CostaRica Competició, entre els deu millors a Alcañiz

El passat cap de setmana va haver cursa a Alcañiz. Copa d’Espanya de Resistència: una vintena llarga d’inscrits a la D1+D2, amb poc més d’una quinzena de Clios. Com ja vaig escriure per aquí, personalment li tenia moltes ganes a aquest traçat: l’any passat m’ho vaig passar d’allò més bé, i a més a més, aquesta temporada el “mono” era considerable, ja que no em pujava al cotxe, ni per unes miserables tandes, des del Novembre passat. Temps suficient com per què se m’hagi oblidat com funcionava el Clio… o quasi.

Aquest cop corria jo amb el meu germà, i evidentment, el “pique” personal va fer que (quasi) ens oblidèsim que estavem competint en una cursa amb altres pilots: l’únic que ens interesava era veure qui havia quedat davant de qui. La primera sessió liure va servir una mica per fer-me de nou al traçat (i al cotxe!) i reglar una mica les frenades, ja que l’any passat vam tenir més d’un problema amb el compensador. A la segona sessió, per contra, vam anar una mica més per feina, en busca de la volta bona… amb l’inconvenient que les rodes tenien més kilòmetres que un taxi, i és clar: ja pots atacar tot el que vulguis, que l’únic que conseguiràs és anar-te’n recte a cada curva. És el que té ser un equip lowcost, que el material es va servir fins que peti per algun lloc…

Clar que tot té el seu cantó positiu: entrenar amb pneumàtics “caca” vol dir que quan possis els “bons”, els temps per volta han de baixar de forma significativa. Com era d’esperar, això NO és el que va passat. Bé. Si. Però no. Els temps van baixar, però no gaire: un segon a molt comptar, cosa que ens va situar tant al meu germà com a mi en la quinzena posició a les dues curses. I és que tant a mi com a l’Ignasi, les cronos no se’ns acaben de donar gaire bé. A mi em va costar molt trobar un bon forat (a la pista) i a més a més, vaig perdre’m els cinc primers minuts de la sessió per un “error administratiu”, quan un comissari no em va deixar sortir “porque no estás en al lista”. Cony, com si fos una discoteca, no et fot?!

La primera sortida la vaig fer jo. Quan enfilavem la recta, abans del semàfor verd (és sortida llançada), es va donar un dels habituals acordions, com dic jo: de sobte tothom es va posar a accelerar, i a mi em va pillar a peu canviat; per sort, el semàfor encara estava vermell, aixì que tots van haver de frenar; però mentre jo seguia a fondu per intentar agafar-los, el semàfor es va posar definitivament verd. Resultat? Tots frenant i jo anant a fondu. Desgraciadament, la cara de tonto de felicitat em va durar el que va trigar el primer dels cotxes a arrambar-me al mur.

Com que jo no sóc ric, i els paracops me’ls pago jo, vaig decidir prendre’m les coses amb calma i frenar una mica abans d’hora. En conseqüència, crec que em va avançar fins i tot el cotxe mèdic! 😛 Però com que el que se’ns dona millor sempre és el ritme de cursa, nosaltres vam anar fent els nostres temps, vam passar un parell de cotxes, vam passar un parell més durant el canvi de pilot i handicap, no vam fer errades… Resultat final? Una més que merescuda desena posició al creuar la meta.

Curiositats de la vida, dos cotxes van ser penalitzats per sortir abans d’hora del canvi de pilots, el que ens va colocar finalment en una més que digne 8ª posició final. Hagués estat millor superar-los a pista, és clar, però si fan trampes, bé que ho han de pagar d’alguna manera, oi?

A la segona cursa, tres quarts del mateix: fer els deures, fer les nostres voltes, no cometre errades, fer el canvi de pilot com Déu mana (només vam “palmar” dos segons). Finalment vam aconseguir creuar la meta en desena posició, després, això si, d’un soporífer segon relleu on anava completament sol, amb el cotxe del davant a 20 segons i el del darrera a 30, i sense el laptimer per saber quins temps de volta anava fent. Sopor en estat pur. Em sembla que mai m’havia avorrit tant a dalt d’un cotxe de curses.

Si tenim present que anavem (quasi) sense recanvis, amb una merda de gomes de pluja (per sort vam tenir un cap de setmana assolejat), que havien de pidolar eines pel paddock, que jo no corria des de Novembre, que el cotxe estava (quasi) parat des de Març… i que ens ho fem tot nosaltres, acabar dues curses del campionat d’Espanya entre els deu primers, la veritat és que sap a glòria. Penseu que tots els que van quedar per davant, qui més qui menys, roda cada tres setmanes en tests, cursa, o costellada popular. Nosaltres, en canvi, preferim deixar-nos els cèntims al CostaRica (CostaRica junt = taller, bicis, eme-tres, Nürbringuen | Costa Rica separat = puticlub… que quedi clar).

Ara la pròxima cursa hauria de ser Montmeló, el 13-14 de Novembre, si les finances del CostaRica ens ho permeten. Per ganes no serà…

PD.- En el “pique” particular que vaig mantenir amb el meu germà, ell va ser el “guanyador” per 0,3 segons (a les cronos). A la cursa la diferència va ser de tan sols 0,2 segons. Res si tenim present que ell és un friki i cada dia va a fondu per la vida, i jo sóc un carcamal que acaba de fer els 30 anys – i que no corria des de Novembre!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s