Dissabte al matí, poc després de deixar el nostre cotxe a l’aparcament soterrani, un petit exèrcit de Mercedes-Benz W124 va anar inundant poc a poc la part exterior de la entrada del Porsche Museum. Veure junts tants models d’una marca tan aparentment de Porsche com ho és Mercedes-Benz la veritat és que resultava certament paradoxal. Pocs dirien, però, que aquells W124 tan discrets havien estat fabricats per Porsche no molt lluny d’on es trobaven aparcats aquell matí.

A principis dels anys 90 la situació financera de Porsche no era ni molt menys la que tenen avui en dia. Amb unes vendes sota mínims i una capacitat productiva francament infrautilitzada, els d’Stuttgart-Zuffenhausen van decidir oferir part d’aquesta a qui estigués interessat, amb la única condició de que el producte resultant no fos un rival directe dels coupés alemanys.

Això va animar a Audi a donar llum verda al genial RS 2, mentre que Mercedes-Benz va optar per una berlina molt més discreta: el 500 E (que a partir de 1994 seria conegut com a E500). Tots dos cotxes comptaven amb tot el saber fer (o know how, com diuen els anglesos) de Porsche, un fet que resulta evident veient el plantejament marcadament esportiu de totes dues propostes. En el cas del 500 E, que és el model que avui ens ocupa, comptava amb un bon grapat d’elements heretats directament del Mercedes-Benz SL, com ho són per exemple els frens de quatre pistons amb discs de 300 mm al davant. No obstant, on més brillava era en l’apartat mecànic, amb un imponent V8 atmosfèric de 5.0 litres capaç de rendir una potència superior als 320 CV.

Cert és que avui en dia aquesta xifra no té res a fer amb els més de 550 CV que calça el darrer E63 AMG, però recordeu que estem parlant de principis dels 90, la mateixa època dels Lotus Carlton i dels primers AMG Hammer. Gràcies a aquest mastodòntic propulsor i al saber fer de Porsche, el Mercedes-Benz 500 E era capaç d’accelerar de 0 a 100 km/h en menys de 6 segons, amb una velocitat màxima de 260 km/h.

En total s’en van fabricar una mica més de 10.000 unitats entre els anys 1990 i 1994. Era un cotxe que es fabricava de manera pràcticament artesanal, amb viatges constants entre les línies de producció de Porsche i Mercedes-Benz, fins al punt de que cada un d’aquests 500 E trigava uns 18 dies en ser completat.

Amb aquestes xifres de producció, i tenint en comtpe que molts deuen estar completament oblidats, podrint-se en algun garatge fosc de ves a saber on, imagino que veure’ls no deu ser una tasca fàcil. No obstant, el seu elevat preu (molt més elevat que el del BMW M5 E34, per exemple) i un interior pràcticament idèntic al del més modest 300 E van fer que el genial 500 E mai arribés a ser un super-vendes.

Diferenciar aquests 500 E d’un W124 normal pot semblar una mica difícil a primera vista (fer-ho ara entre un E63 AMG i un E350 no ho és tant). Només cal donar un cop d’ull als passos de roda eixamplats i a les descomunals llandes que equipava cadascun d’ells per saber que no estem davant d’un Mercedes-Benz W124 qualsevol. I això és precisament el que més m’agrada d’ells: que a diferència dels AMG actuals, aquest 500 E pot passar tant desapercebut com qualsevol altre E-Klasse de la mateixa època. Amb raó la premsa no va dubtar en batejar-lo com “un llop en la pell d’un xai”.

I de regal, un 190 SL Roadster sortint del Porsche Museum. Un matí rodó.