El tribut de Petrolicious a la ciutat de Nova York

Captura de pantalla 2013-08-13 a la(s) 16.47.52

Nova York és una ciutat molt especial. Fa uns tres anys hi vaig anar amb la meva parella i, aprofitant el marc incomparable que ofereix l’Empire State, amb les vistes a Central Park de fons, vaig preguntar-li si es volia casar amb mi. La pobre va dir que si i, contra tot pronòstic, avui en dia encara ens parlem. Tot i aquesta vessant romàntica, Nova York també té el seu cantó hostil, sobretot si tens cotxe: quasi no hi ha lloc per aparcar, els pocs aparcaments que hi ha són prohibitius, l’asfalt deixa molt que desitjar i la gent condueix com el cul. I tot i així hi ha gent a la que li agrada moure’s en cotxe per Manhattan o Brooklyn. El capítol de Petrolicious d’avui és, en aquest sentit, un petit tribut a la ciutat de Nova York, un recull de tres històries amb tres cotxes que poc o res tenen a veure entre sí: un Porsche 911 S dels anys 70 (preciós amb els fars Cibie al capó), un Alfa Romeo GTV6 i un Volkswagen Beetle de tot menys normal.

Continua llegint

La curiosa història de l’Alfa Romeo Sprint 6C, el Grup B que mai va existir

tumblr_mnlz6f6Upm1rkno9vo2_1280

Tot i que l’any 1982 les finances d’Alfa Romeo no estaven en el seu millor moment, pels italians això de competir en el mundial de rallyes sota la nova reglamentació Grup B era molt temptador. Inspirant-se amb els èxits del Renault 5 Turbo i del Lancia 037, a Alfa Romeo van tirar pel dret i van encarregar a Autodelta un prototip al que acabarien denominant Sprint 6C. Muntava un motor 2.5 V6 en posició central, el mateix que el del GTV6, i comptava amb tracció només a les rodes del darrere. Per desgràcia, de les 200 unitats que la FIA requeria per homologar el cotxe de rallyes, Alfa Romeo en va fabricar només… dos.

Continua llegint

Fotos dels primers tests del Alfa Romeo Tipo 33 Stradale

tumblr_mmsejs54eF1rkno9vo1_1280

Actualment les marques es guarden moltíssim de mostrar un proper model abans de la presentació oficial. Tots els tests es fan amb unitats travestides amb aparatosos camuflatges i uns vinils d’allò més vistosos, amb l’únic objectiu de disimular les seves corbes o la tecnologia que amaguen allà on no arriba la vista. En part és la conseqüència de viure en un món on tothom porta un mòbil a la butxaca equipat amb una càmera de trope-mil terapíxels i video FullHD. Abans, però, totes aquestes preocupacions no existien, i si no a aquestes imatges em remeto: en elles veiem un Alfa Romeo Tipo 33 Stradale fent tests aerodinàmics amb tot de cordes enganxades a la carrosseria per veure com li afecten els fluxos d’aire (en aquella època els túnels de vent eren ciència ficció). Eren altres temps…

Continua llegint

Us havia dit que m’encanta l’Alfa Romeo Tipo 33 Stradale?

alfa-romeo-dream-garage-10

Petrolicious no només sap fer grans videos. De tant en quan també deixen anar algun que altre article interessant sobre joies com la que avui ens ocupa: l’Alfa Romeo Tipo 33 Stradale. Ja sabeu que a mi aquesta marca em tira més aviat poc. Això no vol dir que no sàpiga apreciar el que és realment bo, i el Tipo 33 Stradale ho és. I ho és per una raó: com el Mercedes-Benz CLK-GTR, el Porsche 911 GT1 o fins i tot el BMW M3, aquest Alfa Romeo és un cotxe de curses matriculat per anar pel carrer.

Continua llegint

Dos exemples que demostren que cotxes i arquitectura poden anar de la mà

ferrari-512bbi-11

Ahir us preguntava si un cotxe pot arribar a ser considerat com una obra d’art. Per mi la resposta és clara: sí. I com que una imatge val més que mil paraules, aquí van dues cases/estudis/garatges que demostren ho bé que pot arribar a encaixar un cotxe com a simple objecte decoratiu. El primer projecte és l’estudi de Holger Schubert, propietari d’un preciós Ferrari 512BBi gris. Com que aquest bon home passa més hores a la feina que a casa seva, va decidir construïr-se l’estudi al voltant del biplaça italià. El resultat no podia ser més atractiu. Shubert afirma que  a dia d’avui, anys després de que el Berlinetta Boxer passés a formar part de la seva vida, encara fa petites pauses per gaudir de les  línies del Ferrari a mesura que canvia la llum que entra pels finestrals. Jo faria el mateix. I també el conduiria.

Continua llegint

Alessandro Nannini, esperit de superació a la italiana

Alessandro-Nannini-1989-Japanese-Grand-Prix_2710570

Acabo de llegir a Motorsport Retro una entrevista al pilot italià Alessandro Nannini que m’ha deixat de pedra. I m’ha deixat de pedra perquè desconeixia totalment la història de superació que va haver de viure a conseqüència de perdre un braç en un accident d’helicòpter l’any 1990.

Fins ara sempre havia relacionat la figura d’Alessandro Nannini amb l’Alfa Romeo 155 TI V6 del DTM — aquell que lluïa els colors de Martini Racing — sense oblidar la seva única victòria a la Formula 1 en aquell Gran Premi del Japó de 1989 que serà sempre recordat per la desqualificació d’Ayrton Senna després de tocar-se amb Alain Prost a la chicane d’entrada a recta. Sí, Nannini i el seu Benetton B189 van guanyar aquella cursa. Del que ja no estava tan al corrent era de l’accident d’helicòpter que quasi li costa la vida entre aquests dos moments de la seva carrera esportiva.

77849_532112686_ae4d7f6ebf_o_122_128lo

Una setmana després de quedar tercer en el Gran Premi d’Espanya de Formula 1 al Circuit de Catalunya l’any 1990, el pilot italià va estabellar-se amb el seu helicopter quan intentava aterrar prop de casa seva a Siena, Itàlia. De resultes de l’accident, Nannini va perdre el braç dret. Tot indicava que la seva carrera esportiva estava finiquitada, una situació que recorda molt a la que més recentment han viscut Alex Zanardi o Robert Kubica. No obstant, una operació de micro-cirugia va aconseguir salvar-li el braç in extremis. Clar que d’aquí a tornar a sentar-se en un monoplaça anava un món.

Per Nannini aquell accident va arribar en el pitjor moment possible. Tot i que ja tenia un contracte signat amb Benetton per la temporada 1991, la rumorologia popular el situava a Ferrari en substitució de Nigel Mansell. I ja se sap que “cuando el río suena…”. Per un pilot italià, convertir-se en pilot oficial de la Scuderia és molt més que un somni, és (quasi) una experiència religiosa.

benetton nannini

Com era d’esperar, Alessandro Nannini mai més es pujaria en un monoplaça de Formula 1, tot i que en vista de la seva ràpida recuperació (només un any després de l’accident ja tornava a “pilotar”), l’equip italià va decidir regalar-li un test a Fiorano amb un monoplaça de la Scuderia i lluïnt el dorsal 27. Segur que va ser un moment MOLT especial pel pilot italià. Imagineu-vos la situació: tens un accident de resultes del qual perds un braç, t’operen i aconsegueixen salvar-lo, però la teva mobilitat es veu seriosament compromesa; treballes, et recuperes i tot i que tornar a la exigent Formula 1 es converteix en una missió impossible, a Maranello decideixen “premiar” el teu esforç amb un test privat. Al·lucinant.

Aquell test a Fiorano, no obstant, no va ser flor d’un dia. Només dos anys després de l’accident, Alessandro Nannini tornava a posar-se el casc. Ho feia a Monza, en un cotxe vermell, en un Alfa Romeo 155 GTA… i ho feia guanyant. Aquella temporada, la del seu retorn, va convèncer a la marca italiana per oferir-li un dels seients oficials de l’equip al DTM de 1993, al costat de Larini, Alboreto, Fisiquella i Tarquini. Els rivals tampoc es quedaven enrere: Keke Rosberg, Ludwig, Schneider, Wurz, etc. Estava clar que allò era qualsevol cosa menys una retirada tranquila.

Tot i els ostensibles problemes de mobilitat que s’apreciaben al seu braç dret (sempre amagat al darrere, o sota la taula), Alessandro Nannini va aconseguir un quart lloc al DTM de 1994 i un tercer al ITC de 1996, uns resultats que, tenint en compte contra qui s’enfrontava, no estan gens malament. La guinda al pastís la va posar la participació al campionat FIA GT amb un Mercedes-Benz CLK-GTR, temporada en la que va quedar sisé i que va posar punt i final a una carrera marcada de forma decidida per un afany de superació que només he tornat a veure en els casos d’Alex Zanardi i Robert Kubica (qui, per cert, també ha estat provat un Mercedes-Benz del DTM a Cheste). Ja ho diuen, ja, que mai t’aniràs al llit sense haver aprés una cosa més…

No us perdeu la entrevista sencera que li fan a Motorsport Retro.

PD.- No es pot negar que Nannini era un pilot 100% italià. Atenció al video. A Alessandro Nannini només li calia acabar per davant de Klaus Ludwig, pilot de Mercedes-Benz, si volia mantenir vives les opcions per proclamar-se campió del DTM l’any 1994. Tot i sortir en la darrera posició a la graella, el pilot d’Alfa Romeo va remuntar posicions fins situar-se quart, per davant de Ludwig. Per desgràcia, al final les coses no van sortir com Nannini esperava. Roland Asch, pilot de Mercedes-Benz (i company d’equip de Ludwig, així que ja podeu començar a sospitar), va passar-se de frenada emportant-se’l per davant…i de passada carregant-se totes les opcions del pilot d’Alfa Romeo per ser campió. Nannini, sense opcions, va enfilar camí cap al pitlane, va posar pneumàtics nous… i va sortir de nou a pista amb la única intenció de venjar-se. Molt fan.

Alfa Romeo Giulia Super

alfa-romeo-giulia-super-28

Recordo que quan corria el català de velocitat, i d’això ja fa alguns anys, en algunes curses coincidiem amb una mena de Copa Alfa Romeo reservada per a vehicles històrics. També va ser la època en la que em movia en un 147 Selespeed de record infame, i tot i així, tot i estar rodejat d’Alfa Romeos per tot arreu, mai he acabat de tenir controlats els models del fabricant italià. Giulia Sprint, Giulia GTA, GT Junior — per mi tot són el mateix. El que sí recordo és que de tots els Alfa Romeo clàssics que hi participaven hi havia un model que em cridava molt l’atenció: era una berlina tirant a quadrada que anaven molt, però que molt ràpid. Tot plegat m’ha vingut a la memòria al veure aquest article sobre l’Alfa Romeo Giulia Super que ha publicat PetroliciousSegurament no serà el cotxe més maco del món, ni el més ràpid, ni tindrà la sensualitat del Tipo 33 Stradale, però s’ha de reconeixer que té el seu ganxo…

alfa-romeo-giulia-super-22 (1) alfa-romeo-giulia-super-20 alfa-romeo-giulia-super-02

Via Petrolicious