Descobrint Castellolí en un Lotus 2-Eleven

IMG_5703

En els prop de vuit anys que fa que escric en aquest blog he conegut gent collonuda, he accedit a esdeveniments als que pensava que no podria accedir mai, i he viscut coses que pensava que mai podria arribar a viure. Fa dos diumenges va ser un d’aquests dies per guardar a la memòria: per fi vaig poder conèixer Castellolí de la mà d’un gran paio i en el millor cotxe possible. Es pot demanar més? Ja us ho dic jo: no.

Tot va ser possible gràcies a la generositat d’en Roland, un entusiasta de Perpinyà a qui li agrada molt això dels cotxes i que, per rematar-ho, també segueix aquest blog. No es pot negar que és una persona amb criteri.

Fa uns mesos va llegir la meva eufòrica ‘prova’ del Ferrari 360 Challenge Stradale — qui diu ‘prova’ diu ‘brevíssim contacte en un polígon industrial a altes hores de la nit’ — i, en un acte de manifesta temeritat, va decidir que seria una bona idea oferir-me provar el seu Lotus 2-Eleven. Clar que sí, sense coneixe’m ni res.

IMG_5664

Tot i el primer impuls de deixar el que estava fent i agafar la AP-7 en direcció França, la meva resposta va ser que no, que allò era massa responsabilitat, però que moltíssimes gràcies de totes maneres per l’oferiment. I la cosa no va passar d’allà.

Mesos més tard en Roland es va tornar a posar en contacte amb mi per dir-me que aquest cap de setmana tenia previst baixar a Castellolí per rodar amb el 2-Eleven. Una oportunitat inmillorable per coneixe’ns, vaig pensar. A més a més un servidor no havia rodat mai a Parcmotor, de manera que si queia una volta de copi matava dos ocells d’un tret.

Vam quedar en veure’ns una estona diumenge al matí. En Roland i jo no ens havíem vist abans, així que era una mica com una cita a cegues, només que enlloc d’una rosa vermella a la solapa el que havia de buscar era un 2-Eleven amb matrícula francesa. Fàcil.

IMG_5667

Abans de continuar, però, millor serà que fem una petita pausa per explicar què és aquest cotxe de nom impossible. Ras i curt, el Lotus 2-Eleven és la versió radical i extrema del Lotus Exige, que alhora és la versió radical i extrema del Lotus Elise. Doblement radical i doblement extrem, aquest Lotus és el típic cotxe per inconformistes del que us parlava fa uns dies: una joguina pensada, dissenyada, ideada i construida per ser exprimida en circuit.

La diferència entre el 2-Eleven i altres propostes com el 458 Speciale o el 991 GT3 és que mentre aquests són cotxes de carrer preparats per rodar en circuit, el petitó que avui ens ocupa és un cotxe de competició que, per circumstàncies de la vida, també està homologat per circular pel carrer. Com l’Ariel Atom, els Radicals o el Caterham R500 Superlight.

Per no tenir, aquest Lotus no té ni parabrises, ni portes, ni aire acondicionat, ni ràdio, ni res que l’identifiqui amb un cotxe ‘normal’. Concessions al confort, les justes. El resultat és un go-kart en mida XXL. I és que amb un pes que ronda els 700 kilos i un motor capaç de rendir una potència al voltant dels 250 CV, el 2-Eleven és el millor exemple de la escola lotusiana: ‘make it light, and then add lightness’. Un FES-TI-VAL en tota regla. Alabat sia Colin Chapman!!

IMG_5666

Per desgràcia, poder oferir un cotxe com aquest té un preu, i aquest és el de les homologacions. En Roland va tenir sort, ja que la seva és una de les poques unitats que hi ha matriculades a França. En altres païssos la cosa és una mica més complicada, per no dir directament impossible. I és que fora del Regne Unit, Alemanya, Bèlgica i un altre país del que ara no recordo el nom, homologar un d’aquests és tan difícil com trobar un polític honrat a les files del PP. Ja m’enteneu…

Amb ho fàcil que seria una homologació única per tota la UE…

Fetes les introduccions pertinents, crec que ja van sent hora de centrar-me en els fets. Com he comentat abans, en Roland i un servidor no ens havíem vist mai les cares, així que el primer que vaig fer un cop aparcat el cotxe va ser buscar un 2-Eleven amb matrícula francesa. Tampoc havia de ser tan difícil. Després de tot no crec que n’hi hagi més d’una dotzena en tot el país…

IMG_5668

I de sobte, pam. Localitzat. Negre, baix, agressiu, amb unes llandes diferents a les de sèrie però amb una estampa d’anar per feina que impressionava. Al costat, també aparcat, hi havia un no menys espectacular KTM X-Bow. Tant l’un com l’altre feien tota la pinta de ser ‘for racing use only’, cosa que em va fer dubtar… i amb raó: ni rastre de matrícula francesa per enlloc. A més a més el 2-Eleven muntava unes barres que ja voldrien per si molts cotxes de competició. Allò no podia estar homologat per carretera de cap de les maneres i, en efecte, no ho estava.

Obviament havia trobat el 2-11 equivocat…

(Després em vaig enterar que aquell KTM era un KTM X-Bow RR, una cosa molt seriosa.)

Al final ens vam trobar. En Roland acababa de parar al box després de fer unes voltes amb el seu amic Rodrigo. Ens vam saludar, vam estar xerrant una estona i, quan tocava tornar a entrar al circuit, em va oferir si volia fer unes voltes de copi. Vaig fer allò típic del ‘ai, no sé, estaria bé, si insisteixes no et diré que no’ i acte seguit vaig anar a buscar el casc al cotxe. Recordeu, nois: SEMPRE s’ha de tenir el casc a mà ja que mai saps quan el necessitaràs.

IMG_5662

Una de les coses que més sorprenen del 2-Eleven, deixant de banda la més que notòria absència de parabrises, és que no té portes. Això està guay… fins que t’adones que les teves cames han d’elevar-se per sobre del retrovisor i la visera. I clar, si ets un nanu jove mitjanament en forma, bé, però si ets un paio que enlloc d’anar al gimnàs prefereix picar entre hores mentre mira capítols de Modern Family, doncs això pot suposar un problema.

Suposo que la meva cara de circumstàncies devia ser tot un poema, perquè en Roland no va trigar ni dos segons en indicar-me què havia de fer, com havia de posar-me i, sobretot, on NO havia de recolzar-me. El procés en sí no és gaire complexe: posar el cul sobre el lateral, aixecar la cama esquerra tot el que es pugui, dibuixar una paràbola perfecte per sobre del retrovisor i la visera i, finalment, recolzar el peu al davant del seient de l’acompanyant.

Tot i veure com la meva dignitat disminuïa a mesura que la meva cama s’alçava per sobre del retrovisor, al final ho vaig aconseguir. Un cop dret dins del cockpit vaig buscar algun lloc on agafar-me per no perdre l’equilibri i vaig deixar-me caure sobre el bàcquet. En Roland, que té molta més pràctica que jo en això d’entrar i sortir del 2-11, no va trigar ni dos segons en executar una acció que a mi em va costar suor i llàgrimes.

IMG_5677

El primer que un sent en el 2-11, fins i tot sense haver sortit del box, és que allò és molt estret. I quan dic molt vull dir molt. Amb les cames juntes, les espatlles encongides i les mans entre les cames vaig mirar de molestar el menys possible, que prou putada era afegir 95 kilos de pes a un cotxe on el pes ho és absolutament TOT.

L’interior de l’habitacle podria definir-se com la màxima expressió del minimalisme, quasi com en un cotxe de competició. Al davant, només dos interruptors: el de les llums de posició i el de les curtes. Ni ràdio, ni aire acondicionat, ni res. Concessions al comfort, les mínimes.

Com que suposo que estareu d’acord amb mi en que les sensacions des del seient del acompanyant sovint no són iguals a les que un sent quan està al volant, us deixo un parell d’articles — un de la revista evo, un altre de la revista Autocar — i tres videos — un de Fifth Gear, un de la revista Autocar i un altre de Drivers Republic, de quan tenien en plantilla a un tal Chris Harris — on s’esplaien molt més en tot el que fa referència al 2-11.

IMG_5696

No obstant, amb aquelles tres o quatre voltes en vaig tenir prou per adonar-me de tres coses: 1) que el grip d’aquell cotxe no té límit, 2) que frena el que no està escrit, i 3) que aquell motor empeny moltíssim.

Pel que fa al grip, el Lotus 2-11 no té absolutament res a envejar a un cotxe de curses com el Clio Cup. Tot i que els Advan A048 que calça de fàbrica no són slicks en el sentit estricte de la paraula, a la pràctica és com si ho fossin. Ofereixen moltíssima adherència tant en curva com a les frenades, un aspecte aquest últim que em va deixar molt impressionat. Suposo que els 700 kg que fa alguna cosa tenen a dir al respecte…

El motor és un quatre cilindres d’1.8 litres i compressor capaç de rendir una potència de 255 CV. Són cavalls, sí, però tampoc tants. Qualsevol compacte modern els supera amb escreix. Aquí la clau és el pes, i és que quan estem parlant de xifres per sota dels 800 kilos, tot agafa una dimensió diferent. Perquè us feu una idea, el 2-11 només necessita 3,8 segons per arribar als 100 km/h, uns números als que només arriben els esportius més hardcore del mercat.

IMG_5683

Tot i ser un propulsor al que li agrada pujar de voltes, per anar ràpid tampoc cal estar treballant a tocar de la zona vermella. Prova d’això és que en Roland sempre anava amb una relació de més (perquè així no es matxaca tant el cotxe, i perquè al cap i a la fi estem parlant d’un trackday entre amics, no del Gran Premi de Mónaco), i tot i així mai vaig tenir la sensació de que el cotxe es quedava ‘mort’.

Quan ja començava a agafar-li el gustet, els comissaris van treure bandera vermella posant punt i final a un contacte breu però d’allò més gratificant. Una de les coses que més impressionen és el fet de no tenir parabrises. I és que una cosa és anar a 190 km/h — que era més o menys el que agafàvem a la recta de dalt — en un cotxe tancat, i un altre molt diferent fer-ho amb l’aire picant-te contra el casc. Em va agradar.

Al baixar del cotxe vam estar una bona estona petant la xerrada sobre la experiència. A mi la veritat és que no em calia dir gaire cosa, un somriure d’orella a orella ja ho feia per mi. A descatar: les frenades i la sensació d’estabilitat que transmetia aquella joguina, fins i tot en frenades fortes amb molta càrrega lateral. De fet vaig arribar a pensar que en aquest cotxe el subvirathe no existeix. Ni, ja posats, tampoc el sobreviratge.

IMG_5708

Quan un servidor estava a punt d’acomiadar-se, l’organitzador del trackday es va acostar a en Roland i li va dir que en uns minuts començaria una tanda curta de mitja hora ‘pels acompanyants’, a ritme lent i sense estridències. Quan en Roland es va girar cap a mi per oferir-me fer un parell de voltes, no m’ho creia. En serio. En un principi contestar-li dir que allò era massa responsabilitat, que no li volia aixafar el cotxe. Ho vaig dir totalment en serio, per més que per dintre em moria de ganes de posar-me al volant.

Sort que en Roland va insistir dient que no hi hi havia de què preocupar-se, que era una tanda ‘lenta’, al que jo vaig contestar que val, que acceptava l’oferiment. Cullons. Jo, en un 2-Eleven, a Castellolí. Un-fucking-belivibol.

Si entrar pel cantó del acompanyant ja és de per sí complicat, fer-ho per accedir al seient del pilot requereix un nivell de flexibilitat que ni Nadia Comaneci. La solució passava per entrar pel cantó de l’acompanyant tal i com ho havia fet abans, però aquest cop amb en Roland assegut. Finalment ho vaig aconseguir després de haver-li restregat el cul per la cara una bona estona mentre buscava on agafar-me per no caure.

IMG_5673

Accedir al seient del conductor és com accedir al cockpit d’un monoplaça: has de passar les cames per sota el volant i lliscar fins trobar la posició correcte. Tot molt postureo racing, però ideal per entrar en matèria. Un cop assegut vaig notar que la posició em quedava una mica curta. Al mirar de tirar el seient enrera, o bé no vaig saber com es feia, o bé el seient no donava més de sí. Sigui el que sigui, al final vaig sortir a pista amb les cames lleugerament arronçades.

Allà on els cotxes normals tenen la porta, el Lotus 2-11 té quatre comandaments bàsics per seleccionar el grau d’intervenció del control d’estabilitat (o pot ser era de tracció, ara no ho recordo), per activar els anti-boira o per engegar el motor, acció que es fa mitjançant un polsador. Definitivament aquest és un dels cotxes menys complicats que he vist mai…

Les sensacions des del seient del pilot són lleugerament diferents i molt més estimulants que des del seient del copi. Vaig sortir del pitlane amb tranquilitat, i fins que no vaig fer el primer revolt no vaig començar a accelerar amb ganes. Tot i que en cap moment vaig anar a rebentar el récord del circuit, aquelles dues voltes a ritme de passeig dominical em van servir per treure un parell de conslusions que passo a mostrar a continuació.

IMG_5661

Els pedals estan tremendament enganxats l’un de l’altre, un detall que unit a les New Balance del 45 que duia no va ajudar gaire en els primers metres. El canvi es molt curt, molt ràpid i molt precís, d’aquests que fan clec-clec cada cop que canvies de relació. No vaig provar de fer el punta-tacó perquè amb aquell calçat que duia la cosa podria haver acabat als jutjats, però aposto a que deu ser una delicia. El motor no té problemes en pujar de voltes des de la zona mitja, amb una entrega de potència molt linial que va des de molt abaix fins a la zona alta del compta-voltes.

La direcció és directíssima, però per no estar assistida pensava que seria més dura. Fa uns anys vaig provar un Exige i vaig estar tres dies amb agulletes. Fins i tot m’atreviria a dir que és una direcció tipus karting. I és que a grans trets això és precisament el que és: un kart en mida XXL.

Desgraciadament la meva performance al volant del Lotus va durar només dues voltes, que és molt més del que hagués somiat quan em vaig llevar aquell matí. No negaré que em vaig quedar amb ganes de més, començant per una volta al Nürburgring a bon ritme, però per això abans hauré d’emborratxar en Roland. Fins que no arribi aquest dia em quedo amb un grandíssim record del cotxe, del circuit i de la persona que ho ha fet tot possible. Merci Roland! Espero que ens tornem a veure aviat!

Trobareu alguna que altre foto en aquesta galeria de Flickr.

Advertisements

2 thoughts on “Descobrint Castellolí en un Lotus 2-Eleven

Add yours

  1. Realment va ser una passada poder provar l'”avio” del Roland.
    Com va dir l’Eliseo, ja estem atrapats pensant com poder tenir-ne un nosaltres tambe.

    Molt de gust d’haver coincidit amb tu i amb el Pere a Castelloli.
    Rodrigo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: