Com es pot ser tan filldepu**?

Avui us vull explicar una historieta que reflexa d’una forma magistral el que és l’amistad, el companyerisme, i la honestedat. La història es remunta a fa un parell de setmanes, però abans d’entrar en detalls, us poso en antecents. Jo visc en un carrer cul-de-sac on només hi han set cases (no confondre amb el poble de Setcases). És a dir, que ens coneixem tots, que no és un carrer de pas, i que els cotxes que hi ha aparcats són sempre els mateixos: un Passat, un Mazda 6, un Clio vell i atrotinat, un Volvo V40, un Mercedes-Benz 300. I para de comptar.

Com he dit, els fets van passar fa un parell de setmanes. O tres. Tan se val. Era la nit del darrer dil·luvi universal, i jo i la meva parella estavem tranquilament a casa… sense fer res que no es pugui explicar, no us penseu. Cap a les 20:00 del vespre, vam sentir un cop sec, vaig treure el cap per la finestra, i entre la foscor (perquè a La Garriga, quan plou, els fanals no van… cosa de la humitat) vaig poder veure el meu veí amb el seu Mercedes-Benz 300 atrotinat (matrícula GT… així que imagineu-vos si té anys). Vaig pensar que havia picat amb la vorera, o alguna cosa per l’estil, i no li vaig donar més importància.

Mig hora després, vam anar a sopar a casa d’uns amics i va ser llavors quan vaig veure la castanya. No és una bofetada d’aquestes que dius… suaus. No. És una òstia amb totes les lletres. O. Amb accent obert. S. T. I. A. I amb H si és que en porta, que ara no ho sé. Aquest paracops, mira que n’ha rebut de bofetades! Moltes: al País Basc, al Nürburgring, etc. Però mai havia arribat a aquest punt de destrosa. Déu n’hi do. Hi debia haver picat amb ganes, el cabrón!

Com que plovia auf boten und barralen, vaig pensar (digue’m home de bona fe) que el paio tenia pressa i que quan arribés em diria algo. Jo, de totes formes, i emprenyat com una mona no ja per la castanya sino pel fet de no trobar ni una nota, vaig fer via cap al sopar. Al tornar, allà cap a la 1:00, allí estava: el Mercedes-Benz 300 blau cel del vehí, amb una visible ratllada al costat esquerra del paracops del darrera (per sortir del nostre carrer, el més fàcil és recòrrer els 30 metres que hi ha fins el carrer que creua fent marxa enrere, d’aquí que em piqués amb el cul). Digue’m home de bona fe (de nou), vaig tornar a pensar que com era tard, al matí següent em diria algo. Si, claaaro… Encara espero.

Dissabte a les 10:00. Em llevo i el primer que sento és el meu veí entrant el seu Mercedes-Benz atrotinat (aquests cotxes definitivament no sonen com els cotxes moderns) al garatge (després d’haver passat la nit al ras, sota la pluja – per cert). Sospitós. Pensa malament i acertaràs. Jo, d’entrada, ja tenia la mosca darrera la orella…

Quan vaig anar a parlar amb ell, cap allà a les 12:00 (és el veí porta-amb-porta, per si no ho havia dit)… va ser la seva dona la que em va rebre. Quan li vaig dir educadament si ahir em van donar un cop al meu Meriva… la seva resposta va ser algo així com “¿Si? ¿En serio? No lo se, me parece extraño… quizás mi marido… no, espera que se lo pregunto“. És una parella de Madrid, per si no ho havia mencionat abans. D’aquestes que porten la enganxina del RACE i veuen Intereconomía (dic jo). I d’aquestes que, tot i portar anys i panys a Catalunya, encara no saben dir ni bon dia.

Jo li vaig recordar la ratllada que vaig veure la nit anterior. Ella es va dirigir cap al garatge a mirar-ho, i dos segons després, em va convidar a fer el mateix. Teatro del bueno, com diria en Mourinho. Mentrestant, el seu marit seguia sense apareixes. Mort de vergonya debia estar, dic jo. Quan vaig vorejar el cotxe per anar a la part del darrera, sorpresa: la ratllada no hi era.

En serio. No hi era. Zas. Esfumada. Ni rastre. Expedient X.

Bé. Més que esfumada, la ratllava havia estat convenientment pintada en negre (aquests cotxes vells tenen aquests paracops voluminosos pintats en negre). El desgraciat de la vida havia pintat la ratllada i ara ho negava tot. D’aquí que tingués tanta presa per entrar el cotxe a primera hora. Collonut. Això és un bon veí. Ella, evidentment, seguia fent-se la longuis i jo que, literalment, em vaig quedar sense paraules. Jo havia vist el que havia vist, n’estava segur… i si ells ho negaven tot, ens podriem haver tirat hores i hores. Així que treient fum per les orelles, vaig fer una retirada estratègica cap a casa meva. Derrota tècnica.

Per començar, estava que treia fum no ja per la destrossa, que en el fons només un tros de plàstic, sino en el filldeputa del veí i la seva merda de Mercedes-Benz. I estava emprenyat amb mi per haver tingut tanta bona fe i no haver fet cap foto la nit abans. Però clar, qui hagués pensat que el paio anava a pintar la prova del crim al garatge de casa seva? Té collons el tema…

El dilluns següent vaig trucar al RACC (que és l’empresa amb qui tinc el cotxe assegurat… a tercers, això sí) i més o menys em van venir a dir que tenia les de perdre. Otro gallo cantaría si l’assegurança fos a tot risc, vaig pensar. I després de consultar amb un amic Mosso (si, alguns Mossos tenen amics, per extrany que sembli), també em va venir a dir que res, que m’hi posés fulles. Bé, de fet ell em va dir que parles amb l’assegurança, però com heu vist, res de res, ni l’un ni l’altre. Com era d’esperar, ni els Mossos ni l’assegurança tenen un “esquadró CSI Las Vegas que vagi amb guants de latex, “polvos de talco” i la “llum que detecta semen”, a investigar si el “crim” el va cometre el veí… o un altre paio. Benvingut a la realitat.

Així que ja veieu. Un veí collonut, super colega, i molt amic dels seus amics. Tros de filldeputa cabrón. Ja podia comprar-se un dispositiu d’aquests:

Ara el Meriva va amb un paracops partit, i pillat amb dues brides, cortesia de “Planchistas El Cheapo”. I de moment, seguirà així fins la propera iteuve, que em toca allà pel mes de Desembre. I aquest paio que segueix fent vida normal (això sí, ara quan ens creuem pel carrer, em gira la cara… de vergonya que té) i jo que me l’haig de trobar cada tres per quatre ja que, com he dit, vivim paret-amb-paret. Com diu un amic meu, es que hay para alquilar sillas.

Foto: There, I Fixed It

3 pensaments sobre “Com es pot ser tan filldepu**?

  1. li hauries d’haver portat el parte omplert que només hagués de signar!!
    te collons la cosa.

  2. Desde que tinc movil amb camara de fotos, sempre faig fotos de moltes coses, “per si de cas”. Aquesta hagués estat una.
    A nivell profesional, quan haig de tornar un material per defectuos …. expliques que no va bé, que si te no sé quina pifia, que no va bé, etc…. i tot son excuses per dir-te que el material es correcte.
    Envies un escrit amb fotos, i la gent rapidament et fa cas.

    Salutacions!

  3. No, si tens tota la raó. I en condicions normals jo també hagués fet una foto. Però com que és el meu veí i ens coneixem (de vista) des de fa quasi una dècada, no se’m va passar pel cap que podria arribar a fer una cosa així. El que està clar és que ja no me la juguen més. Sigui amb el cotxe, sigui, com tu dius, amb una càmara de fotos, un iPod, etc. Diuen que s’aprén a base d’òsties… i aquest n’és un bon exemple, m’imagino.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s