De Chicago a San Francisco, dia 11: helicòpters, The Flinstones i Radiator Springs

1

El darrer cop que us vaig parlar del viatge (ara ja és personal, vull acabar la crònica d’una vegada per totes, que aviat farà un any) us vaig deixar al Gran Canyon, en una posta de sol que difícilment oblidaré. Vam decidir fer nit a Tusayan, un “poble” just a l’exterior del parc natural en el que només hi ha hotels i restaurants. I res més. Vam fer nit allà perquè a primera hora ens esperava una experiència d’aquestes que fan impressió: un vol en helicòpter.

4

Així que avui, per primer cop en tot el viatge, enlloc de començar parlant de cotxes i rutes ho farem parlant d’helicòpters. Perquè així va ser com va començar el nostre dia, volant per sobre del Grand Canyon en un dels helicopters de Papillon. És una experiència que recomano sí o sí, ja que és la única manera en la que es pot veure el Grand Canyon en tot el seu esplendor. I sí, suposo que em direu (els qui heu estat) que des de la carretera es veu igual de bé. I no us falta raó.

2

Però des de l’helicòpter es veu millor. Només us diré que just en el moment en que el terra desapareixia sota els nostres peus, amb la música de “2001, una odisea en el espacio” (Also sprach Zarathustra, de Richard Strauss) sonant pels auriculars, a la meva dona li saltaven les llàgrimes. Clar que ella també és capaç de posar-se a plorar veient “Singulars”…

5

Com que un no va de viatge de noces tots els dies, vam optar per la ruta més cara en l’helicòpter més car (el nostre compte corrent encara s’està recuperant). Mentre que els 50 minuts que durava la ruta pot ser es van fer una mica massa llargs, del que no m’arrepenteixo en absolut és d’haver agafat l’helicòpter “bo”, ja que ofereix una visibilitat molt millor sobretot si vas en primera fila (com era el nostre cas, després de pagar un altre extra). Tot sigui per la causa…

6 11 9

Cal dir que les fotos no fan justicia al Grand Canyon, ni molt menys. I ja sé que sona a tòpic però és així. Perquè el Grand Canyon és INMENS. En majúscules.

15 16

Des de la carretera les vistes també impressionen. Hi ha dos o tres punts als que es pot accedir des de la carretera que va del Grand Canyon Village a Cameron (incloent la del far des d’on vam veure la posta de sol). Però també és veritat que el “drama” i la emoció que un té sobrevolant tot plegat a vista d’ocell és insuperable.

13

Tres quarts d’hora després d’haver-nos enlairat des de Tusayan vam tornar al punt de partida, un petit aeròdrom que tot i les seves reduïdes dimensions té molt més trànsit del que un podria imaginar-se. De fet, els helicòpters han de donar una volta descomunal per no passar per sobre de les zones “poblades” i les àrees més protegides.

21

Com que no em vull allargar gaire en el Grand Canyon — perquè les fotos són un bunyol, perquè trobareu informació millor i de més qualitat a Google, per no fer d’aquesta entrada un conyàs insufrible amb dos-centes fotos pràcticament idèntiques… i perquè encara us haig de parlar de moltes més coses — millor serà que proseguim amb el viatge. I és que després del Grand Canyon tocava posar-se de nou al volant del Jeep. Destinació: Las Vegas.

Captura de pantalla 2013-04-09 a les 0.02.37

La ruta no tenia gaire història. Sortir del parc nacional del Grand Canyon, agafar la Ruta 66 a Seligman parant a menjar alguna cosa al restaurant Snow Cap (fricada autèntica, com veureu a continuació), agafar la 93 a Kingman, parar a la presa Hoover Dam (la qual fa frontera amb l’estat de Nevada) a fer quatre fotos i arribar finalment a Las Vegas.

Captura de pantalla 2013-04-09 a les 0.03.28

En total unes 290 milles, uns 500 km al canvi, i el Pacífic cada cop més aprop.

18

La primera sorpresa va arribar pocs kilòmetres després de sortir de Tusayan, i de forma totalment fortuïta. Aquell dia era l’aniversari d’una germana de la meva àvia a la que m’estimo molt, així que quan vaig recordar-ho vaig decidir parar ràpid abans de que se m’oblidés. I el primer lloc que vaig trobar va ser això: YABBA DABBA DOO!!

19

Per desgràcia, el que a primera vista semblava un parc infantil ple de diversió i alegria, en realitat era (o com a mínim ho semblava des de l’aparcament) un bunyol que feia més por que cap altre cosa. Com el Campamento Krusty, però de veritat.

20

Perquè, en serio, vosaltres portarieu els vostres fills a un lloc així? Jo no.

22

Com ja us he comentat en alguna altre ocasió, les carreters d’Arizona són la cosa més monòtona que s’ha inventat mai. Sort que a vegades un tren de càrrega de dos-cents vagons a doble alçada t’ajuda a trencar amb la monotonia. Tinc entés que aquests interminables convoys poden arribar a fer fins a cinc kilòmetres de llarg…

23

Si la memòria no em falla, des de que vam deixar Missouri no haviem tornat a coincidir amb la Ruta 66. Això significava tornar a veure cotxes vells a peu de carretera, banderes americanes a punta pala i senyals de la Route 66 cada dos-cents metres…

24

Realment no entenc on està la gràcia de tenir mitja dotzena de cotxes abandonats pudrint-se al sol. I parlo del sol d’Arizona, un puto desert. Clar que visualment també té la seva gràcia, sobretot per una persona que no té ni idea de quins cotxes són. Imagino que és com si un americà veiés un SEAT Ritmo al voral de la carretera i pensés que és un cotxe interessant. Doncs jo igual.

27

El que sí té la seva gràcia són benzineres com aquesta, plena de detalls vintage i memorabilia de la Ruta 66.

28

Encara que no ho sembli, aquest és un taller 100% operatiu situat al costat d’una petita benzinera. Com a les pel·lícules.

2925

No podien faltar referències a la Ruta 66…

26

Aquest cartell de Ford (no sé identificar la època) quedaria de conya al garatge de casa.

30

Abans d’arribar a Seligman encara vam veure dos trastos rovellats més, aquests encara en pitjor estat que els primers.

31

Definir el poble de Seligman en una sola paraula no és fàcil. Freak? Surrealista? Lleig? Turístic? Podriem dir que engloba el millor i alhora el pitjor de la Ruta 66, amb elements que el fan únic (en el contexte de la Ruta 66) però que si els extrapolem al “món real” es converteixen en una autèntica merda…

40

Perquè ja em direu vosaltres quina gràcia té un wàter dins d’una cabina telefònica.

32

La principal atracció turística d’aquesta localitat, parada obligada per tots els fans incondicionals de la 66, és un restaurant de nom Snow Cap Drive-In. Entenc que això de “snow” deu fer referència a les quantitats de cocaïna que es deurien fotre els amos del local a l’hora de decorar-lo, començant pel descapotable que tenen aparcat a la porta.

41

L’arbre de Nadal al maleter és el detall definitiu que em faltava per veure.

34

L’interior del local és tan o més estressant que l’exterior, amb adhesius, records, fotos i trastos vells que ho inunden pràcticament tot. Això que surt a la foto és la cuina…

33

Al entrar per la porta un es troba amb un passadís estret amb una opertura al mig des d’on s’ha de fer la comanda. Tota la paret que rodeja el mostrador (i quan dic tota vull dir tota, ja que no queda ni un sol centímetre quadrat de paret a la vista) està plena de targetes de visita. Claustrofòbic i estressant a la par que curiós i fins a un ser punt atractiu. És obvi que aquestes decoracions no s’aconsegueixen d’un dia per un altre, són fruit de molts anys de frikisme. I això és la única cosa que trobo interessant de llocs com aquest…

42

Una foto de l’exterior, per on s’entregaven les comandes.

36

Tota la part exterior del restaurant estava plena de cotxes “en avançat estat de descomposició”. Per no parlar d’altre tipus de ferralla i escombraries com el wàter en una cabina del que us he parlat abans.

35

Una cosa que vaig trobar curiosa és que els cotxes tenien ulls com a Cars. Coincidència? Pot ser. En un dels llibres que vaig llegir quan organitzava la ruta deien que aquí és on John Lasseter va trobar la inspiració que poc després es traduiria en la pel·lícula de Pixar.

