Les Rallyclassic Series, des de dins

Aquest cap de setmana he estat testimoni d’una de les situacions més surrealistes que he viscut mai rere un volant. L’escenari? La season finale de les Rallyclassic Series al Circuit de Catalunya. Els protagonistes? Un Renault 5 Copa, el del team “Cinquets”, el nostre tot-poderós Peugeot 205 Rallye, amb els seus imponents 105 CV de potència, i un Porsche 917K. Lo que pasó a continuación te sorprenderá…

El petit Renault intentant mantenir la traçada com bonament podia, despendolat com anava per l’estadi, amb el cul de costat a costat i el pilot (imagino) pixant-se de riure. Rere seu un servidor, intentant aguantar el riure mentre mirava de passar-lo per l’interior per no perdre temps. Davant de tots dos, l’espectacular 917K fent un tap d’aquells que fan època, just allà on comença la variant que baixa fins la chicane…

Val. No era ben bé un 917K, si més no un d’autèntic. Era una rèplica fabricada per Racing Legend Car, molt ben feta, però a la que li mancaven mitja dotzena de cilindres. I sí, també és veritat que a la regularitat en circuits la velocitat pura és, digue’m-ho així, relativa. Però ei, “que me quiten lo bailao”.

De totes maneres, aquesta escena ve a descriure a la perfecció el que són les Rallyclassic Series, el certàmen organitzat per Alex Romaní i la gent de Rallyclassics que, un any més, posava el punt i final a una llarga temporada amb la cita de Montmeló.

porsche_classic_series_montmelo_2018_peugeot_205-8

Doncs les Rallyclassic Series són precisament això: proves de regularitat en circuit on pots trobar maquinàtia d’allò més variada: des d’un Porsche 962C a un Lancia Stratos ex-oficial, passant pel mencionat Renault 5 Copa, un Alpine A610 Turbo o un Ford Sierra que ni tan sols era Cosworth.

L’objectiu és simple: donar voltes i voltes (i més voltes) calcant un temps de referència que en aquest cas venia donat per la organització de manera automàtica, segons els registres que havies fet als entrenaments cronometrats. Cada dècima de més o de menys representava un punt de penalizació i, en conseqüència, guanyava qui menys punts tenia al final del dia. Fàcil.

porsche_classic_series_montmelo_2018_peugeot_205-11

Per nosaltres tot just era el segon cop que repetíem amb el Peugeot. No és que sigui la disciplina més adient per un cotxe amb un nom tan específic com RALLYE, però entre que pesa poc i que entre els inscrits hi ha molts cotxes de característiques similars, sempre trobaves algú o altre amb qui entretenir-te.

I amb això en ment, entretenir-nos i passar-nos-ho bé, a quarts de nou aparcàvem al paddock just a temps per verificar. La primera sessió, el warm up, no començava fins les 10: trenta minuts per comprobar que tot estava a punt, mirar pressions i agafar el punt a l’asfalt, que en aquesta ocasió estava força moll.

La cosa s’anima amb els entrenaments “oficials”, 70 minuts en els que els equips comencen a agafar ritme. La cosa seria bufar i fer ampolles si no fos perquè dins del cotxe no és permet equipar cap instrument que ens doni una idea del ritme que portem. Això és extensible a smartphones i fins i tot rellotges de polsera.

Tal com ho veig jo, hi ha tres formes de calcar temps de volta.

La primera seria agafant roda rere un dels favorits i calcar el que fa: com frena, com traça. Desconec si, reglament en mà, aquestes pràctiques són legals. El que està clar és que de morals no ho són gaire i és per això que no ho recomano. Una altra forma de fer-ho (a cegues) és creant certs automatismes: canviar de relació quan s’acava tal piano, començar a frenar al arribar al cartell de 200 metres. Aquest seria l’enfoc sensat, no per això més fàcil.

porsche_classic_series_montmelo_2018_peugeot_205-7

La tercera via, que és la que vaig triar jo, seria anar per feina. No necesàriament a fons, que tampoc cal rebentar el cotxe, sobretot si tenim en compte que passa dels 25 anys, però sí a un ritme alegre. No sé la competència però per mi, després de provar diferents estils, aquesta fòrmula és la que millor em funciona.

La gràcia, i la clau de tot plegat, és perdre el menor temps possible ens els avançaments, tant si ets el que avança com si ets l’avançat. Perdre temps en un avançament vol dir haver d’anar una mica més ràpid en els dos o tres revolts següents. Amb una cinquantena de cotxes en pista us podeu imaginar el que això representa.

Per acabar-ho d’adobar, el fet de compartir volant amb un segon pilot no feia sino complicar les coses una mica més. La raó és que el temps de referència és un, i aquest recull la mitjana de voltes de tots dos pilots, amb estils diferents i, molt possiblement, ritmes també diferents.

Aquesta darrera sessió es va disputar, sobretot la segona meitat, amb l’asfalt sec. No obstant, qualsevol esperança de que les dues mànigues es disputessin en sec es van esvair en el moment en que un fort ruixat va deixar-ho tot amb un dit d’aigua. Per sort el xàfec va conincidir amb la pausa per dinar i, quan per fi va arribar el moment de la veritat, el cel ens va tornar a donar una treva.

View this post on Instagram

💙

A post shared by Colla Verglas (@collaverglas) on

La sorpresa agradable del dia va arribar amb la decisió de la organització de fer una sortida tipus Le Mans. Només per això crec que ja va valdre la pena inscriure’s. En el fons era un detall de cara a la galeria i a la gent que es va acostar al Circuit, perquè tractant-se de regularitat, una sortida tipus Le Mans tenia el mateix efecte que sortir des del pitlane, doncs les posicions no compten per res.

La gràcia, però, és que al sortir tots plegats ràpidament t’enganxaves amb dos o tres i ja tenies diversió per un bon grapat de voltes. I així va ser. Mica a mica el grup es va anar estirant com un xiclet i a la quarta o cinquena volta ja tornàvem a estar escampats per tot el traçat, avançant i sent avançats. Ràpidament es va formar un carril sec i a partir d’aquí ja va ser posar el pilot automàtic tot esperant la indicació del Manel des del pitlane. Canvi de pilot i a seguir donant voltes.

Al final vam acabar en la 17ª posisió de 47 inscrits amb 300 punts, cosa que no està gens malament (per un equip que no es prenia el tema gaire seriosament). Com a referència, els guanyadors de la màniga, amb un Porsche 968 CS, van acabar amb 56 punts.

Una de les coses bones (boníssimes) de les Rallyclassic Series és que en acabar el dia has pogut córrer pràcticament 4 hores i mitja. Poques disciplines ofereixen tant temps a pista. A nosaltres ens va cundir tant, de fet, que després de 30 minuts de lliures, 70 d’entrenaments i 90 de la primera màniga, vam decidir plegar abans d’hora contents amb el resultat de la primera màniga i satisfets amb el comportament del cotxe.

porsche_classic_series_montmelo_2018_peugeot_205-10

A això s’ha de sumar que el meu soci ja n’havia tingut prou amb la primera màniga, que tampoc volíem arribar molt tard a casa i que, si volíem sortir a la segona, havíem de canviar de rodes. Massa feina tot plegat per acabar rodant per rodar sense jugar-nos res.

Això per no parlar de que, per un cotxe com el 205, tres hores anant a fons, frenant fort i canviant de relació passades les 6.000 rpm, són massa hores. En quin ral·li es va a fons durant tanta estona? No cal que contesteu, és una pregunta retòria.

porsche_classic_series_montmelo_2018_peugeot_205-9

Tot i així, la valoració de tot plegat no podria ser millor. Si teniu un clàssic de més de 25 anys i us agrada això de rodar en circuit, avançar i ser avançats, en un ambient cordial i sense cap mena de pressió, no sé a què espereu.

Fotos 📷 Retroracing | Twitter | Facebook | Instagram

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: