder evitar imaginar-me què debia sentir Walter Röhrl al volant de l’Audi Sport Quattro S1 Pikes Peak. Us imagineu fer tot això de canto? Mama por.

La baixada continuava…

Foto: Yujiro Otsuki

Una de les coses que vaig trobar més preocupants va ser veure com això dels guarda-raïls no és gaire habitual en aquesta carretera, un fet que sorprén especialment si donem un cop d’ull a les vertiginoses caigudes verticals que hi ha a determinats punts. A vegades senzillament era millor no mirar cap avall…

Tot i estar a mitjans de maig, la neu a determinats llocs tenia un gruix més que considerable.

Pensar en que et quedes sense frens a segons quins llocs feia por…

Altres zones, com la de la imatge, eren rapidíssimes. Si en terra els cotxes volaven per aquí, no vull ni imaginar-me el ritme al que pujaran ara que tota la prova es disputa sobre asfalt. No m’extranyaria que aquest cap de setmana superin amb escreix els 250 km/h…

Parlant de rallyes, mentre baixavem ens vam creuar amb aquesta preciositat: un Mercedes-Benz 230 SL Pagoda. Pel que es veu, es tractava d’un rally de clàssics — en plan tranquil, això sí — la ruta del qual partia d’Alaska per arribar finalment a la ciutat de Nova York després de recòrrer tot el país. Curiosament, quan ens apropavem al Monument Valley vam tornar a creuar-nos amb alguns participants d’aquesta prova, la majoria d’ells de procedència europea (Jaguar, Rolls Royce, Mercedes-Benz, etc.).

No gaire més enrera li seguia aquest altre Mercedes-Benz. Per desgràcia, aquests van ser els dos únics clàssics amb els que ens vam creuar. Jo que ja tenia la Canon preparada. Una llàstima.

En segons quins llocs, les vistes són senzillament impressionants. De fet, a vegades des d’un sol punt es podien veure un bon nombre de revolts. Només d’imaginar-me el motor de l’Audi Sport Quattro S1 Pikes Peak retronant entre les muntanyes s’em posa la gallina de piel.

De sobte, els arbres van tornar a fer acte de presència…

Cada cop hi havia més i més.

Quasi sense adonar-nos, el paisatge havia tornat a ser el de sempre…

Els lleva-neus preparats en tot moment per si de cas. Per tenir, fins i tot tenen les cadenes posades. D’això s’en diu ser previsor.

A uns 8 kilòmetres del final de la baixada hi ha un petit aparcament amb unes vistes precioses d’un llac amb el massís de fons. Pensar que mitja horeta abans estaven a dalt de tot d’aquella muntanya nevada…

Mentre anavem parant per fer fotos i recreant-nos amb el paisatge, els Mercedes-Benz van tenir temps de sobres per pujar, fer-se una foto i baixar. Queda clar que ens ho vam prendre amb molta calma, disfrutant de cada segon. Després de tot, un no té la possibilitat de fer aquesta carretera tots els dies…

I així és com va acabar la nostra aventura a la Pikes Peak, un dels cims més famosos que hi ha als Estats Units i una visita ineludible per a qualsevol fan de l’automovilisme en general i de la Pikes Peak International Hill Climb en particular. Conduir per aquella carretera tot pensant què debien sentir pilots com Ari Vatanen, Walter Röhrl o el japonés Nobuhiro Monster Tajima era una sensació molt especial.

En el fons, per algú a qui li agrada el món del motor, la Pikes Peak és quasi tan important com Indianapolis, Le Mans o el circuit de Monte-Carlo. Per desgràcia, aquest cim està en mig del no res. I tot i que l’estat de Colorado és altament recomanable si us agrada la muntanya i l’esquí, anar-hi definitivament no està a l’abast de tothom. I quasi que millor, doncs així segueix tenint aquest aire místic quasi desconegut que la fa tan i tan atractiva. En aquest sentit, espero que aquesta entrada us hagi ajudat a descobrir què s’hi amaga allà a dalt amb els ulls d’un turista a qui li agraden els cotxes.

One thought on “Pujant la Pikes Peak, vist amb els ulls d’un turista a qui li agraden els cotxes

  1. Ja tenia ganes de llegir la vostra impressió de la Pikes Peak jejeje. Nosaltres l’any passat vam fer l’ascensió del Mount Washington, l’altra pujada famosa d’USA. Per les fotos, crec que és més interessant aquesta segona (sense tenir en compte l’esport), paisatgísticament i pel que et trobes a dalt, on hi ha un mirador més maco, una casa històrica molt ben conservada, etc. I com a mínim a la botiga de la base vam trobar alguna coseta de la pujada automovilística, però molt poca cosa també… És curiós que pel que coneixem els de fora alguns indrets dels Estats Units, allà ni fan cas… És com quan vam estar a Yellowstone que pensàvem trobar un munt de merchandising de Yogui… i res de res.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s