37

El més curiós de tot va ser el que vam descobrir en una botiga a només uns metres del restaurant. En una de les parets, quasi amagada entre senyals de la Ruta 66 i matrícules de cotxe d’arreu del món, hi havia un dibuix fet pel propi Lasseter el 2001 on apareixia Buzz Lightyear i Woody. Tenint en compte que entre aquest dibuix (2001) i la presentació de Cars (2006) van només cinc anys, crec que és molt possible que la història aquesta de que la peli Cars es va inspirar en aquest lloc sigui veritat.

Actualització: Llegeixo a la Wikipedia que John Lasseter va admetre en una entrevista que el poble de Radiator Springs estava inspirat efectivament en Seligman. Mola.

38 39 43

Com podeu comprobar, les referències a la Ruta 66 són constants. Massa i tot, diria. Tot era massa pre-fabricat, massa “tòpic”, massa turístic. I era curiós perquè quantes més coses veia, més convençut estava de que fer la US-50 enlloc de la 66 havia estat la decisió encertada.

46

La resta del poble no era gaire diferent.

47

Cotxes vells, trastos acumulats al llarg dels anys, més i més referències a la Ruta 66…

44

En una d’aquestes referències — un mural gegant al costat d’una benzinera reconvertida en Gift Shop — vam trobar un mapa de la ruta on apareixia el restaurant Cozy Dog Drive In al que vam anar el segon dia de viatge.

45

La llista de “coses rares” que es podien veure a Saligman era interminable. Ja em direu si no què fan tantes matrícules alemanyes en un poble perdut d’Arizona.

48

50 49

Els cotxes americans (fets caldo) són una constant en la Ruta 66, però d’això millor en parlem en la entrada dedicada al car spotting.

51

Després de deixar enrera el surrealista poble de Seligman encara ens quedava una parada més per fer abans d’arribar a Las Vegas: la Hoover Dam.

52

Es tracta d’una de les preses més importants dels Estats Units, i la que alimenta la ciutat de Las Vegas (sí, aquella que gasta més llum en una nit que tota Catalunya en dos mesos). Fins que no es va obrir el pont que veieu al fons de la imatge ara farà dos o tres anys, la carretera passava per sobre de la pròpia presa (amb controls policials a tots dos costats).

53

La vista des del pont és força impressionant, sobretot per la gent que pateix de vertigen.

54

Sense comentaris.

55

La presa també coincideix amb la “frontera” entre Arizona i Nevada, amb el seu corresponent canvi horari (durant tot el viatge vam passar per quatre fusos horaris diferents). Pensar que ja només ens quedava Nevada i California abans de tornar cap a casa era una mica depriment. Res dura eternament.

57

Per una persona que mai ha estat a Las Vegas arribar-hi de nit és senzillament espectacular. Nosaltres abans d’anar al hotel a deixar les maletes vam recòrrer el Las Vegas Boulevard per veure l’ambient. Era divendres, així que imagineu-vos.

56

Vam escollir l’hotel New York New York perquè va ser en aquesta ciutat on li vaig demanar a la meva dona que es casés amb mi (a dalt del Empire State, per ser més exactes). I vam escollir una pseudo-suite amb jacuzzi perquè era el nostre viatge de noces. El més curiós va ser trobar el jacuzzi a un metre del llit. Only in Las Vegas, imagino.

De Chicago a San Francisco, dia 10: la Million Dollar Highway, una multa de trànsit i l’arribada triomfal al Grand CanyonDe Chicago a San Francisco, dia 9: relax espiritual a Aspen (i safari fotogràfic a un Walmart) | De Chicago a San Francisco, dia 8: mines d’or, una presó i la Phantom Canyon Road | Car spotting a la americana (I) | Pujant la Pikes Peak, vist amb els ulls d’un turista a qui li agraden els cotxes | De Chicago a San Francisco, dia 7: del Far West a les muntanyes de Colorado | De Chicago a San Francisco, dia 6: cowboys, l’Apollo 13 i una fiesta chicana | Coses que et trobes per Amèrica: una concentració de muscle cars a California, MO | De Chicago a San Francisco, dia 5: Gateway Arch, Hermann i una barbacoa memorable | De Chicago a San Francisco, dia 4: Indianapolis, els amish i la Ruta 66 | Una visita al Indianapolis Motor Speedway Hall of Fame Museum | De Chicago a San Francisco, dia 3: de camí a Indianapolis | De Chicago a San Francisco, dies 1 i 2: Chicago

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: