El Rallye Monte-Carlo Historique com a excusa perfecte per fer una escapada en cotxe

Després d’haver anat durant uns quants anys al Rallye Automobile de Monte-Carlo, el mundialista, fa un parell de setmanes vaig poder tancar el cercle anant a la versió reservada als clàssics: el Rallye Monte-Carlo Historique. Era una d’aquestes coses que tenia pendent des de feia segles, de la que et parlen meravelles, però que per pe o per pa sempre acabes deixant de banda. Aquest any, però, les coses anaven a ser diferents.

1517864786501.png

Tot va començar un matí qualsevol al grup de whatsapp de la Colla: entre foto de senyora ensenyant mamella i video estúpid de rigor, una cosa va dur a l’altra i en menys de dues hores ja tenia company de viatge i mitja de transport. El primer, en Roger. El segon, el Mazda.

Cert és que un descapotable no és ni de bon tros la millor opció per anar a conquerir les muntanyes nevades d’Isère i l’Ardéche. Però que coi, era ara o mai. La idea ja la vaig comentar a la darrera entrada, i passava per comprar un joc de rodes de neu — a la pràctica imprescindibles — i muntar un autoblocant.

1518014685042.png

La primera va ser fàcil, no així la segona: a menys de 24 hores de sortir cap a Carcassone un palier no va voler desenganxar-se de la mangueta i, a risc de carregar-me aquesta i quedar-nos sense poder anar amb el MX-5, vaig optar per la opció conservadora i deixar-ho tot com estava.

Un altre dels al·licients per anar-hi també va ser la presència d’en Carles Jiménez, referent de la regularitat a casa nostra i simpatitzant de la Colla, en un dels SEAT oficials. Concretament, en Carles feia parella amb en Joan Dalmau, qui ha escrit aquest tros d’article sobre la seva experiència en aquesta prova al volant d’un veterà FU 1430. És un article tan ben escrit que no sé per què seguiu llegint aquest bunyol que estic escrivint…

1518006974738.png

En fi. Seguim. Fets els preliminars, passem a relatar els fets.

Quan un es planteja seguir el Monte-Carlo Historique ho pot fer de dues maneres. Per un costat tenim la versió fàcil: tirar pel dret fins als trams de dissabte. Punt. Els aficionats més hardcore poden optar per la variant intensa, seguint als participants des de la sortida de Barcelona fins al reagrupament, conduint tota la nit sense dormir. Dissabte vam trobar-nos amb un parell de catalans que ho havien fet — però seguint la ruta des de la sortida de Monte-Carlo — i la seva cara era tot un poema.

1517922267841.png

Nosaltres, com a persones cabals que som, vam optar per la primera, però parant al control de pas de Carcassone, magistralment ubicat davant de la entrada de la Cité medieval. L’ambient era molt bo però tampoc hi havia gaire temps per perdre, que tampoc era qüestió d’arribar a quarts de quinze a l’hotel. Una whooper i quatre interminables hores de cotxe després, en Roger i un servidor per fi vam arribar a Grenoble, on havíem de passar la nit a tot just 20 minuts de la sortida del primer tram del ral·li.

A aquestes alçades de la pel·lícula m’imagino que ja sabreu que el Monte-Carlo Historique és una prova de regularitat. Allò d’anar sempre a 50 km/h, sigui una recta que es perd a l’horitzó o una carretera nevada amb tantes paelles per kilòmetre com al Col de Braus.

1517855628848.png

Això, com tot en la vida, té coses bones i coses dolentes. La dolenta és que d’acció, el que es diu acció, no n’hi ha gaire. Hi ha cotxes molt macos, d’altres que no ho són tant, però tots passen si fa o no fa a la mateixa velocitat. Ha d’estar molt malament la cosa — neu, gel — com per veure una mica de moviment.

La cosa bona, molt bona, sobretot si t’agrada la fotografia, és que al ser una prova de regularitat en carreterea oberta, moure’t de lloc no és gent complicat. Que no t’agrada el revolt? Doncs agafes el cotxe… i fins que trobis un de millor. Que vols fer fotos en mig del bosc? Fet. Que prefereixes una foto de postal amb els participants creuant un poblet nevat? També. El resultat? Fotos d’un sol tram fetes des de 5 o 6 localitzacions diferents.

1518001404409.png

Com que es tracta d’una prova amb més de 300 inscrits, els quals surten un cada minut, estem parlant d’entre 5 i 6 hores de clàssics sense parar. Per avorrir-se. En el nostre cas vam veure els 20 primers al Col de l’Arzelier, tot just començar el primer tram, i els 20 darrers al Col de Pennes, darrer coll del segon (i últim) tram del dia.

Entre mig, 150 kilòmetres de trams i enllaços que van ser una autèntica delicia. Alguns amb neu, com el Col de Grimone, un enllaç ràpid, ample, en baixada i amb dos dits de neu dura; d’altres amb gel, com el ja citat i delicadíssim Col de Pennes; i d’altres senzillament espectaculars, com les Gorges des Gats.

1518001478984.png

I és que el Rallye Monte-Carlo Historique en el fons és això: la excusa perfecte per fer una ruta per les millors carreteres que ofereix la regió dels Rhône-Alpes, amb els cotxes clàssics com a fil conductor. Només t’has de limitar a seguir-los. Es pot demanar més?

Diumenge hi havia plat fort amb dos trams mítics: Antraigues i la Burzet. Nosaltres vam optar per sacrificar el primer per anar directament al control de pas que hi havia tot just al final, al mític bar/restaurant/museu/botiga de souvenirs La Remise. És un lloc curiosíssim ple de records i història: des de monos de pilots del nivell de Didier Auriol o Sébastien Ogier a plaques de centenars de ral·lis, retalls de diaris i fotografies. Parada obligada si us agrada això dels ral·lis.

1517934401620.png

Per desgràcia — segons es miri — aquell dia no servien les famoses tartes aux pommes. Per no servir no servien ni cafés. I dic segons es miri perquè, per sort, enlloc de trobar-nos una cateferia on poder esmorzar ens vam trobar un local buit on un senyor gran passava la estona signant fotografies — dedicatòria inclosa.

Monsieur Ragnotti, geni i figura. Sempre m’havien parlat molt bé d’aquest senyor, i no només pel que fa a les seves mans al volant d’un Maxi Turbo o un Clio Grup A. Veure’l parlant amb tothom, fent-se fotos amb tothom, un servidor no podia evitar tenir la sensació d’estar davant d’una llegenda.

1517934502699.png

Quan un comença el dia fent-se una foto amb en Jean Ragnotti, el dia només poc anar a pitjor. El control de La Remise va ser entretingut i, a estones, també intens. D’allò que no saps on mirar, que fas fotos a un 911 Grup 4 i t’arriba un Stratos. Estrés. Vam esperar que passés el 1430 d’en Joan i en Carles, dorsal 56, i d’allà directes a Lachamps-Raphaël, punt més elevat del tram de la Burzet. Objectiu: trobar neu.

I déu n’hi do si en vam trobar, de neu. Després de seguir la previsió meteorològica durant tota la setmana, donava per fet que els trams de diumenge serien sobre sec. Sort que no va ser així. Abans, però, un café au lait i un parell de croissants en una mena de pensió amb vistes al tram, tot just veient com passaven els primers dorsals. Un altre dels avantatges de tenir 6 hores de clàssics per davant, que no hi ha presa.

1517843899444.png

Quatre fotos al poble, cotxe i cap al següent revolt: una paella en baixada on la gent havia tirat (molta) neu. Normalment no aprovo aquest tipus de comportament, però quan ho fa un grupet la mitja d’edat del qual no baixa dels 65 anys, no sé, et sap menys greu. Menys greu, fins que veus un A310 que per mig pam no se’n va muntanya abaix…

Quatre fotos, cotxe i cap al següent revolt. I així, fins que es va acabar el tram, i torna a començar, que això de que el tram comenci i acabi a la Burzet d’ha d’aprofitar. Per la tarda el ral·li seguia amb dos especials més. Per desgràcia, acabat el tram de la Burzet nosaltres ja vam haver de fer via cap a casa, que no era qüestió d’arribar de matinada.

1517918175063.png

Va ser un petit tast de quatre trams que, ja us ho ben asseguro, ens va deixar amb ganes de més. Si et pares a pensar, el que vam viure en un parell de dies tot just era l’aperitiu del que encara els hi quedava per davant: dos etapes amb trams tan mitiquíssims com el Turini.

Per acabar una mica aquesta parrafada, només un apunt: el Rallye Monte-Carlo Historique és un molt bon tribut als Monte-Carlo d’abans, amb etapes maratonianes, enllaços eterns i assistències remotes. Tan igual i tan diferent alhora de la prova mundialista que es va disputar per les mateixes carreteres tot just la setmana abans.

IMG_20180213_163825_488.jpg

Em van dir que m’agradaria i no van fallar. Repetirem, no en tinc cap dubte.

Anuncis

Els ral·lis són una merda, però una merda molt adictiva

A poc que em seguiu per les xarxes socials sabreu que fa cosa d’un mes vaig debutar en el meravellós món dels ral·lis. Si per contra sou dels que no teniu ni twitters, ni facebooks ni instagrams no us amoineu que ara us en faig cinc cèntims.

Va ser amb motiu del Rally Legend Les Corbes – Memorial Eduard Carreres, prova que d’alguna tanca la temporada catalana de ral·lis, i en la que podem trobar-nos cotxes com el BMW M3, el Lancia Delta o el Ford Escort MK2. Si sou una mica avispats veureu que el denominador comú de tots ells és que es tracta de cotxes amb una certa història: grups A, grups N, kit-cars, algun grup B fent de cotxe escombra…

Per mi va ser, més que res, una presa de contacte. I de fet aquesta era la idea: veure com era això de fer un ral·li, veure si m’hi sentia còmode, de cara a fer-ne més aquest 2018. És per això que li vaig pispar el copi — en Lluís Comas, gran amic i millor persona — al meu germà, perquè buscava algú amb experiència que em pogués guiar espiritualment en el tema dels ral·lis.

24210518_10215144348860793_6691435552727838635_o

📸 Amador GV

I és que si ens parem a repassar els meus antecedents previs a la prova que avui ens ocupa, veureu que aquests són pràcticament inexistents: mai havia pres notes, mai havia fet reconeixements i, tret d’una Chronodriver al Farell, tampoc havia rodat mai en carretera tancada. De fet tampoc he estat mai una persona d’aquestes d’agafar el cotxe i anar a fer trams.

Per acabar-ho d’adobar, un petit recordatori: jo sempre he competit en circuits. Ja sabeu, aquella disciplina amb asfalt immaculat, escapatòries kilomètriques i pianos a l’interior de les curves. Per tant, trobar-me de sobte amb arbres, guarda-rails i interiors plens de terra i pedres no era una cosa que d’entrada m’inspirés gaire seguretat.

Al disputar-se a primers de desembre hi havia molts números de que les condicions siguessin tirant a fredes, però segurament pocs esperaven trobar-se amb el que ens vam trobar: un front polar de fred i neu que va deixar Sant Hilari amb mig pam de neu i que va obligar a fer canvis de darrera hora — alguns menors, com canviar la ubicació del parc tancat previ a la prova, i d’altres de més importància, com susprendre les dues passades que s’havien de disputar a Osor.

Captura de pantalla 2018-01-19 a les 12.15.15

No entraré gaire en detalls, doncs tampoc hi ha gaire a explicar. El ral·li va anar bé. Molts nervis, com era d’esperar, alguns errors més o menys intensos aquí i allà, i unes condicions raonables als dos trams del matí però una mica més complicades a les dues passades a Cladells, ja de nit. Però vam acabar, que d’això es tractava.

Quina conclusió en trec de tot plegat? Doncs que els ral·lis són una merda, però una merda tremendament adictiva. I per què són una merda? Doncs perquè per 10 minuts de tram a fons tens una hora d’enllaços, perquè no tens temps ni de respirar, perquè fer un ral·li al desembre sense calefacció al cotxe és un infern, perquè quasi no vaig poder xerrar amb els amics que em van venir a veure…

Mai oblidaré el fred que vaig passar, posant-me i treient-me capes i capes de roba cada cop que pujava o baixava del cotxe; ni els dubtes que vaig tenir sobre si disputar o no la darrera passada a Cladells, tenint en compte que començava a nevar de nou i un servidor anava amb Toyos. Tampoc oblidaré la pallissa que és haver de prendre notes. Dia i mig per fer quatre miserables trams.

24291453_10215154836402975_5165486738728563528_o

📸 Amador GV

 

Definitivament els ral·lis no estan fets per tothom. És molt millor el circuit, que entre sessió i sessió pots parlar amb els amics, anar a la grada a veure les altres categories o senzillament tocar-te els ous sense fer res fins que et torni a tocar pujar al cotxe.

Clar que, per un altra banda, la sensació que vaig tenir al acabar la primera passada de Romanyà no es pot pagar amb diners. O arribar a la primera paella de Sant Grau i veure una cincuantena de persones esperant que tivés de fre de mà. O la sensació de pujar al podi de sortida. O la pujada d’adrenalina que tens amb el tres, dos, u al començar cada un dels trams. O les “dreta cinc més per esquerra sis” que fas a fons. O el fet de fer un tram de nit. O fins i tot una cosa tan simple com calentar rodes i frens.

En fi. Que per cada argument que em recorda que els ral·lis són una p*** merda hi ha dos-cents que em recorden per què aquesta disciplina és tan maca i fa tants anys que la segueixo. Tota una experiència que de ben segur repetirem aquest 2018.

 

 

Rally de Finlàndia de 1999

Com que aquest cap de setmana es disputa una nova edició de ral·li de Finlàndia, res millor que recuperar vells resums per anar-nos posant a to. En aquest cas els resums corresponen a la edició de 1999, i han estat recuperats per en Joi a la RALLYpèdia, un canal de YouTube que si encara no heu descobert NO SÉ A QUÈ ESPEREU. Kankkunen, Burns, Mäkinen, Sainz, McRae, Delecour, Grönholm, Auriol, Solberg — probablement la millor generació de pilots que ha vist mai el mundial.

Continue reading “Rally de Finlàndia de 1999”

Una visita guiada al museu ‘ocult’ de Toyota Motorsport GmbH

No sé què tenen els magatzems ‘secrets’ i museus ‘ocults’ que m’atrau tant. Alguns són més secrets que d’altres, cas de les instal·lacions on McLaren tots els monoplaces de Formula 1 de la era Ron Denis. Altres s’han obert al públic en comptades ocasions, com és el cas del ‘magatzem’ anex al Porsche Museum o les instal·lacions d’Audi. El cas de Toyota, entenent Toyota com a Toyota Motorsport GmbH o TMG, entra més aviat en la segona categoria: ja vam parlar d’aquestes instal·lacions arrel d’un reportatge de SPEED HUNTERS, i avui tornem a fer-ho gràcies a un video de XCAR al respecte…

Recuperant fotos oblidades: Rally Monte-Carlo 2008

Shakedown Aquests dies he estat fent una mica de neteja a casa. Entre les coses que han acabat a la brossa — o que estan camí de fer-ho — hi ha la interminable col·lecció de cedés i devedés que durant segles he anat acumulant apilats en bobines. Venen d’una època en la que els disc durs externs encara eren una excentricitat, i en la que els devedés verges es podien trobar a preu de ganga a qualsevol supermercat andorrà. Quins temps, aquells… Continue reading “Recuperant fotos oblidades: Rally Monte-Carlo 2008”

Algunes fotos que he fet a les verificacions del Rally Monte-Carlo Historique

DSC06802

Com cada any, i una setmana després de que s’hagi disputat el Monte-Carlo mundialista, Barcelona ha estat l’escenari d’una de les sortides del Monte-Carlo històric. A hores d’ara la majoria de participants deu estar pujant per la C-17 en direcció a Ripoll. Algun fins i tot deu estar passant right now per davant de La Garriga. Aquest matí un servidor s’ha escapat una estoneta per veure les verificacions. L’ambient era força bo, tot i que aposto a que els pilots no tindran el mateix humor demà pel matí després d’haver estat conduint tota la nit…

Continue reading “Algunes fotos que he fet a les verificacions del Rally Monte-Carlo Historique”

Els pilots d’abans tenien més carisma

Colin McRae, 1968-2007. Richard Burns, Colin McRae and Carlos Sainz.

Ahir Nacho Villarin va escriure un article a Autoblog que subscric totalment. A grans trets es podria resumir en que el mundial de ral·lis necessita a Sébastien Loeb. El necessita més que cap altre cosa. Més que els Porsche de Tuthill o el retorn de Toyota. I el necessita perquè, sense el francés, aquesta temporada tornarà a ser un passeig triomfal de Volkswagen, tal i com ho ha estat els darrers dos anys i com ho serà les properes temporades.

Continue reading “Els pilots d’abans tenien més carisma”

Didier Auriol fent tests en un Ford Escort MK2

Em complau dir-vos que aquesta setmana l’Ignasi ha començat a desmuntar el motor de l’Escrot. Això vol dir que, si no hi han imprevistos de darrera hora, és probable que el veiem rodar en qüestió d’un parell de mesos. Amb una mica de sort menys i tot. Tenint en compte que no corre des del darrer Costa Brava aviat farà un any, s’ha de reconèixer que és una molt bona noticia. Res millor per celebrar-ho que un video d’un Escort MK2 a mans d’un pilotàs com és Didier Auriol. Un autèntic FES-TI-VAL.

Continue reading “Didier Auriol fent tests en un Ford Escort MK2”

Chris Harris prova el Porsche 997 RGT de rallyes preparat per Tuthill

Captura de pantalla 2015-01-14 a les 19.27.16

Si donem un cup a una llista d’inscrits qualsevol d’un rally mundialista qualsevol d’ara ja fa uns anys, el més probable és que trobem joies com el Lancia Stratos, l’Alpine A110, el Porsche 911 o el Ferrari 308 GTB. Flashforward a 2015 i què tenim? Un Ford Fiesta, un Volkswagen Polo i un Citroën DS3. Veieu per on vaig? En el fons és una decisió que puc arribar a entendre: les marques estan als rallyes per vendre cotxes, i els que més es venen són precisament els més petits. No obstant, una cosa és que ho comprengui i un altre molt diferent que m’agradi…

Continue reading “Chris Harris prova el Porsche 997 RGT de rallyes preparat per Tuthill”

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