Prova: Suzuki Swift Sport

1

Diuen que en el pot petit hi ha la bona confitura, una afirmació que no podria ser més certa en el cas del Suzuki Swift Sport. Com recordareu, fa uns mesos ja us vaig parlar extensament d’aquesta joguina després d’haver trastejat amb ella per les pujades i baixades del Nürburgring. Llavors el vaig definir com la opció ideal per iniciar-se a l’Infern Verd, un cotxe capaç d’oferir molt bones sensacions al volant, molt fàcil de portar i, sobretot, molt divertit quan comencem a tenir-lo per la mà. Només cal donar un cop d’ull a empreses com Rent4Ring o Rent-Racecar per adonar-se que és la opció més popular — amb diferència.

2

A més a més és asequible, està molt ben equipat, és fiable com una roca i, conduït d’una manera més o manys raonable ofereix uns consums més que dignes. Sobre el paper ho té tot. Després d’aquesta eloqüent introducció no us hauria d’extranyar que quan el meu germà petit em va demanar consell per comprar-se un cotxe nou, aquest trasto estigués el primer de la llista. De fet li vam parlar tan bé d’aquest cotxe que el meu germà ni tan sols va considerar alternatives. Era el Swift Sport o el Swift Sport. No hi havia més.

3

La fòrmula de l’èxit no podria ser més senzilla: oferir un cotxe lleuger, àgil, divertit, amb un motot atmosfèric capaç d’enfilar-se fins més enllà de les 7.000 rpm, i amb la potència justa per no avorrir-se al volant. Ni més, ni menys. És la mateixa recepta que Renault o Peugeot van aplicar fa vint anys en cotxes tan populars com el Clio Williams o el 205 GTI: cotxes petits, lleugers i tremendament divertits que amb els anys es van acabar convertint en icones de la generació dels 80.

4

Mentre que els hereus d’aquests mites de finals dels 80 i principis dels 90 han fet panxa (el nou Clio Sport s’en va als 1.279 kilos), compensant aquest increment de pes a base de potència, el responsables de Suzuki han preferit mantenir la filosofia del menys és més, aconseguint mantenir el pes a ratlla — el Swift Sport pesa 1.045 kilos en sec — i deixant la potència en mans d’un 1.6 atmosfèric de “tan sols” 136 CV de potència.

5

Fins i tot m’atreviria a dir que el Swift Sport és un dels darrers exponents d’aquesta època, i un dels pocs cotxes que avui en dia que encara mantenen un motor atmosféric capaç d’enfilar-se fins més enllà de les 7.000 rpm. Obsessionats per la eficiència (i obligats per la UE, que també), actualment quasi tots els seus rivals han optat per la via del turbo, un fet que tot i no ser necessàriament negatiu, i el Renault 5 GT Turbo n’és un exemple, no deixa de ser un pas enrere en la meva modestíssima opinió. Després de tot, amb què us quedarieu abans: amb un Civic Type R o amb un Megane RS? Doncs això.

6

Així doncs tenim un cotxe que equipa un motor 1.6 atmosfèric de 136 CV, que ronda els 1.000 kilos de pes (1.045 kg “en buit”, per ser exactes) i que és capaç de transmetre molt bones dosis de diversió al volant. No és un mal punt de partida, oi?

7

Hora de posar-nos en marxa. El primer que trobem al accedir a l’habitacle és un interior en el que sembla que no s’hi hagin esmerat gaire. En comparació amb el d’alguns dels seus rivals, cas del Twingo RS, l’Abarth 500 o el MINI Cooper S, l’interior del Swift Sport és sobri, discret i està dominat clarament pel color negre. La nota de esportivitat la posen els brodats de color vermell presents als seients, al canvi i al volant multi-funció. No és que sigui un interior pitjor en termes de qualitat, ens al contrari. Però tractant-se d’un cotxe juvenil, una mica d’originalitat no hagués estat de més. Dit això, també és veritat que el perfil d’aquest cotxe és diferent al de les tres alternatives que acabo de citar. A mi personalment m’agrada, i molt. Però jo sempre he estat una mica raret…

8

Tot i que el volant i el seient ofereixen multitud de reglatges, la posició de conducció pot ser queda una mica massa elevada i vertical (el Clio Sport pecava del mateix problema). Després de trobar la posició correcte, o com a mínim la que més s’adaptava al que a mi m’agrada, que és anar amb el cul a ras de terra, per fi va arribar el moment de posar-nos en marxa. Vaig trepitjar le pedal de l’embragatge, vaig polsar el botó d’arrancada (tan curiós i “de competició” com absolutament innecessari) i en un no res el motor es va posar a treballar.

10

En uns primers moments el silenci és absolut. Tant és així que per uns moments vaig arribar a plantejar-me si el cotxe venia equipat amb tecnologia start/stop. Així de silenciós és. A baixes revolucions la cosa no canvia, i no és fins que no comencem a pujar de voltes que el so del petit 1.6 no comença a fer acte de presència. A velocitats de creuer per autopista i autovia la cosa és lleugerament diferent, però en cap cas molesta, i gràcies a una sisena relació tirant a llarga podrem viatjar tranquilament a 120 km/h sense gaires maldecaps. Aquest és, sense cap mena de dubtes, un dels aspectes on més ha millorat el Swift Sport respecte a la generació anterior presentada el 2005, la qual comptava amb un canvi de només cinc relacions.

11

Aquest motor DOHC VVT és una evolució del de la generació anterior, amb 1.586 cc, 4 vàlvules per cilindre, distribució variable i una potència de 136 CV a 6.900 rpm amb un parell màxim de 160 Nm a partir de 4.400 rpm. Això són 11 CV més respecte l’anterior Swift Sport. Si comparem aquestes xifres amb els 200 CV del Clio Sport, els 184 del Mini Cooper S o els 182 del Fiesta ST, el petit Swift té les de perdre — i amb raó. De fet, després de provar-lo al Nürburgring ja vaig deixar anar que li falten una vintena de cavalls per ser veritablement divertit, una afirmació que si bé és aplicable al Nürburgring, no ho és tant en una carretera revirada, l’habitat natural del Swift Sport.

12

La entrega de potència és molt línial, convidant-te a estirar el compta-voltes fins més enllà del que és socialment acceptable per exprimir tot el que ha de donar de sí aquest petit 1.6. En aquest sentit sempre et trobes circulant en una relació més tancada del que toca, en aquell punt dolç al voltant de les 4.000 rpm en el que amb un copet de gas surts disparat com un coet. És massa temptador, creieu-me.

13

En conducció normal, per contra, la combinació d’un pes contingut i els 160 Nm que genera el motor, tot i que no ser gran cosa, et permeten circular sense haver d’estirar les relacions en busca d’una potència que no acaba d’arribar mai. Bona part del mèrit en aquest sentit també s’ha d’atribuir al canvi, de sis relacions amb un esglaonament prou decent i amb una sisena llarga per reduir consums en autovies i autopistes. Penseu si és llarga aquesta sisena que al Nürburgring, en tota la volta, no la arribàvem a posar mai, ni tan sols al arribar a Schwedenkreuz a quasi 200 km/h.

14

Aquest és un dels aspectes que més m’agraden d’aquest cotxe: els consums. Suposo que em direu que en un cotxe d’aquest tipus aquesta dada no hauria d’importar-nos gaire, i no us falta raó. Però per anecdòtic que pugui ser, a euro i mig el litre (a dia d’avui) la veritat és que s’agraeix que en conducció normal (que no eficient) no sigui difícil rondar els 6 l/100 km.

15

A nivell dinàmic, el Swift Sport enamora. Després de provar-lo al Nürburgring amb pneumàtics semi-slicks, la conclusió amb la que vaig arribar a casa és que el límit d’aquests xassís estava sorprenentment lluny. Amb els Continental ContiSportContact 3 en mida 195/45 R17 amb els que surt de fàbrica les coses són una mica diferents, tot i que no per això menys avorrides.

16

A velocitats acceptables fins i tot m’atreviria a dir que és confortable. La direcció en aquest sentit juga un paper important: en un principi no es que transmeti molta informació del que passa al davant, i a més a més compta amb una duresa variable que, si més no, sorprén per excessivament assistida en els primers kilòmetres. Després un s’habitua, com en tot, i és llavors quan comences a trobar-li el punt.

17

A mesura que augmentem el ritme aquesta es va endurint progressivament (tot i que després he llegit que no és variable — extrany). Passa a ser ràpida, directe, mentre que el bastidor es transforma, passant a convertir-se de la nit al dia en tota una delicia. No és excessivament dur, com a mínim en comparació amb altres esportius de butxaca, i s’empassa com cap altre els petits sots de la carretera, fins i tot en trams tan trencats com el Coll del Buc. Això per no parlar de la facilitat que té per canviar de direcció sense quasi balancejar-se: a diferència dels GT Turbo i altres trastos dels 80, en el Swift Sport tot sembla anar molt més enganxat a terra, com si d’un cotxe més gran es tractés. Coses dels cotxes moderns, imagino…

18

És una dualitat interessant: la d’un utilitari que et permet circular a diari sense gaires maldecaps, amb un confort relatiu i uns consums més que raonables; en contraposició a la d’un esportiu de butxaca concebut i fabricat per ser exprimit en carreteres revirades, que et convida a conduir-lo alt de voltes, a estirar-lo fins més enllà de les 7.000 rpm, i a intentar extreure cadascun dels 136 CV que rendeix el seu petit motor atmosfèric d’1.6 litres.

19

Aquesta dualitat també és deixa notar a l’exterior. No és un cotxe estrident ni un GTI d’aquests que et fan girar el cap (com sí ho hagués fet el Swift S Concept). Només les llandes de 17″, l’aleró posterior, el fals difusor i la doble sortida d’escapament ens donen una pista del que tenim al davant. Alhora tenim un utilitari petit, que pots aparcar a tot arreu, i amb espai més que suficient per a quatre ocupants (la versió de cinc portes, a diferència d’aquesta, està homologada per cinc).

20

Respecte a la versió presentada l’any 2005, el nou Swift ha crescut lleugerament tot i mantenir unes dimensions molt compactes. La sensació, curiosament, és que aquest creixement ha estat molt més gran del que ho ha sigut en realitat. L’interior és ampli i molt, molt alt. El meu germà fa més d’1,90 i és un dels pocs cotxes en els que entra sense tocar sostre. Pel que fa a les places del darrere tampoc ens podem queixar. Després de fer alguns kilòmetres no em van haver d’amputar les cames, el que és bona senyal.

21

Respecte als seus rivals, i amb 3.890 metres de llargada que fa, el nou Swift Sport és 16,7 cm més llarg que el MINI Cooper i 23,3 més que l’Abarth 500. També és el més ample dels tres — i el més alt. En quant a la distància entre eixos està a mig camí entre l’un i l’altre. Pel que fa al maleter, amb 211 litres també guanya a la competència (160 litres pel MINI i 185 per l’Abarth). No és una xifra que ens solucioni la vida, però ens servirà per anar fent. Clar que també cal recordar que abatint la filera del darrere la capacitat pot augmentar fins els 860 litres…

23

Un dels arguments de compra, deixant de banda les credencials al Nürburgring, és el complet equipament que ofereix amb un preu relativament contingut. Per una xifra al voltant dels 16.000 euros obtindrem a canvi un petit utilitari farcit d’un equipament entre el que trobem accés keyless entry, fars de xenó, connectivitat Bluetooth, ESP, ABS amb repartidor de frenada, 7 airbags, sensor de llums i pluja amb neteja-vidres automàtics, volant multi-funció, ordinador d’abord, control de velocitat, climatitzador i un llarg etcètera. De fet Suzuki ni tan sols ofereix opcions quan encarregues el cotxe, tret de la pintura metal·litzada. És un preu tancat. I això està bé.

24

Està tan bé, de fet, que un s’arriba a plantejar si un cotxe així realment necessita un equipament tan complet — amb el pes que tot això comporta. Això també va per les llandes de 17″, pot ser massa grans per un cotxe d’aquesta mida. Per comparar, el GT Turbo sortia de fàbrica amb rodes de 13″, clar que ha passat un quart de segle des de llavors. Que els Swift Sport Stage 2 que lloguen al Nürburgring muntin llandes Motec de 15″ serà per alguna raó, dic jo. Suposo que amb roda més petita les reaccions anant per feina serien lleugerament diferents i una mica més alegres. Per desgràcia el Swift Sport també ha caigut en el parany de la moda de les llandes grans, i muntar ara unes de 15″ quedarien d’alló més ridícol en els amples passos de roda que té la versió que avui ens ocupa. Una llàstima.

22

Si a mi el Suzuki Swift Sport ja em va convèncer quan el vam llogar al Nürburgring ara fa sis mesos, la dualitat de la que parlava abans, unit a un preu molt interessant i a un equipament en el que no hi falta de res, m’ha tornat a convèncer un altre cop. Diria que és una compra d’aquestes que es fa amb el cor, però mentiria. El Swift Sport és una compra de les que es fa amb el cap: perquè tan pot ser una joguina divertida com un utilitari pel dia a dia, això sense oblidar que, tal i com ha demostrat Rent4Ring després de 2.800 voltes al Nürburgring, aquest petit trasto és absolutament IN-DES-TRUC-TI-BLE.

Info: KM77

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s