Una visita al Indianapolis Motor Speedway Hall of Fame Museum

Viure a Europa té molts avantatges. Per començar, pots agafar el cotxe i en qüestió d’hores plantar-te al Nürburgring, a Le Mans o a Monte-Carlo. Per anar a d’altres llocs fora del vell continent, però, les opcions es redueixen dràsticament. O bé et busques la vida i contractes els serveis dels amics d’EventGo Travel (publicitat subliminal, eh?), o bé aprofites les oportunitats que et dona la vida. I això és precisament el que vaig fer quan vam decidir que el nostre viatge de noces ens portaria a creuar els Estats Units de punta a punta, convertint-se en la oportunitat ideal per visitar dos llocs emblemàtics que difícilment hagués visitat en condicions normals: Indianapolis i la Pikes Peak.

I així és com vam arribar al Indianapolis Motor Speedway. La meca del motor als Estats Units. Les 500 milles. Mentre recorriem la mitja dotzena de milles que separaven l’hotel del circuit, recordo tenir la mateixa sensació que vaig tenir al veure per primer cop les grades de Le Mans o els verds paratges del Nürburgring, esperant-me trobar el traçat en qualsevol moment. Es tracta de llocs especials, diferents, carregats d’història, d’aquests que has de veure com a mínim un cop a la vida si el que t’agrada és això dels cotxes. D’aquí els nervis.

La primera sensació que un té al arribar és la inmensitat de tot plegat. Per començar, el traçat està situat enmig d’una zona residencial anomenada (molt encertadament) Speedway. De fet, el circuit està tan integrat al veïnat que, si no fos per un camp de golf i un parell de descampats reconvertits en aparcament durant els caps de setmana de cursa, estaria a tocar de les cases. Literalment. I pensar que després hi ha gent que vol tancar el Jarama pel soroll. En fi.

Per accedir al Indianapolis Motor Speedway Hall of Fame Museum (el punt A, al mapa) s’havia d’entrar dins del traçat, passant pel punt B.

No sé com deu ser visitar aquest museu un diumenge a mig matí. El que sí sé és que fer-ho en un dia entre setmana i a primera hora és senzillament perfecte. En total vam estar-hi una mica menys d’una hora, i en tot aquest temps només ens vam creuar amb un parell de persones. Només. Ni nens que criden, ni senyores que passen pel mig quan estàs fent una foto, ni res de res. Calma i silenci. Ideal.

Haig d’admetre que em va sorprendre molt que en una cursa tan eminentment americana, en un esdeveniment que sempre s’ha mantingut a una distància prudencial de la Formula 1, el monoplaça que et dona la benvinguda sigui un Lotus-Ford com el que Jim Clark va portar a la victòria l’any 1965. Més curiós encara és poder veure l’assimetria d’aquests monoplaces amb braços de suspensió més llargs d’un cantó que d’un altre. En el Lotus de Clark es podia veure molt clarament, però no sé per quina extranya raó no vaig fer cap foto.

Parlant de fotos, trobareu totes les imatges (35) a la galeria que he publicat a Google+. Que ho sapigueu. De res.

Al costat hi havia un monoplaça en el que et podies fer fotos. I clar, com a bons guiris, no vam poder evitar caure en la temptació. Representa que era una rèplica del guanyador de 1980, però tinc els meus dubtes. El més curiós de tot és que al costat hi havia un parell de iaios molt amables encarregats precisament de fer fotos a la concurrència. Ja sabeu, les típiques fotos oficials que després venen a preu d’or a la sortida. El seu instint comercial deu ser nul, perquè lluny de dir-nos que les fotos només les podien fer ells (com era d’esperar) només els hi va faltar oferir-se per fer-nos-les amb la nostra càmara. Sigui el que sigui, aquesta foto friqui ja no me la treu ningú.

La única part del museu on més o menys coneixia el que s’hi exposava era la part reservada als cotxes de competició que, precisament, mai han tingut res a veure amb les 500 milles d’Indianapolis. Parlo de cotxes com el Ford GT40, el Ferrari 250 LM o un preciós Mercedes-Benz W196 Streamliner. A partir d’aquí, i amb les excepcions del Reynard-Ford amb el que Jacques Villenueve va guanyar l’any 1995, haig de reconèixer que anava molt perdut.

Això és el que té anar-hi sense tenir gaires coneixements de les 500 milles. I aquest era precisament el problema que vaig tenir jo. Això per no parlar de la Mireia, que la pobre no es debia enterar de res. Tot i així, amb tots els cotxes aliniats l’un al costat de l’altre, resultava curiós poder comparar-los entre sí i veure la evolució dels monoplaces al llarg dels anys. També era interessant veure les diferències amb els monoplaces de la Formula 1, sobretot pel que fa a la aerodinàmica i a la mida dels pontons laterals. Tot i ser força semblants, hi ha moltes més diferències del que sembla a primera vista.

Com que tampoc ens sobrava el temps (aquell dia haviem de fer un bon grapat de kilòmetres) i no era qüestió de llegir-nos tota la informació que el museu oferia de cada monoplaça, vam decidir posar la directa i enfilar el camí cap a l’aparcament no sense abans passar per la botiga de souvenirs, evidentment. Va caure una samarreta, ho admeto.

Una de les possibilitats que ofereix el circuit d’Indianapolis és poder fer un tour per les instal·lacions, el que inclou una visita a la torre de control, una volta al circuit en autocar i la possibilitat de fer-se una foto al costat del brickyard, la franja de maons que hi ha a la línia d’arrivada. Per desgràcia, aquell dia hi havia entrenaments de les Indy Lights, motiu pel qual el tour no estava disponible. Una putada en tota regla.

El cantó positiu (perquè tot té sempre un cantó positiu) va ser que vam poder veure una mica d’acció a pista. Vale, no eren els Indycar d’Oriol Servià i companyia. Eren les Indy Lights, una cosa així com la GP2 pensada pels pilots més joves. Tot i així, poder veure els monoplaces rodant per la pista va ser un extra que, al cap i a la fi, s’agraeix. Com a mínim ara sé què se sent al veure passar un trasto a més de 300 km/h pel mític traçat nordamericà.

L’accés a les grades estava prohibit, el mateix que passava amb qualsevol altre punt del circuit a més de 50 metres de l’aparcament del Hall of Fame Museum. Tot i així, la veritat és que des del tros de gespa que hi havia a tocar del museu es podia veure força bé el circuit. Tan bé, que alguns fins i tot van aprofitar per fer una bacaineta…

Quan ja enfilavem el camí cap al cotxe no vaig poder evitar la temptació de fer una foto a un preciós Chevrolet Corvette Stingray aparcat al costat del nostre Jeep. Durant el viatge en veuria molts més — fins al punt de que, a California, ja ni em molestava en desenfundar la càmara — però aquell Corvette va ser el primer moment de car spotting que vaig tenir en tot el viatge.

Encara més espectacular va ser el Ford GT que hi havia a l’exterior del circuit, aparcat just al davant de les oficines. Quan estava fent fotos va aparèixer l’amo, una situació que sempre m’incomoda una mica perquè mai saps com reaccionarà. No obstant, i lluny de molestar-se, es vam a posar a xerrar del seu cotxe per acabar parlant de Barcelona i del que li agradava la nostra ciutat. Bien. La situació es va tornar encara més surrealista quan un Cadillac estil MTV Tuning es va parar just al davant i un paio que em va recordar molt a Snoop Dog va preguntar si era un Ferrari i quan li havia costat. Now that’s Gangsta’. En fi. Va ser una divertida forma d’acabar la visita…

Trobareu una trentena de fotos a la galeria que he pujat a Google+. No vaig fer més perquè en la majoria dels casos no sabia ni a què estava disparant, perquè la llum en general era una merda i perquè teniem una mica de pressa. Tot i així, si algun dia teniu la oportunitat de passar-vos per allà, no ho dubteu ni un segon. Val la pena.

Curiosament, la edició d’enguay de les 500 milles d’Indianapolis es va disputar tres setmanes després de la nostra visita al museu, just el mateix dia en el que tornavem cap a casa des de San Francisco. Com que el guanyador de la edició de 2011, el britànic Dan Wheldon, va morir en un tràgic accident a Las Vegas a finals d’any, els organitzadors van rendir-li un tribut d’aquests que posen la pell de gallina. Però molt, molt. Prepareu els kleenex.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: