Rallyclàssic Series a Calafat, un perfecte regal d’aniversari

El 2 de Setembre passat un servidor va entrar a la Generació 3.0, una forma molt cool de dir que ja no sóc un veinteañero. Si, senyors… els anys passen, i ens fem grans. Setmanes abans, el meu germà em va dir que em reservés la Diada perquè em tenia reservada una sorpresa. La Diada va arribar, i només havent-me donat la pista de que “agafés banyador”, un ja pensava en opcions com Port Aventura, o en un veler surcant el Mediterrani. Res d’això.

Vam enfilar AP-7 avall, i passat Salou ja vaig començar a tenir una idea del que m’esperava. Un parell de setmanes abans li vaig preguntar si la sorpresa tenia algo a veure amb les Rallyclàssic Series a Calafat, que es disputaven el mateix dia… o en el seu defecte, en el Rally d’Andorra de històrics que també es feia el mateix cap de setmana. Evidentment, la seva resposta va ser negativa… i amb els dies se’m va acabar oblidant tot plegat.

El fet és que jo estava en lo cert, i vam acabar a Calafat, un circuit on no rodava des de feia 3 o 4 anys. Allà estava el meu pare, el Manel… i l’eme-tres del meu germà, preparat per entrar a la pista.

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Era la meva primera prova de regularitat, i la veritat és que sempre havia tingut una especial curiositat per aquest format. El funcionament és molt fàcil d’entendre: cada cotxe fa els entrenaments lliures al ritme que vol, i en vista dels temps per volta que fa, diu als organitzadors que rodaran en… digue’m… 2:11. Cada volta. La gràcia és fer les voltes el més a prop d’aquest temps de referència que es pugui. Cada dècima, amunt o avall, penalitza, i el guanyador final és, en conseqüència, qui menys punts té.

A simple vista sembla fàcil, oi? Doncs amb 47 cotxes a pista (entre els que hi havien Porsche 911 RS, una barchetta Lola-Cosworth, un BMW 2002 ti, dos Alpine A110, dos preciosos Porsche 914/6…) la cosa es complica una mica. I és complica perquè si un cotxe més lent (o més ràpid) et molesta i t’has d’apartar, el temps l’has de recuperar en un altre part del circuit. El tema és fer sempre 2:11, 2:11, 2:11. Tota l’estona. I per complicar encara més les coses, els pilots no poden comptar ni amb rellotges, ni telèfons mòvils, ni radios, ni música, ni res de res. Ni encara menys amb cronòmetres.

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Després de la primera sessió oficial, de la qual s’agafaven les 20 millors voltes (per millors s’entén les que estaven més a prop del temps de referència; en el nostre cas: 2:11), vam quedar els 26 de 47 inscrits, cosa que no estava del tot malament.

La clau era intentar agafar sempre les mateixes referències, frenar igual, traçar igual, obrir gas en el mateix lloc, canviar de marxa igual, i no passar de 140 a la recta. Sembla fàcil… i de fet, als entrenaments, vaig clavar 6 o 7 2:11’s seguits. A la cursa, però, amb molts més cotxes donant pel cul (en el sentit més carinyós de la paraula), aquesta regularitat va desaparèixer, passant a fer un 2:09, seguit d’un 2:13, després un 2:10’9, després tornem a fer un 2:12…

Total que a la segona tanda oficial, vam anar a passar-nos-ho bé. La referència la vam baixar a 2:09, i vam intentar fer-ho tot amb una mica més d’agressivitat. El resultat? Ni idea. No ens vam ni esperar a veure els temps, ja que sense cap persona al mur degut al sol que feia (no els culpo, jo hagués fet el mateix), no tenien ni la més remota idea del ritme que portaven. Al final, es veu que la majoria de voltes estaven entre 2:05 i 2:07… així que ja ho sabem per l’any vinent: hem de posar un temps de referència una mica més baix.

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

Foto: Mustang Stockfoto @ Flickr

La regularitat és un format que al cap i a la fi, no està malament. Si t’ho prens en serio pot ser molt, molt entretingut. I fins a un cert punt, tens i tot: això d’haver de clavar el mateix temps volta rere volta té la seva gràcia. Per nosaltres, que venim del món de l’sprint, dels circuits, de curses cos-a-cos… la jornada de dissabte va ser de relax espiritual total. I la veritat és que m’ho vaig passar genial. Per la propera, a veure si hi podem colar el GT Turbo

Gràcies germanet! 🙂

Per cert, el BMW E30 M3 va de conya: frena perfecte (els frens quasi no van mostrar fatiga, tot i que tampoc anavem al 100%), gira perfecte, quasi no subvira, i el motor és una delicia. Unes suspensions una mica més dures no estarien de més, ja que a vegades basculava una mica massa… i el pont del darrera costa descol·locar-lo doncs sembla que l’estabilitzadora està fluixa. Fora d’això, una joia de trasto. M’encanta!

Info: Rallyclàssic Series | Més fotos a Flickr: Mustang Stockfoto

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: