Tim Schrick, un Lotus Elise i la demostració de que a vegades menys és més

Captura de pantalla 2013-09-18 a les 19.40.37

Sven Kueenle és un esquiador alemany que un dia va decidir comprar-se un Lotus Elise. Ja sabeu — la velocitat, la puresa, les sensacions i totes aquestes coses. Com faria el 95% de la gent, sobretot després d’unes quantes partides al Forza Motorsport i al Gran Turismo, el primer que va fer va ser muntar-li uns pneumàtics Toyo semi-slicks i unes suspensions Bilstein-Eibach d’alló més dures. Després de tot, per anar ràpid això és el que cal, oi? Sven Kueenle no és un pilot experimentat, ni molt menys. És un paio jove al que li agrada la velocitat. I això sempre és perillós, no ja per acabar estampats contra el primer arbre, sino perquè aquesta cerca de la velocitat pura a vegades ens fa prendre decisions equivocades.

Llavors és quan Tim Schrick entra en escena. Tim Schrick és un pilot alemany mediàtic que participa en un parell de programes de televisió, molt en la línia del que fa la seva compatriota Sabine Schmitz. Quan Schrick veu el panorama no m’extranya que se li caigui l’ànima a terra: les suspensions del Lotus de Kueenle són massa dures i els pneumàtics que equipa són massa agressius. En conseqüència, les reaccions del cotxe són molt més nervioses i amb un marge de maniobra molt més estret.

La solució per Schrick és fàcil, tot i que veient el resultat Kueenle no sembla del tot convençut: enlloc de les OZ Racing i els semi-slicks, el pilot alemany munta unes llandes d’acer amb unes gomes Pirelli d’estiu convencionals. Gràcies a unes parets del pneumàtic menys rígides, amb una deriva lateral més ample, el Lotus Elise es converteix de la nit al dia en un cotxe molt més dòcil, i en el que les transicions i els canvis de direcció es noten molt més que abans.

Però els canvis de Schrick van una mica més enllà, substituïnt les Bilstein hiper-dures per un conjunt molla-amortidor molt més tou. Ara ja no només es nota la deriva lateral dels pneumàtics, sino també com el cotxe es balanceja darrera-davant i dreta-esquerra, amb el que les seves reaccions són encara més predecibles i amb el que el marge de maniobra es multiplica per mil. El resultat final? Un cotxe molt més fàcil de conduir al límit i en conseqüència molt més divertit.

Perquè que un cotxe sigui dur i rígid pot ser és bo pel Nürburgring o el Circuit de Catalunya, però en carreters secundàries això no sempre és una combinació guanyadora. Si la gràcia està en portar el cotxe al límit, pot ser el millor és que aquest límit sigui el més ample possible, que el cul no se’ns en vagi de cop sense avisar. Dic jo. I és que a vegades tenir menys a vegades implica gaudir molt més.

Via Racing Gang

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s