Top Gear al Gran Premi de Monte-Carlo (i altres conseqüències de la cursa)

Ahir, els afortunats que van poder veure el Gran Premi de Monaco van disfrutar d’una de les curses més emocionants que es recorda al Principat. Desgraciadament, compromisos familars em van impedir poder-la disfrutar de principi a fi, però per sort hi ha coses com Twitter, que et permeten possar-te al dia sense aixecar massa suspicàcies entre els convidats. El fet és que després de veure les repeticions i els resums pertinents em quedo amb una idea: Lewis Hamilton agradarà més o menys, però el fet és que la graella de la Formula 1 necessita més pilots com ell: pilots que no es conformen, pilots que arrisquen, pilots que s’equivoquen, pilots que ataquen. Estareu d’acord o no amb el que fa, però al cap i a la fi, la Formula 1 és un espectacle, i com a tal… necessita pilots com el britànic.

De l’incident amb Massa… que voleu que us digui. Es va precipitar a la paella (que amb tans canvis de nom ja no sé com es diu: Loewes? Grand Hotel?) tot i que Massa va tancar la porta a la seva manera. Amb Maldonado, tres quarts del mateix: Lewis arrisca, fot roda, però l’altre traça com si no hi hagués ningú a l’interior. Accidents de cursa en ambdós casos, en la meva opinió.

El fet és que el paio, amb tants viatges a Direcció de Cursa, comença a estar fins els collons de tot plegat, i així ho ha deixat clar a la BBC, arrivant a dir (en un to una mica irònic, crec intuïr) que tot es deu a que és negre (una frase que ni el meu germà hagués dit millor):

En un altre ordre de coses, i per desdramatitzar una mica tot plegat, els paios de Top Gear també es van deixar veure per Monaco. Fa uns dies ja van ser caçats a Itàlia al volant d’un Citroën DS3 Racing, d’un Abarth 500C Esseesse i d’un Renault Clio Sport, però haig d’admetre que no me’ls esperava per Monte-Carlo. Sembla que el que van fer va ser una mena de curs accelerat al traçat de Gran Premi: Bernie Ecclestone amb Jeremy Clarkson, Chris Horner (el jefe de Red Bull) amb Richard Hammond… i un Flavio Briatore que ha guanyat MOLTS kilos en els darrers mesos al costat de James May (aka Captain Slow). La cosa té la seva gràcia:

El resultat del Gran Premi, resumint, és el que és: un Vettel que surt de Monte-Carlo més líder que mai, un Alonso que és capaç de treure el 150% d’un cotxe mediocre (i si no, només heu de veure on ha estat en Massa durant tot el cap de setmana)… i un Hamilton que sempre va en superattack mode. Sempre. Em declaro fan. Ja tinc ganes que arrivi Montreal (el meu circuit favorit!)…

Fiat 500 TwinAir: al volant…

Divendres us vaig comentar algunes de les primeres impressions que vaig tenir al volant del Fiat 500 TwinAir que m’ha deixat Auto 88. La veritat és que després de recòrrer poc més de 50 kilòmetres des de que em van fer entrega del cotxe, quasi no vaig tenir temps de provar res. Una de les coses que més ganes tenia de comprobar, en aquest sentit, era el consum, i per això necessitava muntar una excursioneta que oferís una bona combinació de conducció per carretera i per autovia. És per això que dissabte a primera hora vam decidir enfilar la C-17 en direcció nord, en una ruta dominguera que ens va portar primer a Rupit, per acabar posteriorment a Camprodon. En total van ser prop de 200 kilòmetres – entre les parades gastronòmico-turístiques, els desviaments per fer fotos i els dos o tres cops que ens vam perdre agafant la carretera que no tocava – en els quals vaig poder comprobar de primera ma que se sent al volant del petit cincocento, com funciona el motor bicilíndric, i si el consum de 4,1 l/100 km és una simple fantasia de Fiat, o una xifra amb possibilitats de convertir-se en realitat.

Continua llegint

Fiat 500 TwinAir: galeria de fotos…

Com sabreu, divendres passat Auto 88 em va cedir un Fiat 500 TwinAir per provar-lo durant el cap de setmana. En línies generals, podriem dir que estic força content de l’experiència, i que el cotxe ha aprovat amb nota… tot i que hi ha un parell de detalls millorables, com quasi sempre (res important, això sí). Demà publicaré una entrada una mica més detallada, però ara us volia deixar amb la galeria completa de la prova.

Fiat 500 TwinAir: primeres impressions…

Tal com us vaig comentar ahir, aquesta tarda Auto 88 m’ha cedit un Fiat 500 TwinAir per poder-lo provar durant el cap de setmana. De moment només he fet una seixantena de kilòmetres, suficients per treure algunes conclusions preliminars, però que encara no m’han permés comprobar algunes coses que volia comprobar. No obstant, demà ja tindré temps de remenar i toquetejar el nou joguet de Fiat, i poder veure d’aquesta manera si aquesta “revolució” de la que tant parlem, i que anomenen TwinAir, és tan bona com diuen.

Abans d’enfilar l’autovia cap a La Garriga, l’he estat provant per Montjuïc i Miramar en companyia de la Sonia, l’altre blogger seleccionada per aquest projecte. Abans d’arribar-hi he hagut de creuar Barcelona, el que m’ha donat la oportunitat de provar (i de quina manera) la interesant tecnologia start/stop. Com suposo que us debeu imaginar, aquesta s’encarrega d’aturar el motor a la que arribem a un semàfor (o aturem el cotxe per la raó que sigui) i el deixem en punt mort. En el moment en que tornem a trepitjar el pedal del embrague per posar la primera, el sistema automàticament torna a engegar-se quasi sense retard: en condicions normals, un ni s’adona.

Fa un parell d’anys vaig tenir la oportunitat de conduir un Smart ForTwo amb un sistema similar. En aquest cas, donat que el cotxe era automàtic, el retard en l’arracada es feia notar d’una forma més acusada, doncs en cap moment calia “posar primera”, sino simplement trepitjar l’accelerador. No obstant, s’ha de dir que el cas del Fiat és força diferent: un servidor quasi no s’hagués adonat que el sistema estava actiu (perquè es pot desconectar, per si no ho havia dit) si no fos pel silenci sepulcral que se sentia en els semàfors.

En aquest sentit, una de les coses que sempre em preocupaven d’aquest tipus de solucions és que a la que estem maniobrant (parar, posar primera, parar, punt mort, marxa enrera, punt mort), donava per fet que el sistema es tornaria boig. No obstant, a la que el cotxe nota que l’aturada no és la “típica aturada en un semàfor” (parar-embrague-punt mort-esperar-embrague-primera-arrencar), sembla ser que es desconecta de forma automàtica fins que el cotxe torna a agafar una certa velocitat. Bona pensada. Dani approves.

Com podeu veure a la imatge, el color del cotxe és el mateix que el de les fotos oficials que vaig penjar ahir: un blau estrident que és qualsevol cosa menys discret. No obstant, haig d’admetre que a mi m’agrada i que va força a joc amb la personalitat del Fiat 500. L’interior està especialment ben treballat (tot i que demà ja tindré ocasió de analitzar-lo amb més detall), amb un disseny que a mi personalment m’agrada força i que sens dubte el diferència d’altres propostes més “generalistes”. Clar que aquest cotxe tampoc està pensat per lluitar de tú a tú amb el Seat Ibiza 1.2, dic jo.

Demà ja entrarem una mica més a fons amb la ergonomia, els acabats i la comoditat general dels comandaments, doncs tinc planejada una petita excursió per Osona, el Ripollés i la Garrotxa.

Ja de camí a La Garriga, on pràcticament tot és autovia, he pogut exprimir una mica més el propulsor bicilíndric de tan sols 875 cc (sempre respectant, això sí, els límits de velocitat). Curiosament, respectar els límits de velocitat m’ha permés adonar-me d’un petit problema que té aquesta versió. El canvi compta amb uns recorreguts molt llargs, especialment la cinquena, el que a efectes pràctics la converteix en un element practicament decoratiu. Per entendre’ns, a 110 km/h, el cotxe quasi ni tira. Està clar que si l’han fet d’aquesta manera és per estalviar combustible, ja que el motor pot circular a menys revolucions. El que no tinc tan clar és si ho han fet pensant en el mercat italià, on la màxima és 130 km/h, o en l’espanyol, on a dia d’avui no es pot passar de 110 km/h.

De totes maneres, la major part del temps l’he fet amb el mode Eco activat, un sistema encarregat de restringir la quantitat de par que entrega el motor amb l’objectiu d’estalviar combustible i reduir les emissions. Demà, amb més kilòmetres d’autovia, ho provarem una mica més a fons, així com el propi consum de carburant, que algo em diu que serà força més alt que els 4,1 que anuncien com a dada oficial (i ja sabem que les dades oficials no sempre són del tot realistes).

Dit això, haig de reconèixer que la primera impressió és força positiva, tot i que hi ha un parell de detalls que m’han deixat amb la mosca al nas. Demà és d’esperar que el poguem analitzar amb una mica més d’intensitat: provant tot el que volem provar, mirant el consum (l’ordinador d’abord l’he “descobert” remenant botons ja quasi quan arribava a casa), fent kilòmetres per veure si l’interior és tan còmode com sembla, analitzant amb una mica més d’ull com funciona el mode Eco en carretera (en ciutat ni es nota), etc. Aquestes coses, que us haig d’explicar. Estigueu atents, doncs, perquè seguirem informant.

Trobareu un bon grapat de fotos al compte de Flickr

Més info: Flickr | Sonia Prado – Off the wall | Auto 88

Un Fiat 500 TwinAir pel cap de setmana, cortesia d’Auto88

Fa un parell de setmanes, una noia molt agradable va contactar amb mi per fer-me una proposta d’allò més temptadora. Tranquils, no és res que no es pugui explicar en horari protegit, no patiu. El fet és que aquesta noia, de nom Marta i treballadora de Elogia, una empresa que ofereix serveis de marketing singular, buscava un blog en català dedicat al món del motor… i Colla Verglas havia estat un de les pre-seleccionats. La proposta venia de part d’Auto88, un concessionari especialitzat en Alfa Romeo, Lancia i Fiat, i bàsicament consistia en deixar-me un cotxe durant uns quants dies a canvi de parlar del cotxe… i del concessionari. Evidentment, la meva resposta va ser que sí, que estava interesat: després de tot, qui pot dir no a una oferta així?

Una setmana després, vaig rebre un nou correu d’aquesta noia. Bones noticies. Inmillorables, de fet: el meu blog havia estat seleccionat. Va ser llavors quan vam començar a entrar en detalls: la prova es realitzaria en cap de setmana, en el que tindria temps de sobres per valorar-lo com Déu mana; i el cotxe l’havia d’escollir jo. Les opcions, no obstant, es reduien a dos: un Alfa Romeo Giulietta o un Fiat 500 Revolution Air (o TwinAir). Si us sóc sincer, no ho vaig dubtar ni un moment: el petit 500 m’ha agradat des del moment en que va ser presentat. Obviament, un Abarth 500 Esseesse hagués estat molt més gratificant, però no em queixo (a caballo regalado, no le mires el dentado, diuen). El fet és que de la versió TwinAir havia sentit moltes coses però mai m’havia parat a entrar en detalls: sabia que era ecològic, que era super-eficient (tant, que l’any passat va guanyar algun que altre premi), que gastava poc… i poca cosa més.

És per això que aquesta tarda m’he dedicat a fer una mica de treball de camp previ, a veure que em deparava YouTube… i la veritat és que he quedat molt sorprés. Per començar, només té dos cilindres (d’aquí el nom… i jo sense enterar-me – #etfelicitofill) i una cilindrada de 875 cc. Ni un litre. Apostaria a que és el motor més petit que es comercialitza avui en dia (farruquitos a part). Això sí: gràcies a un turbo-compressor, el petit bicilíndric és capaç de rendir 85 cavalls, el que el situa bastant per sobre del 1.2 8c de 69 cavalls, i el 1.3 16v de 75. Menys és més. Ni Colin Chapman ho hagués fet millor.

A més a més, compta amb un mode ecològic que limita la entrega de par, i un sistema start/stop que atura el motor en els semàfors o quan estem aturats en una retenció. El resultat és (sempre segons el fabricant) un consum mig de 4,1 l/100 km… una xifra excepcional si tenim en compte que estem parlant d’un cotxe amb un motor benzina. Haig d’admetre, en aquest sentit, que a mi tot aquest tipus de propostes sempre m’ha agradat molt. Fa un parell d’anys, quan vaig anar al saló de Frankfurt, el cotxe de lloguer va ser un Smart ForTwo amb sistema start/stop… i el vaig trobar molt ben parit. Veurem si “al món real”, el Fiat 500 aconsegueix arribar als 4,1 que diuen o si, per contra, no baixa de 5 l/100 km com aposto que passará.

Farem algo així com la prova que va realitzar Fifth Gear:

De moment no avançarem aconteixements perquè ni tan sols m’han entregat el cotxe. De totes formes, ja us aviso que seré una mica pesat tant al compte de Colla Verglas a Facebook com al meu Twitter particular… així que paciència. És el primer cop que m’ofereixen una prova d’aquest estil, i si us sóc sincer em fot molta il·lusió… especialment perquè ha estat a través d’aquest blog petit petit… tan petit, que des d’un campanar es veu el campanar veí.

Estigueu atents a Colla Verglas | Facebook, perquè poden haver sorpreses…

Info: Auto88 | CV (danidmas) a Twitter | CV a Facebook

Motore Centrale R230: motor central i tracció trasera per l’Abarth 500

Un Abarth 500 reconvertit en un petit monstre amb motor central i tracció al darrera. Això és precisament el que és el Motore Centrale R230, el peculiar (i acollonantment genial) nou projecte d’un preparador italià de nom Aznom. 230 cavalls de potència, 330 Nm de par-motor, una versió de curses a la vista, etc. Es pot demanar més?

Trobareu tota la info a la entrada que he escrit a Motor.cat.

[Via Carscoop]

Cinc cotxes (per somiar que no quedi) que algun dia em compraré…

Més que un ranking d’aquests imaginaris, amb trastos com el McLaren F1, el Ferrari F40 o el Porsche 959, avui em venia de gust fer un Top 5 de cotxes “relativament factibles” amb els que poder somiar. Després de tot, a aquestes alçades, i a expenses de que em toqui el Euromillones un dia d’aquests, crec que és bastant obvi que mai em podré comprar un cotxe d’aquests. S’ha de ser realista.

És per això que avui comencem (tot i que no sé si la continuaré) la secció Els Top 5 de Colla Verglas. I quina millor forma de fer-ho que amb un recull dels cinc cotxes que algún dia em compraré:

Continua llegint