De Chicago a San Francisco, dia 7: del Far West a les muntanyes de Colorado

Pensaveu que m’havia oblidat del viatge de noces, eh? Doncs no. Bé, sí. A estones. Però donat que un bon amic marxa cap a California a finals de novembre, m’he decidit a publicar les entrades restants abans de que agafi l’avió. Que ho aconsegueixi o no ja és un altre història. Així doncs, i reprenent una mica el fil, la darrera vegada que us vaig donar la pallissa amb el viatge us vaig deixar a la ciutat de Dodge City, on vam decidir fer nit per visitar al dia següent una mena de museu dedicat al Far West. Per davant quedaven poc més de 500 kilòmetres per arribar a Manitou Springs, un petit poble encantador a les faldes de la Pikes Peak. Més motivació, impossible.

Aquell dia va marcar l’arribada a Colorado, un estat que un servidor es moria de ganes de veure. De fet, creuar el país passant per Colorado va ser la raó principal per la que al final vam decidir optar per la ruta US-50 enlloc de la coneguda Route 66… i creieu-me, no m’en arrepenteixo en absolut. I és que després de fer uns 2.000 kilòmetres pels Great Plains, el meu cos em demanava muntanya a crits.

Vist amb una mica més de perspectiva, podriem dir que ens trobavem exactament a l’equador del nostre periple…

Com he comentat al principi, la primera parada del dia va ser el Boot Hill Museum, a un parell de kilòmetres de l’hotel. Donat que voliem pujar a la Pikes Peak abans de que es fes fosc, vam plantar-nos a la porta del museu tan bon punt van obrir, a les 9:00 del matí.

Des de fora, però, més que un museu semblava una atracció turística al més pur estil Far West de Port Aventura, amb una filera de construccions tot simulant com era Dodge City a mitjans del segle XIX.

No hi faltava res. Hi havia des del típic saloon a una farmacia, un banc o la clàssica funeraria — molt necessària, imagino, en aquella època de pistolers. Caminar per sota de la porxada et feia sentir Lucky Luke per moments…

Tot i que des de fora donava la sensació que cada comerç era individual i separat de la resta, per darrera tots ells estaven connectats entre sí, formant una exposició d’allò més completa i documentada. Estava clar que en vint minuts no la veuriem tota…

El nivell de detall en alguna de les sales era increïble, sent el banc un dels millors exemples.

L’únic nom que em sonava de tot aquell museu era el de Wyatt Earp, interpretat per Kevin Costner a la peli que porta el seu mateix nom. Pel que es veu, Earp va ser assitent del marshal d’aquesta ciutat entre 1875 i 1879. Curiós. Nunca te acostarás sin saber una cosa más.

Un dels avantatges de veure el Boot Hill Museum a primera hora del matí d’un dia laborable de mitjans del mes de maig és que no ens vam creuar amb cap altre visitant en tota la estona que vam estar passejant per allà. Això és bo en el sentit de poder fer totes les fotos que vulguis sense risc a que ningú passi pel mig en el moment més inoportú, però tremendament dolent al perdre’ns tots els espectacles que se suposava que haviem de veure: les ballarines al saloon, el show dels pistolers, etc. Llàstima.

En aquest enllaç d’Scouting NY, blog en el que em vaig inspirar per idear la ruta, trobareu algunes fotos adicionals.

Abans d’agafar el cotxe per seguir fent via en direcció a les muntanyes de Colorado, no vam poder evitar la temptació de treure el cap en aquest Kansas Teachers’ Hall of Fame. Un WTF en tota regla…

Seguint la ruta del Santa Fe Trail, la mateixa que connectava l’est i l’oeast durant bona part del segle XIX, podriem dir que vam creuar-nos amb pràcticament tots els tòpics que us es pot trobar en un roadtrip pels Estats Units…

Que si grans tràilers…

Que si benzineres abandonades…

Que si trams de carretera que es perden en l’horitzó i que corren en paral·lel amb interminables trens de mercaderies…

I així és com, quasi sense adonar-nos, vam arribar finalment a l’estat de Colorado. Això sí, i tal i com es pot apreciar a la foto, per les muntanyes encara quedava un bon tros…

Abans d’arribar-hi, però, encara haviem de parar al Bent’s Old Fort, una edificació construïda l’any 1833 i que durant 16 anys es va fer servir com a centre de compra-venda i distribució de pells de búfal.

Aquest va ser probablement el moment en el que em vaig sentir més cowboy de tot el viatge. No sé vosaltres però jo de petit em vaig tirar moltes hores jugant al Fuerte de Comansi, tot simulant batalles entre el Setè de Cavalleria, els indis apaches i els vaquers. A mesura que ens apropàvem a la entrada, la sensació d’estar revivint totes aquelles aventures imaginàries es va anar fent cada cop més intensa.

Bent’s Old Fort va ser reconstruit l’any 1976 després de passar-se més d’un segle completament abandonat. Sorprén molt el detallisme amb el que s’ha fet tota aquesta reconstrucció, no limitant-se a la edificació en sí, sino a tots els mobles i estris corresponents a cadascuna de les sales i habitacions…

A diferència de les meves fantasies infantils, aquest fort no era militar, sino una mena de centre de distribució i comerç de pells de búfal entre els cowboys de la època i els indis cheyenne. Per a que us feu una idea de la seva importància, Bent’s Old Fort va ser una de les poques construccions permanents entre Missouri i la frontera amb Mèxic a mitjans del XIX. En aquest sentit, les seves instal·lacions també servien d’estació de servei pels carruatges de la època, tal i com es pot veure a la imatge de dalt.

Més info, Wikipedia.

Les vistes des de la part superior no eren res de l’altre món: pastures verdes fins l’horitzó i poca cosa més. Tal i com es pot apreciar a la imatge, encara quedava un bon tros per les muntanyes.

Poc a poc, però, el paisatge va anar passant d’això…

… a això.

Després de dos mil kilòmetres pels Great Plains en els que quasi no haviem vist ni uns sol turonet, per fi haviem arribat a les muntanyes del Colorado. I al fons, treient el cap per sobre de la resta, imponent — la Pikes Peak.

Per desgràcia, i tal i com ja us vaig comentar (crec recordar) a la entrada sobre la Pikes Peak que vaig avançar en el seu dia, quan vam arribar per la tarda les autoritats ja no permetien l’accés a la carretera. Això ens va obligar a improvitzar una solució de darrera hora, optant així per visitar Garden of the Gods enlloc de fer-ho al matí següent, abans de tocar el dos en direcció a Aspen.

Garden of the Gods és un parc natural a tocar de Manitou Springs i d’accés gratuït, format per unes formacions de roca vermellosa d’allò més espectaculars. Com que nosaltres les vam visitar a darrera hora de la tarda, els colors eren encara més impressionants. Creieu-me, les fotos no els hi fan justicia…

En moltes d’aquestes formacions es practicava escalada. Premi per a qui trobi a l’escalador a la foto de dalt…

D’altres, com un servidor, vam preferir no separar-nos gaire dels camins marcats, no fos cas…

Abans de marxar no vam poder evitar fer-nos una foto a la roca més famosa de tot el parc — The Balanced Rock. Resulta curiós comparar-la amb aquesta imatge dels anys 50, època en la que també era un reclam turístic de primer nivell. Les fotos monguer fent veure com que estic aixecant la pedra de la dreta me les reservo per mi.

Així lluïa la Pikes Peak a darrera hora de la tarda. Amb el dia que feia va ser una veritable llàstima no poder-hi pujar, més si tenim en compte que pel dia següent s’esperaven núvols prims a partir del mig dia (iPhone dixit). Era qüestió de creuar els dits i esperar a veure que ens trobàvem. Ara el que tocava era fer via cap a Manitou Springs, la darrera parada del dia.

Després de creuar Kansas i Missouri, dos estats en els que quasi no hi havia res per veure, arribar a Manitou Springs va ser com una bocanada d’aire fresc. Multitud de comerços i mil-i-una rutes de senderisme, algunes de les quals et portaven fins al mateix cim de la Pikes Peak, feien d’aquesta ciutat a tocar de Colorado Springs un destí sumament atractiu.

Va ser, per així dir-ho, com tornar a la civilització.

Podriem dir que Manitou Springs va ser la ciutat més europea — salvant molt les distàncies — que ens vam trobar des de que vam deixar Chicago. Europea… i una mica alternativa: molt jove motxilero, molts bars i cafés estil gafapàstic… i un saló recreatiu que faria les delicies de qualsevol adicte als videojocs.

The World Famous Penny Arcade. Vaig trobar aquesta joia vintage llegint una entrada a ScoutingNY, i la veritat és que la realitat va superar de bon tros qualsevol expectativa que pogués tenir.

Aquest “arcade” és un museu vivent que recorre la evolució dels salons recreatius al llarg del segle XX. El millor de tot, però, és que totes i cadascuna de les màquines estaven operatives, mantenint el preu original que tenien en el seu dia: pinballs a 5 cèntims, màquines que funcionaven amb monedes d’un quart de dòlar, etc.

Aposto a que alguns d’aquests pinballs debien tenir més de 50 anys…

Algunes encara tenien més anys, com aquesta shoot-em’-up en la que havies de disparar als ocells que anaven apareixen al fons del calaix. Comparar aquesta “diversió” amb el que avui en dia ofereixen alguns videojocs tipus Call of Duty em resulta senzillament fascinant.

Què m’en dieu d’aquesta de Hockey?

O aquesta mena de futbolín-subbuteo, un esport que quasi ni es practica als Estats Units?

La part que més em va agradar, obviament, va ser la que estava dedicada als videjocs dels anys 80 i 90, ja que són els que més em toquen. Donkey Kong, Rampage, Pong, Ridge Racer, Sega Rally. Estaven tots, i tot i que jo no era dels que de petit jugava gaire sovint, haig de reconèixer que creuar-me de nou amb alguna que altre recreativa em va portar molt bons records…

Per aquesta pot ser era massa petit i no hi vaig arribar a jugar mai. Tot i així, no em negareu que aquests gràfics no són senzillament al·lucinants.

Desgraciadament (o pot ser no tant), l’arribada de les Play Station, XBox360 i companyia van acabar condemnant totes aquestes recreatives a la jubilació. Tot i que, ben mirat, tampoc és tan greu. Al cap i a la fi, i que no serveixi de precedent, ho antic sovint NO és millor que ho nou. Per sort, aquesta norma no es cumpleix amb els cotxes…

Camí de l’hotel, i després de fer una visita turístico-cultural al Target de la que us parlaré amb més calma un altre dia, vam creuar-nos amb aquesta curiosa “àrea de servei”.

Vist des de més aprop, però, el que a primera vista semblava una mena de benzinera era en realitat un caixer automàtic pensat per a que no hagis ni tan sols de baixar del cotxe.

Haig de reconèixer que aquell va ser un dia força variadet. Arribar a les muntanyes deprés de 2.000 km de grans planúries va ser francament refrescant, sobretot si ho fas en una ciutat tan vital, turística i animada com Manitou Springs. Tenint en compte el temps que requereix pujar i baixar de la Pikes Peak, no poder-la visitar aquell dia com teniem previst pot ser va ser la millor opció. Per sort, la visita al dia següent va anar de conya, amb un dia esplèndit i unes vistes sensacionals. De la resta pot ser millor en parlem un altre dia…

2 thoughts on “De Chicago a San Francisco, dia 7: del Far West a les muntanyes de Colorado

  1. El teu bon amic s’ha llegit aquest matí tots els escrits que has fet, fins ara, sobre el viatge. M’ha encantat tot! Fins i tot l’avorriment de Kansas! :)

    pd. Petita errada amb els anys que Wyatt Earp va ser ajudant del sherriff al poble aquell… ;-)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s