De Chicago a San Francisco, dia 8: mines d’or, una presó i la Phantom Canyon Road

12

Ha passat tant de temps que ja no sé ni per on anava. A veure. Recapitulem. A la darrera entrada us vaig deixar a Colorado, l’estat que d’alguna manera marcava un punt d’inflecció en el viatge, un abans i un després. Fins llavors, creuar estats com Missouri o Kansas havia estat una qüestió de deixar-nos endur, de descobrir coses a mesura que devoràvem milles amb el Grand Cherokee. Colorado, per contra, era el primer lloc que veritablement teniem ganes de veure. I el que vindria després també: Las Vegas, Grand Canyon, California. Era el principi del final del viatge, per entendre’ns. La cosa començava a acabar-se.

Captura de pantalla 2013-01-09 a la(s) 18.44.54

Aquell dia la ruta partia de Manitou Springs, a tocar de la Pikes Peak, i acabava a Aspen. En total, uns 420 kilòmetres entre els que hi havia la impressionat Phantom Canyon Road, un bon grapat de milles que corrien en paral·lel al riu Arkansas, la visita a una presó i la triomfal arribada a Aspen després de fer dos ports de muntanya completament a les fosques. Sigui per haver fet realitat el somni de pujar a la Pikes Peak, sigui per haver trobat per fi una carretera de muntanya com cal, després de 2.500 kilòmetres de planúries per Kansas, Illinois i Missouri — aquell dia va ser un dels dies en els que millor m’ho he passat al volant d’un cotxe, que ja és dir.

Captura de pantalla 2013-01-09 a la(s) 18.47.42

Vist en perspectiva la veritat és que no van avançar gaire en direcció al Pacífic…

0

Com ja vaig comentar en el seu dia, tot i que amb el temps que ha passat segur que ningú se’n recorda, aquell va ser el dia en el que vam pujar a la Pikes Peak. Després d’intentar-ho el dia abans, arribant cap a les 17:00 per descobrir que els forestals ja no deixaven accedir a ningú al cim, vam llevar-nos ben d’hora (ben d’hora, ben d’hora) per mirar d’aprofitar el dia al màxim. Per sort el temps ens va acompanyar, oferint-nos unes vistes impressionants des del cim a 4.300 metres d’alçada.

1

Tot i que pujar i baixar de la Pikes Peak ens va suposar entre 3 i 4 hores, és obvi que durant aquella llarga jornada encara ens quedava molt per veure.

4

La següent parada va ser un petit poble de nom Cripple Creek. Com tants d’altres en la regió, Cripple Creek va viure la seva època daurada (i mai millor dit) a partir de 1890, quan es van obrir les primeres mines d’or a la zona. Per desgràcia, a mesura que les explotacions mineres anaven fent fallida, la població es va reduir fins arribar al seu nivell més baix entre 1970 i 1980, amb només uns centenars d’habitants.

2

La solució va arribar l’any 1991 amb la legalització del joc, el que es va traduir inmediatament en casinos, turisme… i un munt de iaios octonegaris enganxats a les màquines escurabutxaques.

3

El centre del poble està catalogat com a National Historic District, el que no sé ben bé què vol dir, però que sona a Patrimoni de Colorado o alguna cosa per l’estil. Tot i haver estat abandonats durant moltes dècades, molts dels edificis que es van aixecar a la època de la febre de l’or s’han mantingut fins als nostres dies.

5

Un d’aquests edificis és el Old Homestead, una mena de Paradise de La Jonquera en versió Far West. En altres paraules, Old Homestead era una “casa de barrets” de gama alta, on una nit amb una senyoreta de companyia podia sortir per l’equivalent a 6.000 euros en diners de 2013. Per desgràcia, quan per fi vam aconseguir trobar-la amagada en un carrer secundari, ens la vam trobar tancada a cal i canto. Una llàstima.

6

Seguint les recomanacions del molt recomanable blog Scouting New York, vam agafar de nou la carretera en direcció a Victor per, des d’allà, fer la Phantom Canyon Road. En els poc més de 20 kilòmetres que hi ha entre Cripple Creek i Victor encara es poden trobar antigues mines d’or abandonades, com la de la foto.

7

El que desconeixia és que a dia d’avui encara hi ha mines d’or en funcionament (amb una estètica, això sí, molt més industrial). I a tenor de les muntanyes de runa i terra que es podien veure a banda i banda de la carretera, sembla que funcionen a bon ritme. No obstant, a diferència de les velles mines de 1890, dubto que encara s’extregui l’or a pic i pala…

8

El petit poble de Victor marca l’inici de la Phantom Canyon Road, una pista de terra d’uns 65 kilòmetres que uneix aquesta regió minera amb la vall del riu Arkansas (i la ruta US-50). Victor és, per així dir-ho, el que Cripple Creek seria si no s’hagués legalitzat el joc l’any 1991. Prova d’això és que l’únic carrer asfaltat en tot el poble és la carretera que el creua de punta a punta. A Scouting New York trobareu un parell de fotos força il·lustratives.

9

La Phantom Canyon Road recorre les pistes per on fa més d’un segle transitava el tren de via estreta que unia els pobles de Florence i Cripple Creek, i que permetia transportar l’or extret en aquesta regió cap a l’exterior.

10

La línia es va estrenar l’any 1894 i es va clausurar l’any 1912 després de que una riuada s’emportés per davant dotze ponts. El que queda d’ella, incloent l’únic pont de ferro que es conserva de la construcció inicial, és ESPECTACULAR. El que comença com una pista ample i còmode es va tancant poc a poc, quasi sense adonar-se, per convertir-se en un passadís per la vall d’un congost al més pur estil Lucky Luke.

11

Aquesta ruta, unit al camí de cabres al voltant del Monument Valley, van ser la causa per la que al final ens vam decantar per un Jeep Grand Cherokee enlloc d’un cotxe més convencional. Bé, i el fet de comptar amb una carrosseria “familiar”. I que la benzina està barata, que no regalada.

12

Com podeu veure a les imatges (sí, aquesta darrera és la mateixa que obre la entrada), l’escenari que creua la Phantom Canyon Road és impressionant. I si ho és des de la pantalla d’un ordinador, imagineu-vos com debia ser-ho des d’allà, rodejats com estavem de roques i amb precipicis acompanyats d’una alarmant absència de qualsevol cosa que recordi a un guarda-rail.

13

De ponts en vam creuar tres o quatre, dels quals només es conserva un d’original, de la època en la que hi passava el ferrocarril.

15

Aquest. Per cert, tal i com es veu a la foto, vaig fer video de tot el recorregut amb la GoPro. Aquest és el resultat (versió resumida, és clar):

Penseu una cosa. Aquell mateix matí havia pujat a la Pikes Peak, una carretera mítiquíssima que, de fet, va condicionar bona part de la nostra ruta en el viatge (bàsicament és la raó per la que no ens vam cenyir a la Ruta 66). No obstant, sigui perquè la Phantom Canyon Road va ser molt millor del que m’esperava, sigui perquè l’escenari era d’aquests per pixar i no treure gota, sigui pel que sigui — el fet és que m’enrecordo molt més d’aquests 60 kilòmetres de pista que de l’ascensió a la Pikes Peak.

14

Quins paisatges.

17

I a més a més, fer-ho a la primavera va ser un encert en tota regla. Tot verd, tot florit.

16

I per rematar-ho, durant els darrers 15-20 km de la ruta vam trobar-nos amb això: un parell de túnels foradats a la roca amb pic i pala fa més d’un segle. Estrets, sense llum…

18

Per desgràcia tot té un final, i la Phantom Canyon Road no és cap excepció (tot i que la foto sigui una mica contradictòria). Tocava seguir amb la nostra ruta. Propera parada: Cañon City. Sí, amb Ñ.

19

Aquí un dels pocs trams d’autovia que vam fer en tot el viatge. Atenció al desviament cap a l’esquerra creuant els dos carrils en sentit contrari. Era força habitual trobar-te coses com aquesta, i és que a diferència del que passa per aquí, on es tendeix a sobreprotegir al conductor (ei, que no em queixo), allà un té la sensació que el govern es limita només a asfaltar la carretera que hi ha entre un punt A i un punt B, deixant la resta d’aspectes (seguretat, senyalització) sota la responsabilitat de cada conductor.

20

Cañon City va ser una de les sorpreses agradables del viatge. I ho va ser per dues raons. La primera era una carretera escènica anomenada Skyline Drive de tan sols 4 kilòmetres i poc. Bàsicament es tractava d’una carretereta que resseguia una cornisa amb una caiguda d’uns 200 metres a banda o banda. Pot ser més. No era molta alçada, però el fet de ser una carretera estreta (de fet, només tenia un sentit) i de no haver guarda-raïls en tot el seu recorregut la feia molt divertida.

22

En aquesta foto encara s’aprecia més.

