El trunying no distingeix classes ni categories

El trunying — o, dit d’un altre manera, el tuning portat a l’extrem del mal gust — no distingeix classes, ni pressupostos, ni categories. Afecta per igual als esportius més reputats així com a les propostes més bàsiques. I com a mostra, un botó. Per començar tenim aquest Pagani Zonda S, el qual es va deixar veure per l’stand Forgiato al Osaka Auto Messe. Realment s’ha de tenir mal gust i baixa moral per agafar tot un Zonda S i muntar-li difussors, aleróns i taloneres amb la intenció — imagino — d’apropar-lo una mica al Cinque, la versió més prestacional i evolucionada del Zonda (exceptuant el Zonda R de circuits). Per no salvar-se, no se salven ni les llandes.

La veritat és que em recorda una mica al Anliker McLaren SLR 999 Red Gold Dream, tot i no arribar als excessos d’aquesta horterada valorada en 8 milions d’euros. A l’altre extrem de l’espectre trunyós tenim un Honda Civic que volia ser Bugatti Veyron. Un cop vistes les fotos la veritat és que queda poc a afegir: més que un esportiu, el resultat és més digne d’un capítol de la sèrie Los Autos Locos que cap altre cosa. De vergonya aliena.

Via Diariomotor | GT Spirit

Hi ha algo millor que veure un Bugatti Veyron al Nürburgring? Sí, veure’n dos!!

Sento ser tan monotemàtic darrerament, però és que la Rebel Run 2011 ha donat molt de sí. Sense cap mena de dubte, el moment més memorable de tot el cap de setmana (si no comptem els 225 km/h que vaig agafar amb el Porsche d’en David) va ser l’aparició estelar, diumenge a la tarda, de dos Bugatti Veyron. Habitualment, els diumenges a partir de les 17:00, el Nürburgring està força tranquil. La majoria de la gent ja ha enfilat el camí de tornada cap a casa seva, el transit al Nordschleife es redueix significativament i els aparcaments es buiden. No obstant, el traçat alemany sempre aguarda sorpreses interesants d’última hora (fa dos anys va aparèixer un Mosler MT900S i fa tres un Porsche Carrera GT platejat)… i aquest any no ha estat diferent.

Mentre estava xerrant i tirant fotos al costat de les barreres d’entrada al traçat, un Bugatti Veyron Super Sport va fer una entrada més que fugaç a l’aparcament: va entrar, va donar la volta a l’edifici principal, el del restaurant, i tal com va aparèixer per abaix, va enfilar la pujada cap a la rotonda per desaparèixer en direcció cap a Nürburg. Per sort, un servidor tenia la càmara a punt i preparada, cosa que em va permetre inmortalitzar el moment amb major o menor encert. Però la foto, la tinc. No obstant, el millor encara estava per arribar…

Mitja horeta després van enfilar camí cap a Rent-Racecar per retornar el Volkswagen Golf GTI, creuant Nürburg per veure si amb una mica de sort ens tornavem a creuar amb el Veyron Super Sport. Desgraciadament, no hi havia ni rastre del Bugatti per enlloc (tot i que uns amics em van dir que estava aparcat al costat de nosequina tribuna).

El fet és que quan ja estavem a punt de tornar cap a l’hotel, després d’un dia intens i que en el meu cas havia començat a les 7:30 del matí, el Veyron Super Sport es va deixar veure de nou per l’aparcament. I el millor de tot és que no venia sól: al seu costat, un no menys espectacular Bugatti Veyron Grand Sport (sí, el descapotable) li feia companyia. Els dos cotxes van anar directament cap a les barreres d’entrada. Dos segons després, ja estaven rodant Döttinger Höhe avall…

La veritat és que tenia els meus dubtes sobre si entrarien o no al Nordschleife, així que us podeu imaginar la sorpresa que va significar per un servidor veure’ls dintre (tot i que jo del pàrking no em vaig moure). Així mateix, i un cop dins, tampoc pensava que anessin a apretar gaire les màquines. No obstant, i en paraules d’en Thomas, sembla ser que van anar per feina.

En Thomas és el propietari del Audi RS4 preparat per MTM. Aquest compta amb 500 CV sota el capó… i va sortir quasi en paral·lel amb el Veyron Grand Sport. Quan el norueg va trepitjar l’accelerador a fons (i creieu-me si us dic que aquell monstre accelera com una mala cosa), el Veyron blau va fer tres quarts del mateix. El resultat? Que tot i fer servir cadascún dels 499 CV que tenia el RS4, el Veyron va sortir disparat com si l’Audi estigués parat; i tot i que aquella va ser una de les millors voltes que va ser en Thomas, al arribar a l’aparcament, el conductor del Bugatti Veyron Grand Sport ja havia baixat del cotxe i estava xerrant tan amistosament amb els seus companys.

No obstant, tamnbé s’ha de dir que el Bugatti va entrar a l’aparcament treient una bona fumerada pels frens, i que enlloc de continuar rodant com sí va fer el Super Sport, va anar de pet a l’interior de l’aparcament…

El Bugatti Veyron Super Sport, per la seva part, va fer una segona volta… i una tercera, tot i que aquesta última la va fer en companyia d’un Volkswagen Golf Variant on anava el fotògraf. Tot plegat, pel que vaig poder esbrinar després, es tractava d’una mena de reportatge fotogràfic per una revista (algú va comentar que era per la revista Sport Auto, però no ho puc confirmar). En aquest sentit, els dos Bugatti eren de fàbrica, oficials, no unitats particulars.

Al acabar, els dos cotxes van aparcar l’un al costat de l’altre, el que va permetre als presents fer trilions de fotos des de tots els angles possibles. Jo, en vista de que fer una foto dels dos, sense gent al voltant, era quasi impossible, vaig decidir anar fins a la rotonda d’entrada al circuit per enganxar-los quan marxessin… i la veritat és que la jugada em va sortir, bé. No obstant, abans de que el Super Sport acabés la tercera volta, vaig tenir una bona oportunitat de retratar el Grand Sport quasi sense ningú al voltant, el que no passa tots els dies.

Tot i així, està clar que un combo com aquest no es veu tots els dies. Penseu que entre aquests dos trastos sumen 2.200 CV i uns 3 milions d’euros en total, que es diu aviat. El Super Sport, per la seva part, segurament es tracta de la mateixa unitat que va batre el rècord de velocitat, deixant la marca en uns 417 km/h a les instal·lacions que Volkswagen té a Ehra-Lessen. I dic que és el mateix perquè, crec recordar, Bugatti va oferir una sèrie limitada commemorativa del rècord, de la que només es farien cinc unitats amb els mateixos colors negre i taronja. Aquesta deu ser la que es va quedar a les instal·lacions de Molsheim.

I jo que em pensava que difícilment superaria els Veyron Pur Sang i Veyron Sang Noir que vaig enganxar a Monte-Carlo amb ocasió del Top Marques Monaco…

>>> Trobareu la resta de fotos (49) al meu compte de Flickr <<<

El meu Bugatti Veyron Super Sport

Avui dec estar més somiador que de costum. Si aquesta tarda us parlava dels cinc cotxes (raonablement factibles) que, algún dia, quan sigui ric, em compraré, ara m’acabo de creuar amb el configurador online de la pàgina oficial de Bugatti… i clar, un servidor no ha pogut resistir la temptació de “dissenyar” el seu Veyron ideal.

Evidentment, el punt de partida és el bestial Bugatti Veyron Super Sport, del que fa tot just un parell de dies us parlava. Sí. El mateix dels 1.200 cavalls, els 431 km/h i els 2,6 segons per agafar els 100. El. Millor. Cotxe. Del Món.

El tema bàsic és el Blau Pitufo, conegut amb el nom oficial de Bugatti Blue Light. A la part inferior hi he posat fibra de carbono sense pintar, lacada en negre, a joc amb les llantes, també pintades en el mateix color. Pel que fa a la resta, i allà on m’ha estat bonament possible, ha decidit pintar-ho tot en Gunmetal Grey, per acabar de rematar l’aspecte sinistre de l’exterior: manetes de les portes, tap de la benzina, graella frontal, escut “EB” del darrera…

A l’interior, per contra, he preferit uns tons marrons força menys agressius: colors Cognac combinat amb Karmesin Red per donar un toc elegant. De la consola central acabada en fibra de carbono no hi estic tan segur, però com que sóc ric del cagar (és un dir), sempre estic a temps de canviar-ho…

S’ha de reconèixer que això dels configuradors online és tot un vici. M’hi tiraria hores (tal i com va passar amb el del Ferrari 599 GTO). De fet, hi ha una mena de concurs a Facebook per veure qui és capaç de dissenyar el Veyron més horripilant, i la veritat és que hi han entrades força desagradables a la vista.

Via Autoblog | Configurador online de Bugatti

Autocar prova el Bugatti Veyron Supersport

Si hi ha un cotxe que juga a la seva pròpia lliga, aquest és el Bugatti Veyron Supersports. Ni el Pagani Huayra, ni el Lamborghini Aventador LP700-4, ni el Ferrari 599 GTO. Cap d’ells aconseguirà mai fer-li ombra, senzillament perquè els 1.200 cavalls que ofereix el W16 quad-turbo, i els 430 km/h que pot assolir quasi sense despentinar-se estan fora de l’abast de qualsevol altre esportiu amb cap i peus (i amb aquest “cap i peus” estic deixant fora els kit-car Veyron-killer wannabes).

Clar que la velocitat punta només és la punta de l’iceberg en aquest missil balístic. El que fa brutal aquest cotxe, per a mi, és la patada que et dona cada cop que apretes l’accelerador. No recordo on ho vaig llegir, però deien algo així com que l’acceleració del Veyron Supersport és més alta que la que sents al caure al buit. No sé si és veritat o no, però no em sorprendria.

Les xifres fan por: 0-100 km/h en 2,6 segons, 0-160 en 5 clavats, 0-320 en 22,2 segons… i després venen els 50-115 en 1,7, o els 10,1 segons que necessita per fer el quart de milla. La facilitat amb la que aquest cotxe passa de 200 a 300 km/h és brutalment al·lucinant, més ràpid i tot del que el Meriva triga en arribar als 100 km/h. I el millor de tot, per a mi, és que anant a 360 km/h, el presentador pot aguantar el volant amb una ma, i mirar a la càmara amb tota la tranquilitat del món. Aquest cotxe és Déu.

Via TheAutoUnion.

Evo prova el Bugatti Veyron Super Sport

La revista Evo Magazine, amb Chris Harris de nou al capdavant, han tingut la oportunitat de provar el Bugatti Veyron Super Sport. Molt d’ull a les xifres d’aquesta bèstia: 1.183 cavalls, 415 km/h de velocitat punta, 2.5 segons en passar de 0 a 100 km/h, només 14 per agafar els 300 km/h, 16 cilindres, 4 turbos, etc. Fins i tot el pes, amb 1.838 kilos, és exagerat.

Al video no és veu gran cosa, la veritat sigui dita – ja tinc ganes de rebre la revista a casa i llegir l’article. De totes formes, encara que només sigui per la sortida en parat deixant quatre línies ben negres a terra, ja val la pena…

:: Evo: Bugatti Veyron Super Sport video review ::

Dada curiosa: rodant a la velocitat màxima, la força centrífuga de les llantes és tan sumament intensa que ha obligat als enginyers a muntar una segona molla dins de la vàlvula, ja que d’un altre forma, aquesta s’obriria lleugerament, provocant una pèrdua de pressió al pneumàtic. El que he dit, im-pressionant.

Via: Evo.co.uk

Bugatti Veyron Super Sport: toma, toma… i toma

Després de mesos i mesos de rumors… Bugatti per fi ha fet oficial el que tothom esperava: el Bugatti Veyron Super Sport, que no és més que la versió “esportiva” del cotxe més ràpid del món. Com el Ferrari 360 Challenge Stradale, com el Porsche 911 GT3 RS… però a lo bèstia.

Però abans d’entrar en detalls, anem a analitzar primer la situació: Bugatti posa a la venda un cotxe amb el que Volkswagen (els propietaris de Bugatti) perd calers amb cada cotxe que es ven; i això que el preu passa dels 1.5 milions d’euros. El cotxe en qüestió, el Bugatti Veyron 16.4, té xifres que fan caure d’esquena: 4 turbos, 16 cilindres, 8 litres de cilindrada, 10 radiadors, 1001 cavalls, 407 km/h de velocitat màxima. Quasi res.

Pel que es veu, a determinades persones aquestes xifres els hi sabien més aviat a poc. I clar, Bugatti va decidir oferir quelcom una mica més… picant. La pregunta, doncs, és: és possible millorar el cotxe amb més potència i més cavalls del món?! Pel que es veu, la resposta és si. Oi tant que si!

Fins ara, nova versió del Veyron implicava nous acabats, nova pintura, més fibra de carbono… i poc més. Em refereixo a les versions Sang Noir, Pur Sang, Anniversaire, Par Hermés. Aquest cop, però, les modificacions han anat una mica més enllà. Nous intercoolers i turbos més grans han pujat la potència dels 1001 als 1200 cavalls (quasi res). Això per no parlar del par, que amb les noves especificacions puja fins els 1500 Nm. Si. 1500. Evidentment, la caixa de canvis ha hagut de passar revisió per poder digerir tanta força bruta. L’aerodinàmica no podia quedar al marge de tantes millores, i en conseqüència ha patit sensibles modificaciones, especialment a la part del darrera.

El que més em sorprén de tot és que si per oferir els 1001 cavalls en la versió “standard”, els enginyers van patir de valent per evitar problems de sobrecalentament… ignoro absolutament com s’ho han fet per afegir un 20% més de potència en un cotxe el qual semblava pràcticament immillorable. De fet, cada cop que sentia rumors sobre el Super Sport… sempre pensava més en “menys pes” que en “més potència”. Però pel que es veu, Bugatti es guardava un as a la màniga.

Per tal de demostrar el que el nou Super Sport és capaç de fer, Bugatti va organitzar uns tests a la pista de proves de Volkswagen a Ehra-Lessen, i va reunir a les autoritats de la iteuve alemanya (TÜV), així com a representants del Llibre Guiness dels Rècords (si això no és una declaració d’intencions en tota regla). La cosa prometia.

I no només no va defraudar, sino que fins i tots els enginyers es van sorprendre dels resultats! El pilot de proves de Bugatti, Pierre Henri Raphanel, va aconseguir marcar una velocitat màxima de 431 km/h després de fer vàries pasades per la interminable recta de Ehra-Lessen (amb 9 kilòmetres és tan recta és, que des del principi no es pot veure el final degut a la corbatura de la Terra!). La velocitat màxima que es va enregistrar en una de les pasades va ser de 434 km/h… i això que els càlculs dels enginyers  no pasaven de 425!

Això si. Els propietaris del Bugatti Veyron Super Sport (super acaudalats, super rics del cagar) tindran la velocitat limitada en 415 km/h per tal de conservar els pneumàtics i evitar ensurts d’última hora (un rebentón a 430 km/h no deu ser gaire… agradable, que diguem).

Oblideu-vos de kit-cars americans, del SSC Aero, del Ultima GTR, del Ford GT Twin-Turbo de 1800 cavalls… tot això és feralla de la bona comparada amb el Super Sport. I tot i que probablement tots siguin més ràpids al final del dia, cap d’ells agafarà aquestes velocitats amb la facilitat i tranquilitat amb la que ho fa el Veyron.

Galeria de fotos en alta ressolució: Autoblog | Info: Autoblog

La crisi no és igual per a tothom…

La crisi no és la mateixa per a tothom. Això és un fet clar i difícil de debatre. I si no… que li preguntin al paio que s’ha deixat entre 30 i 40 milions de dòlars en aquest (això si, es-pec-ta-cu-lar) Bugatti Type 57SC Atlantic. El adinerat nou propietari d’aquesta joia sobre rodes ha preferit mantenir-se en l’anonimat… i fa bé, perquè de l’altre forma ara ja estaria de camí cap a casa seva per oferir-me com a fill adoptiu.

El fet és que aquest Bugatti Type 57SC Atlantic és únic al món. Bé. Quasi. Ralph Lauren (el mateix paio que té un McLaren F1, un McLaren F1 LM… i una cadena de roba per gent guay) en té un altre. I se suposa que hi ha un o dos més amagats sota clau en alguna col·lecció privada, en algú raco del món. És a dir, que és una joia. I realment ho és. Us agradin o no els clàssics, s’ha de reconeixer que és tota una escultura – sobretot si la compares amb qualsevol cagada d’en Tàpies, per citar només un exemple d’artista modern.

Però tornem al tema. Entre 30 i 40 milions d’euros. En Núñez d’en Crackòvia ja deu estar camí de la UCI. I un que es pregunta: si aquest paio s’ha deixat aquesta calerada només en UN cotxe… imaginat la resta de la col·lecció!! El fet és que aquest preu, el màxim que s’ha pagat mai en una subasta, supera… i de molt… els 12 milions i escaitx que es van pagar per un Ferrari 250 Testarossa dissenyat per Scaglietti, i que es va adjudicar ara justament fa un any a la subasta Leggenda e Passione 2009, a Maranello.

Per que us feu una idea: estem parlant de l’any 1934 (es va produïr del 34 al 1940)… i aquest cotxe podia agafar els 190 km/h gràcies a un motor que donava entre 175 i 200 cavalls. Era el Veyron dels anys 30. I concretament aquesta unitat és la mateixa que va guanyar el concurs d’elegància de Pebble Beach el 2003. És a dir: pedigree… i del bo.

Jo ho sento… però amb aquests calers, m’hagués comprat un altre cosa… i encara m’haguèssin sobrat 27 kilos…

Via Autoblog | Info: Wikipedia

Sensacions rodant a 400 km/h…

En l’actualitat, ningú dubta que el Veyron és la referència. Amb 1001 cavalls, i 407 de velocitat màxima… no hi ha cotxe que li faci ombra. I no és la simple velocitat el que impressiona del Bugatti, sino la forma en que l’assoleix. Farà un parell de temporades, el programa britànic Top Gear va enviar a James May (aka Captain Slow) al traçat òval de Ehra-Lessen, a Alemania, per tal de demostrar que la velocitat màxima declarada per Bugatti era… bé, certa. I bé… aquí està el video:

Ara anem 10 anys enrera, el 1998 (tot i que el cotxe va ser presentat 4 anys abans). McLaren F1. Per molts (entre els que m’incloc), el millor cotxe de tots els temps. Quan es va presentar el 1994, automàticament es va convertir en la referència, en l’objectiu a batre… i el fet és que va ser així fins que el Bugatti Veyron va aparèixer en escena… 12 anys després!! I això que pel camí hem tingut meravelles com el Porsche Carrera GT o el Ferrari Enzo!

Al video que ve a continuació hi veureu el chasís de proves XP5, conduït per Andy Wallace (tot un campió a Le Mans), marcant el que fins fa poc va ser el rècord de velocitat màxima per un vehicle de producció: 391 km/h. Curiosament… també es va realitzar a les instal·lacions de proves de Volkswagen, a Ehra-Lessen…

El tema curiós és comparar els dos videos. Mentre que el McLaren necessita de les mans d’un pilot professional com és Andy Wallace, i que les sensacions volant a 390 km/h no disten gaire de les que el pilot britànic tenia dins del Jaguar XJR9 amb el que va guanyar Le Mans el 1988; el Veyron per contra és tota traquilitat. James May és probablement el conductor que menys coses té en comú amb Andy Wallace: li agraden els clàssics, no competeix, i prefereix circular tranquilament amb el seu Panda 4×4 que suar al volant d’un esportiu.

Però un veu el video del Veyron, rodant a 407 km/h (que es diu ràpid!!!), i realment dona la sensació que qualsevol persona podria aconseguir-ho, que no requereix de cap aptitud especial ni sobrehumana per tal de treure tot el rendiment als 1001 cavalls que té el motor. El McLaren, per contra, és el que és: un cotxe de curses en tota regla. I clar… rodar ràpid en un i en l’altre no tenen res en comú.

Via Jalopnik.

El cost de mantenir un Bugatti Veyron: més car que un jet privat

Hi ha factures. Factures que fan caure d’esquena. I després hi han les factures del Veyron.

Que li diguin si no a un paio que, segons Autocar, envia el seu Veyron en camió fins a la carretera o ruta que vol fer… i ell es desplaça en jet privat… per estalviar!!! Clar que fent números la cosa s’entén: el cotxe costa la friolera de 1.2 milions d’euros (o més, segons on llegeixis), i el manteniment anual es comenta que ronda els 220,000 € anuals.

Els pneumàtics, per exemple, són uns Michelin Pilot Sport 2… però que tenen un compost especial i únic desenvolupat en exclusiva per aquest cotxe. Que vol dir això? Doncs una clavada de 28,000 € per 4 rodes. Si, heu sentit bé. Això sense sumar els 33,000 € que has de desembolsar cada 4 canvis de rodes, per poder passar les llantes pels rajos X i veure si han patit alguna mena de dany estructural. I clar… no oblidem els 15,000 € que suposa fer la revisió “convencional”.

En contrapartida… els 2000.- € que costa revissar un Ferrari Enzo semblen una ganga. Amb raó a aquest paio li surt més a compte volar en jet privat…

Font: Jalopnik | Autocar

El Bugatti Veyron que (per sort) mai va existir

Abans que el Bugatti Veyron rebés la llum verda per part de Volkswagen (allà per l’any 1999), el aleshores cap de disseny a Seat, Walter Da Silva, va rebre un encàrrec peculiar: dissenyar el que per ell havia de ser el digne successor de la saga Bugatti. I vaya bunyol que va fer…

Afortunadament per tots, el disseny i la maqueta van ser descartats pel propi cap de disseny del grup Volkswagen, Hartmut Warkuss… qui curiosament va ser la persona que va encarregar el treballet a Da Silva en primer lloc.

Tot i recordar en certa manera a la versió de producció final del Veyron, el model de Da Silva no deixa de ser una mica… això que es diu (i ho dic amb tot el respecte del món)… horrible. I la veritat és que sorprén, perquè del llapis de Da Silva han sortit cotxes com els concepts de Seat, el Altea, o els Alfa 147, 156 o 159.

Font: Autoblog (on hi trobareu més fotos)