La meva experiència al volant d’un Ferrari

Impressionant. Espectacular. Per mullar pantaló. De traca i mocador. Acollonant. Orgàsmica. La meva petita experiència al volant d’un Ferrari es podria calificar amb mil adjectius… tots bons, i tot i així encara em quedaria curt.

La pasada setmana, durant la espacadeta a Holanda i Bèlgica que vaig fer amb la meva parella, vaig tenir l’honor de possar-me al volant d’un dels meus cotxes favorits… dels de sempre… dels que només te’ls pots imaginar en somnis: un Ferrari 360 Challenge Stradale.

Per possar-nos una mica en antecedents, ens hem de remuntar al Rebel Run 2009 que els membres del forum TheAutoUnion vam fer al Nürburgring el passat més de Juny. Allà vaig coincidir amb un holandés, en Peter, qui venia acompanyat d’en Marc, íntim amic – i propietari de dos Ferraris. El fet és que el seu amic, abans de provar sort al infern verd per si sol, volia una mena de curs accelerat amb un “pilot” que ja tingués experiència. I aquí estava jo: pilot de la Copa d’Espanya de Resistència amb un Clio, amateur i aficionadillu, i amb apenes una dotzena de voltes d’experiència al Ring. Per sort (la meva), a en Marc això ja li era suficient.

Després de donar-li una volta amb un VW Gold GTI DSG a bon ritme (i una més en el Ibiza Cupra TDI del meu germà, de la que va sortir pàlid, el pobre) el paio estaba més que satisfet. I parlant parlant… la frase “quan vagi a Holanda ja em deixaràs conduir un dels Ferraris, eh?” va sortir, a la que en Marc va contestar “sure, sure… no problem”.

És el típic “si, si… cap problema” que es diu per quedar bé. O això és el que vaig pensar, doncs ningú deixa conduir un joguet de 200,000.- € així com així, menys encara a un desconegut, per més mans que tingui. Quina sorpresa va ser la meva que al quedar amb el meus amics de TheAutoUnion aprofitant que visitava els Païssos Baixos, en Peter em va dir que en Marc estava més que encantat de deixar-me conduïr el seu cotxe. Flipa, flipa, fliiiiipa…

Vam quedar per sopar al centre de Zwolle, un petit poble a uns 150 km de Amsterdam, per anar després cap a casa del afortunat duenyo de dos (aviat tres) Ferraris. Allà vam estar xerrant sobre la seva última adquisició, que és una mica top secret i de la que parlaré quan arribi el moment. Vam veure algunes fotos, va parlar de la Mile Miglia, sens va caure la babeta… i després ens vam dirigir cap a la nau on guardava els dos “joguets”.

A part del espectacular Challenge Stradale negre, en Marc també té un no-menys imponent 430 Scuderia Spyder 16M. El problema amb aquest cotxe és que està matriculat a alemanya, i no pot circular per Holanda. La raó? Doncs que matricular un 16M als Païssos Baixos implica desemborssar 100,000.- € en taxes. Quasi res. La solució? Matricular-lo a Alemanya, i esperar dos anys. En aquest temps, els impostos es redueixen a la meitat… tot i que segueixen sent un pal de proporcions bíbliques.

Amb l’Scuderia fora de joc (tot i que el Marc ens el va arrancar i ens va mostrar tots els detalls) tocava centrar-se en el Stradale… que per un servidor cap problema: prefereixo aquest últim al més modern 16M. Bàsicament perquè mentre el Scuderia és una versió “de circuit” del F430 normal, el Stradale és una versió “de carrer” del 360 Challenge de curses. És a dir: molt més dur, sec, pur, simple, senzill.

Amb el cotxe fora i el motor en marxa… vaig sentir la frase màgica. Time to get behind the wheel, Dani. Hora de possar-se al volant. Taquicàrdia. Trempera. La cosa es posava seria. Mola.

Va ser el propi Marc qui em va ajudar a possar-me els cinturons i qui em va donar les indicacions bàsiques. Res de l’altre món. Fer els primers 3-4 kilòmetres tranquilament per calentar el motor, aigua, oli… i després rauxa. Full throttle in 3rd, try it. A fondo en tercera. Que més es pot desitjar? Un paio que et deixa el seu Ferrari (un Stradale, ni més ni menys) i que a més a més t’incita a que li donguis canya… Aquest paio és el meu ídol.

Tot llest. Poso primera… i en marxa…

Que puc dir? Després de fer els primers 3 o 4 kilòmetres tranquilament en quarta, per deixar el motor a la temperatura òptima… vaig aprofitar per veure una mica com anava el cotxe. La direcció es super-directe, cosa que m’encanta. El més mínim moviment del volant es transmet de forma directíssima a la carretera. La posició de conducció és baixa, molt baixa. I la sensació de tenir el motor al darrera és impressionant. De fet, no és la meva primera experiència en un cotxe amb motor central, ni en un Ferrari: fa uns anys em van donar 3 voltes a Calafat en un F430 GTB de curses. Però la cosa canvia molt, moltíssim quan és un servidor el que té el poder d’un motor com el V8 de l’Stradale sota el peu dret. I la veritat és que la cosa és molt temptadora. Però m’havia de controlar…

En aquests primers kilòmetres anavem amb el modo Sport… que és el “normal”. Això implica que la caixa de canvis (semi-automàtica amb palanques darrera el volant, per si no ho havia mencionat fins ara) funciona amb relativa suavitat, sobretot quan es compara amb el modo Race. Però d’això millor parlem més tard.

Sense cap mena d’aïllament acústic, se sentien des de les pinces de fre agafant els discos fins a les pedretes que picaven als passos de rodes. En aquest sentit em va recordar moltíssim al Clio, que té bàsicament el mateix nivell d’insonorització. És a dir, zero.

Després d’arribar al final de la carretera, vam donar la volta com bonament vam poder (el radi de gir no és precissament una de les virtuts d’aquest cotxe). Durant 2 anys vaig tenir el plaer/tortura interminable de conduïr un 147 Selespeed, que tenia un canvi que funcionava amb els mateixos principis que el del Stradale, només que pitjor. El fet és que per possar la marxa enrere en el Ferrari s’havia de tirar de les dos manetes del canvi, darrera del volant, a la vegada. Això deixava el cotxe en punt mort. I després s’havia de pitjar el botó amb la R per possar la marxa enrera. Una odissea, vamos. Amb el 147 les coses eren una mica més fàcil ja que tot i ser seqüencial, seguia tenint una palanca a la consola central, precissament per poder possar la marxa enrere… entre d’altres coses.

El tema és que amb el cotxe encarat i el motor a la temperatura òptima, tenia davant meu 4 kilòmetres d’orgia sexual motoritzada en un dels cotxes que millor sona i més sensasions transmet del panorama universal.

Primera. Acceleració tranquila (no hagués estat cortés deixar la meitat dels Pirelli al asfalt holandés a la primera accelerada). Segona… gas a fondo i va… ya… te… la… Semblava que el cotxe havia de despegar en un moment o un altre. Literalment. Amb el motor empenyant pel darrera i el so inundant tota la cabina, no vaig mullar pantaló de miracle. Tercera. Mega òstia als ronyons: aquest canvi ha redefinit el concepte de “brusquetat” que jo tenia. A unes 4000 voltes vaig aixecar peu. Per començar no estava malament. Vaig possar quarta. Tranquilitat. Primers comentaris de la jugada: la meva capacitat d’expressió s’havia reduït al no res (era com un cruce d’Arévalo, Pajares i Ozores, tot en un). Apenes em sortien les paraules, només podia possar cara d’idiota.

Segon intent. En quarta a 100-110… baixo a tercera. Un canvi perfecte. Gas a fondo. Fiuuuuuuuuuu… 8000 voltes, poso quarta. Freno. Miro la velocitat. 170. Suor fred. Mola. Més trempera.

Després de repetir el pas anterior un parell de vegades més, jo ja estava més que satisfet, així que ens vam dirigir de nou cap a la nau. Jo amb cara de tonto. Les cames em tremolaven, no se si del fred (que en feia, bastant) o de l’excitació. Pot ser de les dos a la vegada.

Que dir? En serio. Quasi no podia articular paraules. La experiència de la meva vida. Per un paio a qui de petit li han agradat els cotxes, poder conduïr un Ferrari, i de la forma en que ho vaig poder fer, és senzillament un somni fet realitat. I això que em considero molt afortunat per poder competir amb un Clio i per tenir un GT Turbo amb el que cremar adrenalina (quan té embrague). I tot i així… estava com un flan, com un nen petit el dia dels Reis Mags. En una paraula: memorable.

Després de mi, en Peter (membre de TheAutoUnion i amic comú amb el duenyo dels Ferraris) es va possar al volant per donar una volta a en Roland (un altre membre de TAU) i a la Mireia, la meva parella. Les cares que tenien al arribar a la nau eren molt còmiques: entre excitació (Roland) i sorpresa (Mireia). El que està clar és que aquest cotxe no deixa indiferent a ningú.

De esquerra a dreta: Peter, Marc, un servidor i en Roland.

El millor de tot, però, va ser la generositat d’en Marc. Aquest paio es va molestar en obrir-nos la nau, va arrencar els cotxes, em va deixar portar el Stradale… i ni tan sols es va pujar en el Ferrari (a la meva “tanda” tenia com a acompanyant en Peter). Si això no és Generositat amb majúscules que m’ho expliquin. Un veritable apassionat del motor (que per cert, farà la Mile Miglia amb un Fiat de l’any de la Pepa) que disfruta simplement veient als altres disfrutar amb els seus Ferraris. Tan de bo hi hagués molta més gent com ell.

Al final, vam estar xerrant una mica més sobre Ferraris i cotxes en general. La conclusió era clara: el Porsche 911 GT3 probablement és un millor cotxe en quan a temps per volta, com ho pugui ser el Nissan GT-R, per possar dos exemples. Però el complete package que t’ofereix el Challenge Stradale realment no té rival. Jo ho tinc clar: si me’l deixen per un cap de setmana, agafo el Ferrari, sens dubte. Ara bé: si me l’haig de comprar jo i viure amb les coses bones però també amb les dolentes, em sembla que em quedo amb el porker GT3… que té pinta de ser més fiable, i més econòmic de mantenir.

22:00 de la nit. Ja és tard (més encara pels holandesos, que sopen a les 18:00 i a les nou ja són al llit). Toca tancar la paradeta. Ha estat, sens dubte, una de les experiències de la meva vida. De llarg. No la oblidaré mai.

Buona sera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s