De Chicago a San Francisco, dia 10: la Million Dollar Highway, una multa de trànsit i l’arribada triomfal al Grand Canyon

21

Avui toca parlar d’una de les etapes més llargues i esgotadores de tot el viatge. Va ser el dia en el que més vam matinar, el dia en el que més kilòmetres vam recorrer i el dia en el que més estats vam trepitjar — Colorado, Utah, New Mexico i Arizona. Una cursa contra-rellotge (literalment) amb l’únic objectiu d’arribar al Grand Canyon a temps per veure la posta de sol, un espectacle que, pel que ens haviem dit, no ens el podiem perdre de cap de les maneres.

Captura de pantalla 2013-02-24 a les 17.29.47

En total haviem de fer uns 900 kilòmetres, entre els que hi havia la Million Dollar Highway, una carretera d’alta muntanya de la que havia llegit meravelles, una parada folklòrica al Four Corners Monument, i el mític Monument Valley que tants i tants cops haviem vist a les pel·lícules del Far West. És per tot plegat que vam decidir aprofitar el temps al màxim i llevar-nos a primeríssima hora del matí, quan encara era negre nit.

Captura de pantalla 2013-02-24 a les 17.30.30

No negaré que quan el despertador va sonar a quarts de sis del matí no em vaig cagar ni res en el moment en el que vam decidir fer nit extra a Aspen per gaudir d’un dia de relax espiritual. Com ja vaig comentar en la darrera entrada, la idea inicial passava per fer uns 1.500 km en dos dies, parant a fer nit sobre la marxa i veient d’aquesta manera tres parcs naturals: Arches National Park, Monument Valley i la Million Dollar Highway (una carretera que travessa el San Juan National Forest). El canvi de plans — del que no m’arrepenteixo en absolut, tot sigui dit de passada — implicava deixar de veure l’Arches National Park i passar de fer 1.500 km en dos dies a fer 900 en només un. Sonava factible. Challenge accepted.

1

Aquell dia també va significar l’adéu a les muntanyes de Colorado, donant pas en el seu lloc als avorridíssims deserts d’Arizona i Nevada. Com us podeu imaginar, per una persona a la que li agrada la muntanya passar d’estar rodejat de verd per tots costats a fer carreteres interminables amb rectes que no s’acaben mai va un abisme. No us podeu ni imaginar la mandra que em feia aquest canvi, motiu pel qual vam decidir tancar el capítol Colorado fent una de les millors carreteres que creuen aquest estat — la Million Dollar Highway. Crec que d’entre totes les opcions entre les que podiem triar, aquesta era la ruta més llarga, més lenta i més revirada de totes. Però jo em moria de ganes de fer-la.

2

Vam decidir anar per la Million Dollar Highway després de llegir sobre ella en un parell de llocs: al sempre recomanable blog ScoutingNY, del que vaig treure la idea de fer la ruta US-50 enlloc de la més popular Route 66, i RoadTrip America. Bàsicament es tracta d’una de les carreteres de muntanya més conegudes que es poden fer per Estats Units, creuant passos, gorgs i penyasegats amb trams on en la majoria dels casos no hi havia ni guarda-rails. Sobre el paper prometia moltíssim.

4

A l’hora de la veritat tampoc va ser per tant, sobretot perquè per aquí a Europa hi ha centenars de carreteres com aquesta. No obstant, tenint en compte que aquells segurament serien els darrers kilòmetres de carretera d’autèntica muntanya que fariem en tot el viatge, haig d’admetre que vaig gaudir com un nen petit. Per si us esteu preguntant d’on ve un nom com la Million Dollar Highway, probablement faci referència al que va costar fer la carretera que creua el Red Mountain Pass, d’uns 3.300 metres d’alçada. És precissament aquesta part, la que parteix d’Ouray, la millor de tota la ruta.

6

Per desgràcia, res dura eternament. I en qüestió d’un parell d’hores vam passar d’un paisatge com aquest…

8

… a un altre com aquest. I creieu-me si us dic que la transició entre l’un i l’altre va ser qüestió d’una vintena de kilòmetres.

12

Vam entrar a Arizona a través del Four Corners Monument, una mena d’atracció turística força folklòrica situada just en el punt on conflueixen les fronteres de Colorado, Arizona, Utah i New Mexico. Coses de separar els estats amb tiralínies…

10

Actualment forma part d’una reserva india, i tot i que no recordo exactament quan valia accedir al momument, sí recordo que va ser força car. Clar que passar per allà i no aturar-nos a treure el cap hagués estat un pecat capital. Com a bons fans del APM que som, ens va costar moltíssim resistir la temptació de fer un video com el de la senyora aquesta que va donant salts entre Benalmádena i Torremolinos. Al final el video va caure, però és tan depriment i vergonyós que hem decidit guardar-nos-el per nosaltres…

13

Com es pot veure a les imatges, el paisatge d’Arizona és la cosa més avorrida que us pogueu imaginar. Rectes interminables, vegetació escasa tirant a nula, poc trànsit. Penseu en els Monegros i multipliqueu-ho per dos-cents. Ho teniu? Doncs és encara pitjor.

15

Amb rectes tan interminables com aquesta no em va costar gaire agafar un bon ritme, un fet en que també va ajudar que en tot el viatge només haguèssim vist un parell de cotxes-patrulla. Tot i que si no recordo malament la velocitat màxima era de 65 mph, en algunes zones m’embalava fins les 80 mph (al canvi, uns 130 km/h). I clar, al final va passar el que havia de passar…

14

PATAPAM. Multa al canto. Una cosa que tenen les Highway Patrol als Estats Units és que els seus radars apunten de cara (aquí els radars mòbils dels Mossos d’Esquadra quasi sempre apunten d’esquena). Amb això només cal que es situin després d’un rassant i esperar a que la gent caigui com mosques — que és exactament el que em va passar. Al arribar a dalt del rassant el vaig veure, i tot i que vaig frenar tot el que vaig poder (sense que tampoc es notés gaire) al final no va servir de res. Massa tard. Un parell de kilòmetres més endavant ja el tenia al retrovissor (ell va haver de donar la volta, doncs estava apuntant en direcció oposada), així que a la que vaig poder vaig parar.

No negaré que tenia una mica de curiositat per veure com era això que tantes i tantes vegades havia vist a les pel·lícules. Una multa. Una multa per excés de velocitat als Estats Units. La Highway Patrol. Mama por. Per sort la experiència va ser molt més “positiva” del que m’esperava… si no tenim en compte la multa de record que m’en vaig endur a casa (i de la que ara mateix no recordo l’import). L’agent que em va aturar va ser molt amable en tot moment, fins al punt de “modificar” lleugerament el parte tot indicant que jo anava a 78 mph enlloc de les 80 mph a les que anava en realitat — un detallet que em va estalviar 50 dòlars i del que li estaré eternament agraït.

El més curiós de tot és que l’agent es va tirar ben bé 15 minuts revisant els papers que li vaig donar (entre ells el permís de conduir internacional, que pel que em van dir era paper mullat als Estats Units). Tenint en compte que haviem d’arribar al Grand Canyon abans de la posta de sol, la situació no era com per llençar coets. Al principi pensava que això era degut a que es tractava d’un cotxe de lloguer, aturat a Arizona, amb matrícula de Florida, i conduït per un extranger. Al veure la multa tot va quadrar: en ella hi sortien TOTES les meves dades, el que incloïa el color del cabell, el color dels ulls, la mida i el pes aproximats i mil-i-una dades més sobre la meva persona. Estava “fitxat”.

16

El temps se’ns tirava a sobre, així que quan l’agent va tocar el dos no vam trigar ni dos segons en tornar al cotxe i proseguir la ruta — això sí, respectant els límits de velocitat tal qual estaven indicats. No volia tenir més problemes amb l’autoritat. Poc a poc, les planures interminables van anar donant pas a formacions rocoses com la de la imatge. No debiem estar gaire lluny del Monument Valley…

18

Observar el Monument Valley des del Visitors Center és una sensació curiosa. Costa fer-se a la idea que el paisatge que tens al davant és el mateix que tantes i tantes vegades has vist per la televisió, al cine o en fotografies. Haig d’admetre que vaig quedar una mica sorprés per la magnitud del paisatge, doncs no pensava que aquestes tres formacions fossin tan grans. Si us fixeu a la imatge podeu comparar-les amb els cotxes que passaven per sota…

22

Després de pagar la pertinent tarifa per accedir al camí de cabres que voreja les formacions, un podia escollir entre dues rutes: una curta, que passava a tocar d’aquestes; i una de més llarga, la qual s’endinsava dins del parc i que debia tenir uns 30 kilòmetres al canvi. O més. Per manca de temps, ens vam haver de conformar amb la primera…

24

Per internet havia llegit que per accedir als caminots del Monument Valley el millor era anar en un tot-terreny, una de les raons per les que al final vam decantar-nos pel Grand Cherokee. I sort que vam fer-ho així: sorra fina en plan Dakar, pedres de mida considerable, roderes. Sí, la ruta també es podia fer amb un Nissan Altima (com el que vaig tenir davant durant una estona, també de lloguer i amb cinc turistes inside), però en un tot-terreny un no havia de preocupar-se de res. Va ser divertit, tot i que no negaré que m’agradaria haver-ho vist amb una mica més de calma i no a corre-cuita en només mitja horeta. Pot ser en un altre ocasió…

28

Després de fer un parell de fotos de rigor, vam sortir del Monument Valley “cagant llets”. El tema d’arribar per veure la posta de sol començava a perillar, i tot el temps que guanyèssim, per poc que fos, ajudava. I així, quasi amb el temps just per baixar del cotxe i agafar la càmera, per fi vam aconseguir arribar al Grand Canyon.

29

El lloc des del que vam veure la posta es deia Desert View, i la veritat és que hi vam aterrar quasi per casualitat, doncs no haviem preparat res en absolut. Al arribar la gent ja estava preparada amb les càmeres de fotos, els tripodes i tota la mandanga. Tothom en silenci, gaudint d’un ESPECTACLE amb majúscules.

36

En aquell moment un ja no s’enrecordava ni de la multa, ni d’haver-se llevat a quarts de sis del matí, ni d’haver deixat enrere les muntanyes del Colorado. Sabeu la escena d’Oceans Eleven on, després de l’atracament, es trobem tots davant les fonts del Bellagio? Doncs igual. Només faltava “Claire de Lune” de Debussy sonant de fons…

40

Pell de gallina només de recordar-ho…

26

La veritat és que en entrades anteriors no és que hagi penjat moltes fotos dels protagonistes d’aquest viatge. Avui faré una excepció, perquè aquell moment tan especial bé s’ho val…

41

El nostre hotel estava a Tusayan, fora dels límits del parc natural. És un petit poble (i dic poble per dir alguna cosa) on bàsicament hi ha hotels i restaurants. Per no haver crec que no hi ha ni vivendes. Tusayan és també el lloc des d’on s’enlairen i aterren els avions i els helicopters que visiten el Grand Canyon… que és el que vam fer al dia següent. Però d’això millor en parlem en un altre ocació.

PD.- La pizza que ens vam “regalar” després d’un dia tan intens i esgotador va ser de traca i mocador…

De Chicago a San Francisco, dia 9: relax espiritual a Aspen (i safari fotogràfic a un Walmart) | De Chicago a San Francisco, dia 8: mines d’or, una presó i la Phantom Canyon Road | Car spotting a la americana (I) | Pujant la Pikes Peak, vist amb els ulls d’un turista a qui li agraden els cotxes | De Chicago a San Francisco, dia 7: del Far West a les muntanyes de Colorado | De Chicago a San Francisco, dia 6: cowboys, l’Apollo 13 i una fiesta chicana | Coses que et trobes per Amèrica: una concentració de muscle cars a California, MO | De Chicago a San Francisco, dia 5: Gateway Arch, Hermann i una barbacoa memorable | De Chicago a San Francisco, dia 4: Indianapolis, els amish i la Ruta 66 | Una visita al Indianapolis Motor Speedway Hall of Fame Museum | De Chicago a San Francisco, dia 3: de camí a Indianapolis | De Chicago a San Francisco, dies 1 i 2: Chicago

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: