De Chicago a San Francisco, dia 5: Gateway Arch, Hermann i una barbacoa memorable

Per on anàvem? Ah, sí. Saint Louis. Després del parèntesi que ha significat la entrada dedicada a la Pikes Peak i la que vaig fer sobre la trobada de muscle cars amb la que ens vam creuar per casualitat, avui toca reprendre el viatge a la ciutat més important de l’estat de Missouri. La ruta programada per aquell dia no era especialment llarga. En total, uns 450 kilòmetres amb parades a Washington, Hermann, Jefferson City, Sedalia i arribada final a Kansas City. No sembla gaire però…

El fet de sortir tard de Saint Louis, i un parell d’aturades no programades (una de les quals ja us la he comentat), van fer que acabèssim arribant a Kansas City ben entrada la nit i amb un cansanci més que notable.

Com he comentat al principi, la jornada va començar a Saint Louis, ciutat en la que només vam parar per dormir i per veure el Gateway Arch, un monumental arc de 192 metres d’alçada erigit l’any 1965 al costat del riu Missouri.

Tot i que jo tampoc el coneixia abans de posar-me a estudiar la ruta, admeto que em sorprén molt que aquest monument no sigui més conegut arreu del món. Cert. Ni és un Golden Gate ni té la fama del Empire State, d’això no hi ha cap dubte. Però veient les fotos no em negareu que té tots els ingredients per ser una icona mundial: és inmens, és únic i no n’hi ha cap altre com aquest al món.

Per desgràcia, la seva ubicació no és gaire turística, això per no dir que no ho és gens ni mica. Només cal donar un cop d’ull al que es veu des de dalt: una imitació del Capitoli de Washington, tres edificis d’oficines i barris residencials que es perden en l’horitzó.

Clar que per l’altre costat són encara pitjor…

La única cosa que em va cridar l’atenció va ser el descomunal estadi dels St. Louis Cardinals, l’equip de baseball de la ciutat.

Les finestres es reduïen a un metre de llarg per 30 centímetres d’ample.

L’avantatge és que al estar inclinades cap avall permetien veure la base de l’arc.

El més curiós de tot plegat — molt més que les vistes, creieu-me — és el sistema que els tècnics van pensar per pujar fins al mirador. Com que no es podia muntar un ascensor convencional donada la particular arquitectura de l’arc, els enginyers van idear un sistema de càpsules — unes vuit o deu, ara no ho recordo — que es van movent per dins de la estructura com si d’un trenet es tractés. Les càpsules són tant petites que al comprar les entrades sempre et pregunten si ets claustrofòbic, i bé que ho fan (mireu si no la foto). A cadascuna d’elles caben cinc persones en un espai tan petit que quasi t’obliga a anar amb les espatlles encongides. Per rematar-ho tot plegat, durant la pujada vam compartir el viatge amb una familia d’amish. True story. Tota una experiència.

A la base del Gateway Arch s’hi amaga el Museum of Westward Expansion, una exposició (a la que no vam entrar per falta de temps) que versa sobre la conquesta del Far West. I és que si Saint Louis es coneixia per alguna cosa a finals del segle XIX era per ser la darrera gran ciutat abans d’endinsar-te en territori desconegut. Amb els anys, però els indis nadius i els fugitius que apareixien a les pel·lícules de Clint Eastwood van anar cedint terreny als McDonald’s, Wallmarts i KFC…

Un cop deixat Saint Louis enrera, la nostra primera parada va ser un poble petit que es deia Washinton, situat en una zona vinícola a l’estil Napa Valley però sense tanta fama. Com podeu veure, carrers amples, cases de totxana i ni una ànima pel carrer, una constant que es repetiria força en els dos o tres dies posteriors…

Algú es pot rendir a l’encant d’aquests cines retro? Jo no.

Un detall que em va fascinar durant tot el viatge va ser aquest sistema d’adopció de parcs, carreteres i autopistes que tenen per tot el país, mitjançant el qual un particular o una empresa pot financiar el manteniment d’aquests. En altres paraules: una mena de patrocini públic. Us imagineu una AP-La Fageda o un Parc Caprabo? Doncs allà és possible…

La següent parada en la nostra ruta va ser un poblet anomenat Hermann, el qual va ser fundat per emigrants alemanys ara ja fa uns quants anys. Tot i ser relativament petit, curiosament va ser una de les parades més memorables de tot el viatge.

D’entrada, aquesta perruqueria no ajudava a ser gaire optimistes. El darrer cop que van renovar l’aparador, John F. Kennedy segur que encara vivia!

Porta amb porta hi havia una botiga molt més interessant. I quan dic molt més interessant vull dir una autèntica mina d’or.

Joguets, discos, roba militar…

Ampolles de 7Up, Pepsi, Coca-Cola…

Revistes LIFE de l’any de la pepa…

I la cosa que més em va cridar l’atenció, sobretot pel fet d’estar als Estats Units: un Renault 5 Turbo de joguina!! En definitiva, era com una mena d’Encants on hi havia pràcticament qualsevol cosa que us vingui a la imaginació i a uns preus veritablement ridícols. Al final no vam resistir la temptació i vam sortir d’allà amb una vella Polaroid per $15 i una Kodak Instamatic (una de les primeres càmeres compactes del mercat) per només $5!!

Hermann és un petit poble congelat en el temps. Podriem canviar els cotxes moderns de la foto per uns Plymouth, Chevrolet i Pontiacs dels anys 60 i quasi no notariem la diferència.

Harley Davidson, bandera dels Estats Units i Jeep Willis — es pot ser més patriòtic?

La següent parada en la nostra particular ruta per Missouri va ser Jefferson City, una ciutat no gaire gran però que tot i així ostenta l’honor de tenir la capitalitat de l’estat (tot i que Saint Louis la quintuplica en mida, població i importància, coses que mai entendré dels Estats Units). Tractant-se d’una capital, és obvi que no hi podia faltar la corresponent rèplica del Capitoli de Washinton, força imponent tenint en compte que a la resta de la ciutat no hi ha pràcticament res a veure.

De fet, el que més em va cridar l’atenció en la nostra curta estància a Jefferson City — un quart d’hora a molt comptar — va ser aquest extrany combo automovilístic: un Talbot Horizon (anomenat Dodge Omni als Estats Units) seguit d’un Dodge Charger rosa amb llandes en mida 20″ o 21″ conduint per una senyoreta de color, estil Queen Latifah. Veure per creure.

Poc després de deixar enrera Jefferson City vam tenir l’únic moment de pluja intensa en els 20 dies que va durar el nostre periple pels Estats Units. Van ser vint minutets de pluja intensa que, per sort, ens va agafar dintre del cotxe (cosa no gens difícil donat que al cotxe passàvem la major part del temps).

Per sort la cosa no va anar a més i uns kilòmetres més enllà el cel va tornar a obrir-se de bat a bat. Poc abans d’arribar a Sedalia, on vam tenir una vetllada memorable a Kehde’s Barbeque, vam topar-nos amb la trobada de muscle cars de la que us vaig parlar l’altre dia.

Kehde’s Barbeque era un restaurant que vaig trobar a Scouting NY, un molt recomanable blog portat per un noi de Nova York que va fer la mateixa ruta que nosaltres (i de la que en vaig copiar la major part). Segons ell, el tracte era amabilíssim i, com a curiositat, es podia menjar en un antic vagó de tren. Com que quadrava a la perfecció tan pel que feia a la ruta com al timing (hora de sopar), vam decidir provar-hi sort…

Com podeu veure a la foto, no ens vam estar de res. Ribs (costelles) per la senyora i una bona hamburguesa pel mestre, tot ben acompanyat de patates — tot i semblar una dosi XXXL, és la normal quan demanes les tradicionals ribs — i anells de ceba. Per veure? Coca-Cola Zero, que ens hem de cuidar.

Una recomanació: si mai aneu als Estats Units, que no se us passi pel cap anar a un McDonald’s, un Burger King o un KFC. Hi ha centenars de franquicies diferents repartides per tot el país que fam unes hamburgueses per llepar-se els dits. La seva estètica és igual a la de qualsevol restautant de fast food, amb la única diferència que en tots aquests llocs, la carn sap a carn, el tomàquet sap a tomàquet i l’enciam sap a enciam. Kehde’s Barbeque era un d’aquests llocs.

L’ambientació estava molt vinculada al ferrocarril i tot el que això implica, amb la cuina a la vista, detalls per tot arreu i un mobiliari que no s’ha canviat en dècades. El tracte va ser exquisit, donant peu a una de les anècdotes del viatge. Quan ja portavem una bona estona sopant, la jefa va passar per davant de la nostra taula. Al sentir que erem de fora va preguntar-nos què cony feiem a Sedalia, Missouri (literalment: what the heck are you doing in Sedalia, Missouri?). Va ser llavors quan vam dir la paraula màgia — honeymoon — i es va liar tot.

Al assabentar-se que aquella era la nostra lluna de mel, la bona dona es va capficar en que ens convidava a sopar. De fet, quan vaig posar els bitllets sobre la taula, la dona els va agafar i me’ls va tirar. Tal qual. Com que jo sóc molt català, però no tant com per sortir d’un restaurant havent sopat gratis, vam acordar que ens regalés el postre (dos pastissos d’una llista interminable on, pel cap baix, hi havien unes vint varietats). Després de tot, i juntament amb les vistes de l’hotel de Chicago, aquell va ser l’únic moment en tot el viatge on la paraula “honeymoon” ens va servir de veritat per alguna cosa.

A partir d’aquell moment, i un cop havent sopat, vam tornar a agafar el cotxe per fer els 150 kilòmetres que ens separaven de Kansas City, una ciutat que tot i dir-se així, té una meitat situada a l’estat de Kansas i un altre a l’estat de Missouri. Allà només hi ham fer nit, abans d’endinsar-nos en la Amèrica profunda de veritat en un dels dies més llargs de tot el viatge. Clar que d’això millor parlem a la següent entrada…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s