De Chicago a San Francisco, dia 4: Indianapolis, els amish i la Ruta 66

Un cop deslligat de certes obligacions que tenia, i ara que disposo d’una mica de temps lliure, pot ser seria un bon moment per recuperar les entrades sobre el viatge de noces que vaig deixar penjades fa unes setmanes. Les recordeu, oi? Sí, home, aquell viatge en el que vam anar de Chicago a San Francisco seguint la ruta US-50. Amb una mica de sort pot ser agafo ritme i tot, publicant dues o tres entrades per setmana enlloc d’una entrada cada dos o tres mesos com he fet fins ara. Shame on me. Vergonya m’hauria de donar. Ho admeto. Sóc un cas perdut.

La darrera vegada que vam parlar del viatge us vaig deixar al Indianapolis Motor Speedway. A més a més de ser una visita força interessant i recomanable (sobretot si estàs una mica al corrent de la història de les 500 milles d’Indianapolis, perquè si no la meitat de monoplaces no et sonaran de res), the racing capital of the world també va significar l’inici del viatge de veritat, la ruta que ens va portar a creuar la Amèrica profunda, la de les pel·lícules. Missouri, Kansas, la sensació de ser el primer turista que passa per aquella carretera en molt de temps. Per fi començava la part del viatge que més ganes teniem de fer.

La ruta planejada per aquell dia partia d’Indianapolis i incloïa parades a Springfield, Litchfield i Mount Olive, tres llocs emblemàtics de la Ruta 66, per acabar a Saint Louis després de recòrrer 303 milles (uns 500 km). Com ja sabeu, la nostra idea era evitar les autopistes en la mesura del possible. I així va ser, cosa que ens va deparar no poques sorpreses agradables.

Vist en perspectiva, encara ens quedava un bon tros per veure el Pacífic…

La primera parada prevista per aquell dia era Springfield, la capital de l’estat d’Illinois. A que tots pensaveu que era Chicago? Doncs jo també. Error. No obstant, abans d’arribar a la ciutat on va nèixer Abraham Lincoln vam tenir la sort de viure una de les sorpreses que més ens va marcar de tot el viatge.

Exacte! Amish!

En mig del no res, quan circulàvem tranquilament per la nacional de torn, un gran cartell ens va cridar l’atenció. En ell es podia llegir Amishland Buffet Shops, i estava escrit amb unes lletres descomunals sobre el sostre d’una gran nau. Evidentment, no vam voler desaprofitar la oportunitat de trure-hi el cap…

Malauradament, al intentar anar cap al mercat vam acabar ficant-nos en una autopista que creuava just en aquell punt. Merda. Sis o set kilòmetres després, quan només pensàvem en trobar un punt on poder donar la volta, un altre cartell ens va donar la benvinguda a Arcola i al comtat amish. Bingo! De sobte ens vam trobar inmersos en un “poblat amish” quasi sense voler-ho…

He escrit poblat amish entre cometes perquè, a diferència del que pensava, aquesta gent no viu en guetos separats de la gent normal. De fet, tampoc viuen al centre de la ciutat, però a mesura que ens allunyavem del centre (un centre format per quatre cases mal comptades) i ens endinsàvem a la zona rural, les seves cases estaven barrejades amb la dels autòctons. Tranquilament podies passar per davant d’un supermercat i trobar-te quatre o cinc cotxes i un parell de carruatges… que, per cert, eren MOLT més habituals del que mai em podia haver imaginat. Tan, de fet, que fins i tot tenien el seu propi espai reservat per aparcar.

El poble en sí no tenia res per veure. A la oficina de turisme, situada a l’antiga estació del ferrocarril, una senyora molt amable (i que recordava força a la Senyora Doubtfire) ens va indicar dos o tres llocs per veure, incloent un centre “de preservació” amish que tenia la paraula fake escrita per tot arreu. Al preguntar-li si aquella línia de tren era força transitada (just en aquell moment passava un d’aquests trens de càrrega que no s’acaba mai i que fan un soroll insoportable), em va comentar que sí, que en el que portaven de dia havien passat ja cinc d’ells. I això que eren passades les tres de la tarda…

Sóc MOLT fan dels adhesius reflectants i dels triangles de seguretat que els amish posen (per obligació, suposo) als seus carruatges…

En fi. Després de donar un curt passeig pel carrer principal d’Arcola vam agafar de nou el cotxe per fer una mica de safari fotogràfic. I la veritat és que no ens va costar gaire trobar els primers amish. Circulant amb carruatge, en bicicleta o simplement llaurant el camp, creuar-te amb ells no era un fet aïllat com em pensava, sino la cosa més normal del món. I això que no estàvem a Massachusetts, l’estat on (suposadament) n’hi ha més…

Sobre el paper, els amish han de viure tal i com es vivia a finals del segle XIX. Qualsevol cosa més moderna del que es feia servir per aquelles dates és pecat, i això inclou els cotxes, la televisió i fins i tot la llum elèctrica. De resultes de tot plegat, avui en dia es poden veure coses tan inverosímils com el que es veu a la foto que hi ha sobre aquestes línies: un tractor tirat per bous… però que porta enganxat un remolc encarregat d’empaquetar la palla de forma més o menys automàtica. El senyor John Deere deu estar pixant-se de riure…

Haig de reconèixer que fent fotos des del cotxe en plan paparazzi, un servidor es sentia una mica violent. Tot i així, en cap moment vam notar una mirada de reprobació sino més aviat el contrari. Fins i tot saludaven al passar! En fi, va ser una d’aquestes experiències surrealistes que ens vam trobar per casualitat seguint el nostre instint (i els nostres errors, com agafar una autopista quan no tocava). La sort és que no seria la única…

Un cop recuperats de la impressió, per fi vam arribar a Springfield, una ciutat per la que quasi vam passar-hi de puntetes tot i haver força cosetes “culturals” per veure al centre (ja sabeu, ser la ciutat natal d’Abraham Lincoln té aquestes coses). Tot i així, una parada que no vam voler perdre’ns per res del món va ser el restaurant de carretera Cozy Dog Drive In. De fet, aquest va ser el nostre primer contacte real amb la Ruta 66…

Es tracta d’un dels restaurants més importants i emblemàtics de la Ruta 66, un fet que quedava evident en la quantitat de detalls, pòsters, imatges, postals, senyals i merchandising que hi havia sobre la famosa carretera nordamericana.

Allà on miresis hi havia una referència a la Ruta 66.

Quasi fins a la saturació…

De fet, ni les taules es salvaven…

La seva especialitat eren uns hot dogs arrebossats en una mena de tempura de blat, un plat tan calòric com saborós. Estaven tan bons, de fet, que m’en vaig fotre tres o quatre. Amb patates fregides… i Coca-Cola Zero, que ens hem de cuidar. És un restautant d’aquests on sempre s’ha fet la mateixa recepte, repetint-la durant dècades fins convertir-la en la seva especialitat (de fet, ells afirmen que la recepta és seva). Ja sabeu, com les braves del Tomàs o el bar La Esquinica, que no saps si sempre estan plens perquè són bons o perquè la gent, al veure cues interminables quasi tots els dies, pensa que han de ser bons per cullons. El peix que es mosega la cua.

La veritat és que la decoració retro ajuda força a donar aquest aire de lloc emblemàtic, amb uns mobles que sembla que no s’hagin canviat desde que Richard Nixon estava al poder i unes parets plenes de records relacionats amb la Ruta 66.

Per tenir, fins i tot tenia els preus originals de ves a saber tú quan. En fi, una parada curiosa, plena d’història i culinàriament… digue’m-ne… interessant, i una molt bona manera de conectar amb la Ruta 66.

La nostra següent parada ens portaria a Litchfield, un poblet petit la única gràcia del qual és ser el punt de partida d’uns dels trams més ben conservats de la Ruta 66 original. I és que el problema principal d’aquesta carretera és que al llarg dels anys ha estat continuament millorada i ampliada, fins al punt de que molts trams, a dia d’avui, són autopistes de tres carrils per banda. (Aquesta és, de fet, una de les raons per les que al final ens vam decantar per la ruta US-50 enlloc de la 66.)

No obstant, trobar els antics trams de la Ruta 66 no és gaire difícil. Les indicacions són constants i està força be senyalitzada, fins i tot quan alguns d’aquests trams transcorren per zones residencials. El tram que nosaltres vam fer parteix de Litchfield i acaba a Mount Olive, un altre poblet de quatre cases on hi ha una benzinera històrica que no ens vam voler perdre…

Aquesta benzinera va ser fundada per Russell Solsby l’any 1926. Fins que va deixar d’estar operativa l’any 1991, sempre va vendre benzina de la marca Shell. Seixanta-cinc anys, que es diu ràpid.

Em pregunto si aquests 33 cèntims per galó eren el preu original de 1926…

A un parell de kilòmetres de Mount Olive hi ha Stauton, un poble no gaire més gran on vam trobar-nos amb una de les visions més freaks de tots la ruta. Si no, expliqueu-me vosaltres com descriurieu mitja dotzena de Volkswagens Golf MK1 partits per la meitat i clavats al jardí…

El lloc es diu Henry’s Rabbit Ranch (el Golf MK1 es va vendre amb el nom de Rabbit als Estats Units), i en ell bàsicament hi vam trobar ferralla acumulada durant dècades. És, al cap i a la fi, un molt bon exemple de la llei no escrita que regeix tota la Ruta 66: quanta més brossa, més emblemàtica serà la atracció.

Digueu-me si no quin sentit té guardar cartells lluminosos d’hotels destartalats al jardí de casa teva…

O una vella pick-up consumida per l’òxid al costat de tres o quatre surtidors de benzina de ves a saber quina època. Al fons de la imatge (no sé per què no vaig fer més fotos) es pot veure un parell de Golfs MK1 sota una mena de tendal.  De fet hi havia molts més, quasi una dotzena en total als que s’hi ha de sumar un parell de Pontiac Fieros i els Golfs MK1 clavats a la entrada. Va ser una visió força… intrigant.

M’imagino que els amants del Volkswagen Golf MK1 que vegin aquestes imatges segurament deuen estar posant-se les mans al cap. Certament, jo tampoc entenc la gràcia d’una “escultura” com aquesta… tot i que una mica d’encant mig freak mig kitsch sí que li veig. Coses que només et trobes a la Ruta 66, imagino.

Aquesta va ser la darrera parada que vam fer abans d’enfilar carretera cap a Saint Louis, la nostra primera parada a l’estat de Missouri. A partir d’aquesta ciutat ja no tornariem a creuar-nos amb la Ruta 66 fins a l’estat d’Arizona. La nostra ruta, basada en la carretera US-50 i anomenada The Loneliest Road in America, ens portaria per trams força més autèntics, entenent per autèntic no el que et puguis trobar a la Ruta 66 sino aquells llocs pel que sembla que no hagi passat cap turista en anys. Clar que d’això millor parlem un altre dia…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: