De Chicago a San Francisco, dia 9: relax espiritual a Aspen (i safari fotogràfic a un Walmart)

DSC04885

El darrer dia us vaig deixar a Aspen, ciutat on vam arribar molt més tard del que esperavem “penalitzats” per una jornada maratoniana que incloïa l’ascens a la Pikes Peak i la Phantom Canyon Road. Portavem setmana i mitja de pallissa i el cansanci començava a acumular-se per moments. No era un cansanci físic, doncs això d’anar assegut durant tot el dia no és gaire esgotador, sino un cúmul de petites coses: haver de fer i desfer la maleta cada dia, d’arribar a l’hotel amb el temps just per posar-se el pijama i ficar-se al llit, per matinar al dia següent, sempre contra-rellotge. Ens mereixiem un descans.

DSC04874

El nostre pla inicial consistia en marxar d’Aspen just havent dinat, doncs per davant teniem uns 1.500 km a fer en dos dies. La idea era veure tres parcs naturals que quedaven de camí abans d’arribar a Grand Canyon: Arches National Park, Monument Valley i San Juan National Forest, recorrent aquest últim per la Million Dollar Highway, un altre carretera sobre la que havia llegit meravelles. Tot això en dos dies, improvitzant una mica de cara a l’allotjament.

SONY DSC

No obstant, l’hotel ens va agradar tant — perquè entre d’altres coses tenia sofà, llar de foc, hidro-massatge amb sauna i cuina — que vam decidir fer una nit adicional i passar el dia tranquilament sense fer gran cosa. La contrapartida era que amb aquella decisió haviem de renunciar a un parc, així que, dels tres, l’Arches National Park va ser el gran sacrificat. Cal dir que va ser una decisió de la que no m’arrepenteixo en absolut.

DSC04876

Després de recòrrer durant setmana i mitja el que podriem anomenar “la Amèrica profunda”, caminar pels carrers d’Aspen va ser una mica com tornar a la normalitat. Això és degut en part a l’aire “europeu” que es respira, només trencat per les pick-ups de sis metres de llarg que es deixaven veure de tant en tant…

DSC04881

Vam esmorzar en una cafeteria molt ben parida, situada a només dos passos del hotel. Com podeu imaginar-vos, la Mireia es va tornar boja amb els cupcakes… i jo amb els donuts. Al final va caure un esmorzar 100% típic america: caffe latte, donuts i un cupcake per barba. Una setmana més en aquell país i haguèssim acabat diabètics perduts…

DSC04882

La única cosa que no em va agradar d’Aspen van ser els preus, clar que tampoc és res que em vingués de nou. Després de dies i dies recorren pobles relativament “normals”, arribar a la estació d’esquí preferida dels americans pijos amb calers té les seves conseqüències. No recordo el total de la factura, però segurament debia equivaldre al dinar dels tres dies anteriors… junts.

DSC04885

Com que el dia feia una mica el tonto, el primer que vam fer va ser agafar el Jeep i anar directes a Maroon Bells, un paratge natural que bàsicament és el que es veu a la foto: un massís com la serra del Cadí (vista des de la Cerdanya) plantat just davant d’un llac. Ideal per fer fotos. Suposo que informant-nos i preguntat una mica a la gent d’allà haguèssim trobat més racons com aquest per visitar, però si us dic la veritat, aquell dia només ens venia de gust veure la ciutat i tancar-nos a l’hotel per no fer ABSOLUTAMENT res. Que de tant en tant també s’agraeix.

IMG_3710

Si el dia hagués acompanyat una mica més…

DSC04883

Al tornar cap a l’aparcament vam veure una autocaravana suïssa, el que em va recordar a la francesa que vam veure a la Pikes Peak. No sé vosaltres, però a mi mai se m’hagués passat pel cap portar la meva autocaravana fins a l’altre banda de l’Atlàntic. En tot cas hagués llogat una per allà, clar que fer-ho també costa un testicle i la meitat de l’altre, mentre que un transport en vaixell segurament no és tan car com ens pensem…

DSC04884

La ruta que feien no estava gens malament: 6 mesos, 16 païssos i 30.000 kilòmetres en una ruta des d’Alaska fins a l’Argentina. Tornant al que deia al paràgraf anterior, em reafirmo: impossible fer-ho amb una autocaravana de lloguer.

DSC04891

Abans de tancar-nos a l’hotel i no sortir-ne més fins al dia següent, vam decidir anar a donar un tomb pel centre de la ciutat. Com podeu veure a les imatges, Aspen és una ciutat petita, rodejada de verd i on els edificis no aixequen més de tres plantes de terra.

DSC04919

En general es respirava un aire força europeu, com a mínim en contraposició al 98% de les ciutats nordamericanes, dissenyades al voltant d’un gran Main Street. Aquí no. Com si d’un Eixample es tractés, el centre d’Aspen està format per una quadrícula de quatre o cinc carrers per banda amb les botigues, boutiques, restaurants i galeries d’art (que n’hi havia MOLTES) repartides de forma més o menys equilibrada…

DSC04899

Que sigui una ciutat amb aire europeu no vol dir que no es puguin veure coses tan yankees com aquest gran mural…

DSC04922

No podien faltar les boutiques de luxe…

DSC04897

Tot i que, com a mínim en temporada baixa, caminant pels carrers d’Aspen tampoc tenies la sensació d’estar en un lloc hiper elitista com, per exemple, Monte-Carlo. Al contrari, hi havia moltes botigues i racons amb un aire molt free style…

DSC04918

A mig matí no vam poder evitar fer un petit pitstop en una xocolateria i comprar una d’aquestes pomes recobertes de caramel i sprinkles. Aquí només us mostro aquestes, però tranquilament tenien 6-7 varietats diferents: amb M&M, sense res, amb avellanes picades, etc. La dona que atenia va al·lucinar tant quan li vam dir que estavem de viatge de noces que quasi s’emociona i tot. Quan li vam dir que veniem de Kansas i Missouri ens va dir alguna cosa així com “oh, llavors segur que heu vist grans quantitats de RES”. No li faltava raó…

DSC04927

A Aspen, maig no és que sigui temporada baixa: és ho següent. En molts llocs no hi havia ni una ànima pels carrers, amb restaurants tancats i molt poc moviment a les botigues. A una d’elles ens van dir que entre la temporada d’esquí i la d’estiu, la ciutat es converteix en una ciutat fantasma. Suposo que d’aquí que el nostre apartament sortís tan bé de preu…

DSC04925

Perdent-nos una mica pels barris residencials vam veure aquesta casa tan… alemanya? suïssa? tirolesa? El que no vam arribar a veure (perquè no ho vam saber trobar) va ser el barri de les mega mansions dels mega milionaris. Clar que no crec que des del carrer haguèssim vist gran cosa…

IMG_3717

Arribats al hotel després d’anar a fer la compra a un super amb preus de “Corte Inglés: El Rincón del Gourmet” no vaig poder evitar fer una foto a aquesta original “tanca” feta a base d’esquís. A partir d’aquí la veritat és que no hi ha gaire més cosa a comentar d’aquell dia: vam aprofitar per posar-nos al dia (tot i que com que cada matí ens baixàvem els podcast de La Competència i en Basté, estàvem bastant al tanto del que passava a Catalunya), per veure un parell de pel·lícules, per fer servir la banyera d’hidromassatge, la llar de foc automàtica, tot i que fora la temperatura era d’uns 10-12ºC, etc. Relax espiritual al 100%, que al dia següent ens esperava una bona pallissa fins al Grand Canyon.

Aprofitant que pel dia d’avui no hi havia molta cosa que explicar, vaig decidir reservar per aquesta petita crònica les aventures i desventures d’una parella catalana a un Walmart, un mega centre comercial al més pur estil Carrefour/Alcampo típic dels afores de les grans ciutats. El vam visitar a Manitou Springs, el dia abans de pujar a la Pikes Peak, i per nosaltres va ser com fer un safari fotografico-gastromòmic: la Mireia descobrint cosetes que per aquí no es troben, i jo fent fotos als productes més freaks i als envasos mida XXXL. Comencem?

36

Comencem amb la secció “pa de motlle”, que aquí es limitaria a “marca bona” en mides Petita, Mitjana i Familiar, més marca blanca en les mateixes proporcions, però que als Estats Units és un altre món…

41

Clar que si de pa de motlle hi havia per donar i per vendre, de “tortitas” ja ni us explico…

39

La secció salses també es caracteritzava per la varietat… i no us negaré que si no fos pels problemes de logística i les limitacions que tenia amb les maletes que portava, m’hagués endut a casa uns quants pots…

40

Començant per les salses del gran Paul Newman!

42

Molt fan també de les salses de soja en ampolles format garrafa de 5 litres d’oli sintètic pel cotxe.

37

Per grans formats, què m’en dieu dels gelats de 5 kilos especials per persones que pateixen depressió equina?

46

O els mega-tarros de “ganchitos”? Vam estar a res d’agafar un pel viatge, tot i que al final vam aconseguir resistir la temptació…

38

La secció càrnica era digne d’admirar. A la foto no s’aprecien ni les proporcions ni la mida dels talls de carn, però creieu-me si us dic que jo un d’aquests “chuletons” no me l’acabava ni-de-co-nya. Amb una de les del prestatge superior podrien sopar fins a sis persones…

44

Una cosa que ens agradava molt dels súpers americans és la de varietats que ofereixen d’un sol producte. Agafem les crispetes, per exemple: tenim les normals, les de mantega, les que tenien extra de sal… i després hi havia les que duien parmesà o les de Bar-B-Q com aquestes de la foto. Ens vam quedar amb ganes de provar-les, us ho asseguro.

45

Això que acabo de dir de les varietats també és extensible a altres aliments, com les galetes Oreo, de les que hi havia tranquilament una dotzena de sabors i combinacions diferents. Al final d’aquestes sí que van caure unes “USA Special Edition” amb la nata de dins en color blau i vermell…

43

Què dir de les Pringles?

47

I no podiem marxar del super sense donar un cop d’ull a la secció de les llets. No busqueu brics d’un litre o caixes amb sis o vuit brics, com hi ha aquí. No. Allà van en garrafes de cinc litres de llet fresca. A lo gran. Aquell Walmart va ser de fet un dels més grans que vam veure durant el viatge (tot i que nosaltres eren més d’una cadena barata que es diu Mr. Dollar), però tampoc és plan d’avorrir-vos amb la resta de fotos que vaig fer del “safari”: la secció de la cervesa, les fruites, els plats precuinats, etc.

Al dia següent ens esperava una bona pallisa, amb uns 800 kilòmetres de carretera inclosa la Million Dollar Highway, i l’agravant d’haver d’arribar al nostre destí per veure la posta de sol en el marc incomparable que és el Grand Canyon. Clar que d’això millor en parlem un altre dia…

De Chicago a San Francisco, dia 8: mines d’or, una presó i la Phantom Canyon Road | Car spotting a la americana (I) | Pujant la Pikes Peak, vist amb els ulls d’un turista a qui li agraden els cotxes | De Chicago a San Francisco, dia 7: del Far West a les muntanyes de Colorado | De Chicago a San Francisco, dia 6: cowboys, l’Apollo 13 i una fiesta chicana | Coses que et trobes per Amèrica: una concentració de muscle cars a California, MO | De Chicago a San Francisco, dia 5: Gateway Arch, Hermann i una barbacoa memorable | De Chicago a San Francisco, dia 4: Indianapolis, els amish i la Ruta 66 | Una visita al Indianapolis Motor Speedway Hall of Fame Museum | De Chicago a San Francisco, dia 3: de camí a Indianapolis | De Chicago a San Francisco, dies 1 i 2: Chicago

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: