De Chicago a San Francisco, dia 6: cowboys, l’Apollo 13 i una fiesta chicana

Si no recordo malament, a la darrera entrada sobre el viatge de noces us vaig deixar a la ciutat de Kansas City després de creuar l’estat de Missouri. Abans de continuar, però, deixeu-me demanar disculpes per ser tan poc seriós, publicant les entrades del viatge no ja amb setmanes de diferència sino amb mesos. Sóc un cas perdut. Però com que em fa il·lusió compartir aquesta odissea amb tots vosaltres — volgueu o no — aquí estem de nou amb tot el que va donar de sí el sisé dia de viatge.

Pensant ja en la Pikes Peak i les muntanyes de Colorado, per les que quedaven uns 1.200 kilòmetres, i aprofitant que era diumenge i que tot estaria tancat, la Mireia i un servidor vam decidir fer via sense tenir cap destinació predeterminada. La idea era ben simple: quants més kilòmetres recorreguèssim aquell dia, menys hauriem de fer el dia següent. Així, i amb una mica de sort, podriem arribar a la Pikes Peak després de dinar. Clar que aquesta era la previsió més optimista de totes… i clar, els plans no sempre surten com un voldria.

Al final vam acabar fent nit a Dodge City, una petita ciutat situada a uns 550 kilòmetres de Kansas City i uns 450 de Manitou Springs, el poble situat als peus de la Pikes Peak. La raó era un museu dedicat al Far West sobre el que havia llegit un parell de referències interessants.  No creieu que va ser una decisió fàcil. Vam arribar a quarts de vuit, pel que tranquilament podriem haver fet uns 200 km adicionals deixant les muntanyes de Colorado a cop de pedra. Decisions, decisions. Clar que ara que ha passat tot, pot ser va ser la decisió més sensata que podiem haver fet.

Kansas va ser sens dubte la regió més pobre i amb menys coses interessants per veure de tot el viatge, el que, paradoxalment, la convertia en una de les més atractives. La Amèrica profunda, que en diuen. Com ja he comentat en alguna ocasió, la ruta que vam triar per creuar Estats Units és la que resseguia el Santa Fe Trail, la mateixa que van fer servir molts immigrants en busca d’or i millor fortuna durant tot el segle XIX. Les prometedores terres de l’oest o, en altres paraules, el Far West.

Burlingame, amb el seu preciós Main Street empedrat, va ser el primer poble on vam parar a treure el cap. Com que era diumenge, totes les botigues estaven tancades a cal i canto, un fet en el que, per sort, ja hi comptaven. Tot i així, tinc la sensació que el dia a dia en aquests pobles no deu ser gaire diferent del que vam poder veure aquell matí. A la foto que hi ha publicada a Scouting NY — tot i que apareix erròniament com a Osage City — com a mínim s’hi veuen més cotxes. Sigui el que sigui, l’ambient que ens vam trobar era com el de qualsevol enterrament. Silenci sepulcral. Ni una ànima pel carrer.

A banda i banda del carrer hi ha un bon grapat d’edificis centenaris. Mireu si no aquest quiosc fundat l’any 1863. És una veritable llàstima que amb els anys hagi acabat reconvertit en un traster ple de runa i merda. Com podeu veure per la font utilitzada en el cartell, les referències al Far West van ser constants durant tot el dia.

D’entre les poques cafeteries i restaurants que vam trobar en aquesta petita població, una ens va cridar especialment l’atenció: Aunt’s B. Donant un cop d’ull al mobiliari, sembla que no han canviat de decoració en, com a mínim, tres o quatre dècades. El que sí que em va agradar molt era el lema: Hapiness is Homemade. Us he dit que la meva parenta fa unes galetes cassolanes per llepar-se els dits?

El següent poble on vam parar, Council Grove, tenia bastanta més de vida que Burlingame, cosa que no era gaire difícil, tot sigui dit de passada. Cent cinquanta anys enrera va ser una de les darreres parades del Santa Fe Trail abans d’endinssar-se en terres desconegudes, un fet del que avui queda constància gràcies a un parell d’edificis que s’han conservat al costat de les vies per les que passava el ferrocarril.

Per “conservar” (i ho poso conservar entre cometes, doncs va ser restaurat l’any 1998), Council Grove fins i tot conserva el calabós de 1849, on hi van estar tancats, entre d’altres,  Jack McDowell i Jack The Peeper. Si algú els coneix que avisi, que jo de tota aquesta gent del Far West només conec a Billy The Kid.

La carretera US-56 passa justament pel mig de la població, donant-li molta més vida del que vam poder veure a Burlingame. De fet, fins i tot hi havia alguna que altre botiga amb souvenirs pels turistes. I jo que pensava que era l’únic guiri que havia passat per aquella carretera en anys…

No us perdeu, per exemple, aquest particular banc de finals del XIX. Una mica més i ens creuem amb el pistoler Jesse James a la sortida!

Resultava força curiós veure com eren els bancs ara fa un segle, i com ho són ara. Alguns, fins i tot, tenen caixers automàtics en plan McAuto per a que no hagis ni de baixar del cotxe. American Way of Life. Ouyeah!

Al sortir de Council Grove no vam poder evitar la temptació de fer-nos una foto al costat d’aquest descomunal cartell de Coca-Cola…

El paisatge, com podeu comprobar, era d’allò més monòton. Rectes interminables que es perdien a l’horitzó, ni una sola muntanya, prats que no s’acabaven mai.

La diferència amb Illinois i Missouri era que, mentre en aquests dos estats hi havia bàsicament cultiu, a Kansas hi predominen — i de quina manera! — les pastures. Desconex si és mite o llegenda, però tinc entés que la majoria de carn de McDonald’s que es consumeix al món prové d’aquestes vaques. En tot cas, creieu-me si us dic que hi havia moltes. Moltíssimes. I totes campant al seu aire.

Com que a Kansas no hi havia pràcticament res interessant per veure, qualsevol edifici amb un mínim d’interés ja ens servia com a excusa per parar a treure el cap i així poder estirar les cames. Així és com vam trobar aquesta casa hitchconiana a Cottonwood Falls.

La vida al poble, això sí, era tan intensa com la de qualsevol poble dels Monegros un dijous de novembre. Ja m’enteneu.

Seguint una recomanació que vaig llegir a Road Trip USA, vam decidir desviar-nos una mica de la ruta per anar a treure el cap al Kansas Cosmosphere & Space Center, un museu de la NASA situat a Hutchinson. En una paraula: AL·LUCINANT.

D’entrada, al hall hi havia un IMPRESSIONANT Lockheed SR-71A Blackbird, un dels millors avions que s’han fet mai (en aquest article de Gizmodo trobareu el per què). Per si l’avió no fos prou espectacular per sí sol, més espectacular era la forma en la que el van fer encabir dins d’aquell edifici: contruint-lo al seu voltant! Tal com sona: primer van posar l’avió i després van acabar d’aixecar el hall del museu. Al seu costat, una rèplica de nyigui-nyogui del Transbordador Espaial passava quasi desapercebuda.

La veritat és que venint d’on veniem i després d’haver vist el que haviem vist a Kansas, no tenia gaires esperances depositades en aquest museu. Per sort, no sabeu ho equivocat que estava: missils alemanys V-1 i V-2 (els que va fer servir Hergé per inspirar-se als còmics d’en Tintin), l’Sputnik, les càpsules de les missions Gemini, Mercury i Apollo, la caixa de sabates en la que van enviar a la gosseta Laika a l’espai (foto)… o tota la informació que us pogueu imaginar sobre les missions dels Transbordadors Espaials.

Per desgràcia, no vam poder estar-hi tot el temps que a mi m’hagués agradat, i és que per veure’l de dalt a abaix tranquilament podriem estar parlant de 3-4 horetes. Mínim. Creieu-me. És el que té viatjar a contra-rellotge. Tot i així, la part que més em va cridar l’atenció va ser la del dia-a-dia dels astronàutes. Aquí, una Coca-Cola (amb una Pepsi a la fotografia del darrere per tenir a tothom content).

Uns calçotets d’allò més suggerents…

El típic necesser de viatge, amb l’escuma d’afaitar, la pasta de dents, el raspall, etc. Les fotos no em van quedar del tot bé, així que millor us deixo aquesta galeria de Flickr per a que us feu una idea del que s’hi amaga en aquell edifici. Jo, sincerament, vaig quedar al·lucinat.

Clar que el Kansas Cosmosphere & Space Museum no va ser la única sorpresa que ens vam trobar a Hutchinson. Què m’en dieu d’aquest diner amb el que ens vam topar quasi per casualitat quan buscàvem un lloc per dinar?

Si per fora era espectacular, espereu a veure l’Spangles per dintre: look rockabili, Elvis Presley, Memphis, Peggy Sue.

Com ja he comentat en alguna entrada anterior, durant el viatge sempre vam mirar d’evitar els McDonald’s, Burger King i KFC que també podem trobar per aquí. En lloc seu, restaurants com aquest o petites cadenes locals es van convertir en una molt bona alternativa. I és que a diferència de les Big Mac i les Whooper, les hamburgueses en llocs com aquest sabien a hamburguesa, amb tomàquet que sap a tomàquet i enciam que sap a enciam. Una diferència abismal.

Els detalls, la decoració, el jukebox (totalment funcional, per cert), la figura kitch de l’Elvis — tot semblava tret d’una pel·lícula dels anys 50. Va ser una manera molt agradable de recuperar energies abans de tornar a agafar la carretera en direcció a Colorado.

Conduir un cotxe que gasta uns 8-9 l/100 km té un petit inconvenient, i és que s’ha de parar cada 600-700 km per omplir el dipòsit. A uns $4 el galó — 3,78 litres al canvi — la cosa no va sortir barata, tot i que molt pitjor hagués estat fer el mateix viatge per Europa.

Clar que fer parades tan sovint a vegades et permetia veure coses tan extranyes com aquest espectacular hot-rod…

Per trencar una mica la monotonia, a vegades ens donava per sortir de la carretera i creuar el poble o la ciutat de torn, pel simple fet de fer-ho. Així és com, per exemple, vam poder veure aquest curiós cine Art Deco molt en la línia del restaurant Spangles de Hutchinson.

Com he dit al principi, Kansas no és un estat on hi hagi gaires coses a veure. A part del Kansas Cosmosphere & Space Museum, la veritat és que no teniem cap altra parada programada durant el dia. Tot i així, seguint les recomanacions de la guia Road Trip USA, havia fet un petit llistat amb coses a veure si passavem per allà i anàvem bé de temps. Una d’aquestes petites sorpreses estava situada als afores de Kinsley.

El seu mèrit? Estar a la mateixa distància de Nova York que de San Francisco: 1.561 milles. Per a que us feu una idea, aquest és el nivell de les “atraccions turístiques” que un es pot trobar per Kansas. Parar, baixar, fer una foto, pujar al cotxe i fer via. Cinc minuts a molt sumar.

Cap al vespre, després d’haver recorregut uns 500 km des de Kansas i amb les muntanyes de Colorado encara a anys llum, vam haver de prendre una decisió: parar a Dodge City abans del previst i quedar-nos a dormir per així poder veure un museu dedicat al Far West anomenat Boothill Museum a primera hora del matí del dia següent; o seguir fent via i parar a dormir uns 200 km més endavant? Després de sopesar-ho molt, va guanyar quedar-nos a dormir a Dodge City. Vam buscar el Comfort Inn de torn — perquè “más vale malo conocido que malo por conocer” — i mentre descarregàvem els bultos del cotxe, vam veure tot de llums un parell de kilòmetres carretera avall. Al apropar-nos per veure de què anava la cosa, vam trobar-nos enmig d’una fira chicana plena de mexicans. Al·lucinant.

Música mexicana sonant de fons, nens amb botes de cowboy, barret de cowboy i (és un suposar) una Colt del calibre .35 a la butxaca.

Era una sensació molt curiosa, la barreja d’estar en un lloc on nosaltres erem els únics foranis, estar en una fira com la que tantes vegades haviem vist al cine i estar completament desubicats, rodejats de chicanos i mexicans en un poble perdut al centre dels Estats Units.

D’aquesta manera, i quasi per accident, quedar-nos a dormir a Dodge City va convertir-se en tot un encert. Un encert inesperat, d’aquests que tant ens agraden i que, en el fons, era precissament el que haviem vingut a buscar: la Amèrica profunda. Va ser una forma molt curiosa d’acabar un dia d’aquests en el que no veus res i ho veus tot. Al dia següent ens esperava una odissea de les bones: veure el Boothill Museum a les 9:00, tan bon punt obrissin les portes, conduir els 500 km que ens separaven de les muntanyes de Colorado i mirar de pujar a la Pikes Peak abans de que tanquessin per la tarda. Molts kilòmetres i molt poc temps per fer-los. Ens donaria temps a veure-ho tot, tenint en compte que pel mig encara quedaven dos o tres coses més per veure? La solució, en el proper capítol.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s