21

Tot i que des de fora Cañon City pugui semblar una ciutat tranquila (que ho és), sense gaire moviment ni coses interessants per visitar…

23

Tot i trobar-te nens venent llimonada davant de casa seva…

25

Cañon City compta amb 9 presons de l’estat i 4 de federals.

24

Quan tornavem d’haver fet la Skyline Drive vam passar per davant del que a primer cop d’ull semblava una fàbrica. Les torretes, els filats a dalt dels murs i aquest aire fred i funcional ens va fer caure en que, més que una fàbrica, el que estavem veient era una presó. I clar, com que haviem de fer fotos de tot, vam decidir fer mitja volta per donar un segon cop d’ull.

26

Mentre miravem de trobar per on donar la volta vam veure algunes senyals que indicaven el camí cap a una mena de museu de les presons. A Salvados recordo que en Jordi Évole visitava un i tenia la esperança de que fos aquest. Així que, improvitzant una mica sobre la marxa, vam decidir treure-hi el cap. Després de tot, no passa cada dia que puguis visitar un museu de presons als Estats Units, amb la fama que aquestes tenen…

27

D’entrada, l’aparcament estava a tocar de la pressó federal per la que no feia ni tres minuts haviem passat per davant.

28

I quan dic “a tocar” vull dir literalment a sobre.

29

Per desgràcia, aquelles instal·lacions definitivament no eren les que jo havia vist per la tele (de fet, la presó que va sortir a Salvados no estava ni a Colorado). Es tractava d’un passadís ple de cel·les a banda i banda on en cadascuna d’elles s’explicava algun aspecte de la vida a les presons al llarg del darrer segle i mig.

30

El morbo estava garantit. De fet, fins i tot hi havia una taula on s’havia arribat a executar a gent pel mètode de la injecció letal, així com una càmera de gas, tant a escala com en mida real.

31

No obstant, en 20 minutes la cosa ja la teniem “vista per sentència” (mai millor dit), moment en el que vam decidir fer via cap a Aspen per no arribar molt tard. A partir d’aquí, però, no hi ha més fotos. Poc després de Cañon City vam reenganxar-nos amb la US-50 en un dels trams més relaxants de toca la ruta. Durant una setantena de kilòmetres aquesta carretera va en paral·lel al riu Arkansas, amb un traçat que creua un parell de parcs naturals sempre al costat d’una línia de tren. Molt de pel·lícula, tot plegat.

SONY DSC

Finalment, més tard del que ens hagués agradat i després de parar a sopar en un bar de carretera a Buena Vista que tranquilament podria haver sortit a alguna pel·lícula de camioners, per fi vam arribar a Aspen. Va ser una llàstima fer-ho tan tard perquè de camí vam fer un port de muntanya que tenia molt bona pinta.

SONY DSC

Al ser un viatge de noces la Mireia i jo ens vam voler regalar una habitació amb cap i peus (això sí, amb un tros de descompte via Trip Advisor, al que hem de sumar que maig és temporada hiper baixa a Aspen). Més que una habitació, allò era un apartament de luxe, amb una cuina equipada amb tot el que necessitàvem, una llar de foc que s’activava amb un polsador i un sofà com feia dies que no gaudiem. Després de dies i dies de Best Westerns, la veritat és que ens ho mereixiem. De fet, ens va agradar tant que vam decidir canviar el planning original i quedar-nos una nit més a Aspen, convertint el dia següent en una jornada de relax espiritual. Però d’això millor en parlem en un altre ocasió…

De Chicago a San Francisco, dia 8: mines d’or, una presó i la Phantom Canyon Road | Car spotting a la americana (I) | Pujant la Pikes Peak, vist amb els ulls d’un turista a qui li agraden els cotxes | De Chicago a San Francisco, dia 7: del Far West a les muntanyes de Colorado | De Chicago a San Francisco, dia 6: cowboys, l’Apollo 13 i una fiesta chicana | Coses que et trobes per Amèrica: una concentració de muscle cars a California, MO | De Chicago a San Francisco, dia 5: Gateway Arch, Hermann i una barbacoa memorable | De Chicago a San Francisco, dia 4: Indianapolis, els amish i la Ruta 66 | Una visita al Indianapolis Motor Speedway Hall of Fame Museum | De Chicago a San Francisco, dia 3: de camí a Indianapolis | De Chicago a San Francisco, dies 1 i 2: Chicago

4 thoughts on “De Chicago a San Francisco, dia 8: mines d’or, una presó i la Phantom Canyon Road

Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: