Japó i els cotxes

A poc que hagueu estat una mica atents als comptes de Twitter i Instagram sabreu que fa unes setmanes vaig estar passant uns dies al Japó amb la meva dona. És un país que m’encanta i que em fascina per molts motius: la gent, el menjar, la cultura, els paisatges, els barris, etc. Sovint penso que acabaria abans dient el que no m’agrada…

supercar 10

Llavors és quan us parlo de les passejades per Omotesando, dels racons perduts per Daikanyama, de ho bé que es menja a Dotonbori, de la bogeria que és Shibuya o de la màgia de Gion. No obstant, com que sé que si seguiu aquest blog no és per les recomanacions turístiques sino per la afició a les quatre rodes, crec que el millor serà que vagi al gra.

jdm 1

Japó i els cotxes. Un món apart.

No sé quina imatge mental teniu de Tokyo els qui no hi heu estat mai, però ja us asseguro que no tot és producte domèstic. Hi ha molt Skyline, molt Subaru, molt GT-R, molt Type R. Però al costat d’aquests sempre hi ha quelcom diferent i, en molts casos, sorprenent.

euro 1

Parlo de clàssics europeus de segona i tercera fila, cotxes que en els que ni tan sols ens hi fixaríem si els veièssim pels carrers de Barcelona. Parlo de tuners com AC Schnitzer o Alpina, de superesportius, de hot-rods, de clàssics americans dels anys 30.

vintage 2

Si hagués de definir en una sola paraula el que he vist aquests dies per Tokyo, Kyoto i Osaka, aquesta seria “varietat”. On si no pots trobar un Lotus Elan aparcat en mig d’un carrer qualsevol? O un Mercedes-Benz 300CE 6.0 AMG, altrament conegut com a The Hammer? Que tal un Lotus Europa, un Fiat 850 Coupe o un Peugeot 205 que ni era Rallye ni GTI?

20180505_160053

Doncs vaig veure tots aquests, i més. I això tenint present que no vaig anar a cap cars and coffee, ni a cap museu, ni a cap exposició, ni a cap circuit. Simplement passejava pels carrers, càmera — o més aviat mòbil — en mà i me’ls trobava.

supercar 7

Obviament és més fàcil creuar-te amb un Ferrari a la Avinguda Pearson de Barcelona que no pas a Nou Barris, i Japó en aquest sentit no és gaire diferent. D’aquí que quan passejava amb la dona per Omotesando sempre estava més pendent de la calçada que no pas dels aparadors.

ginza 2

Ginza és un altre bon exemple, amb el showroom de Nissan com a punt de partida ideal.

lotus 4

No obstant, veure el darrer Ferrari o el Porsche de moda no és tan difícil si saps moure’t una mica. A mi el que em fascinava era perdre’ns per un carrer — és com viatgem la meva dona i jo: escollim un barri i comencem a agafar carrers a l’atzar, ara cap aquí, ara cap allà — i de sobte tronar-te amb un immaculat Lotus Elan dels seixanta. Encara estic en xoc.

lotus 1

I qui diu un Lotus Elan diu un Lotus Europa. Tot i que d’aquest cas concret m’agradaria parlar en un altre article del tipus “llocs que no ets pots perdre a Tokyo si t’agraden els cotxes”.

euro 3

No molt lluny de l’Europa vaig topar-me amb el que probablement sigui un dels cotxes que més em va sorprendre de tot el viatge: el Mercedes-Benz 300CE 6.0 AMG, altrament conegut com a The Hammer. Parlem d’un dels primers models d’AMG, quan aquest encara era un tuner semi-independent del fabricant alemany…

tuners 2

Un altre dels trets curiosos del Japó, sobretot quan parlem de cotxes alemanys en particular, és la gran quantitat de tuners que hi ha. Alpina, Brabus, AC Schnitzer — n’he vist més aquests dies que en els darrera 5 anys a casa nostra.

euro 4

Més coses que em van sorprendre: la afició que els japonesos senten pels fabricants italians, sobretot Maserati i Alfa Romeo. I em sorprén perquè són marques que, fora d’Itàlia, quasi sempre estan eclipsades per rivals alemanys.

jdm 3

Obviament, i tractant-se d’un país amb una indústria del motor tan potent, els cotxes japonesos van ocupar bona part del protagonisme. Sobre aquestes línies teniu un Integra Type amb el JDM starter pack al complet: seient Bride, cinturons Takata, etc.

jdm 4

Hi havien de modificats, cosa que després de tants videos de Best Motoring i Hot Version no hauria de sorprendre a ningú, però també d’originals en perfecte estat de revista, com aquest NSX de la primera fornada…

jdm 6

És sorprenent, i una mica indignant, la quantitat de versions ben parides que ens perdem fora del mercat japonés. Clama al cel especialment el cas de Subaru, amb versions STI del Legacy o el nou Levord que farien les delicies dels enamorats dels familiars prestacionals…

vintage 5

Els Minis, sobretot els originals, també tenien el seu espai. I és que en un país on el metre quadrat es paga a preu d’or cada centímetre compta!

moto 1

En un país amb marques com Honda, Yahama o Kawasaki, no és d’estranyar que el tema motos també tingui el seu ganxo. A destacar la indecent quantitat de motos de dos temps que vaig veure. No en sé gaire però 2 temps i 400 centímetres cúbics sona bastant terrorífic…

moto 2

Menció apart mereix la Honda Motocompo que vaig trobar a un Autobacs — la versió nipona del que aquí seria el Norauto — de Daikanyama. Es tracta d’una moto plegable que es venia com a opció amb l’Honda City allà per principis dels 80s. Un cop plegada tenia la mida exacta per encabir-se al maleter.

vintage 6

La cosa més bizarra que vaig veure? Probablement aquest hot-rod, caçat als voltants d’Omotesando.

uk 4

En fi. Les fotos parlen per sí soles. Si esteu pensant en anar-hi no us ho penseu dues vegades, que no us decepcionarà. I si ja teniu coll avall que hi aneu, doncs no us limiteu a els típics barris de Shibuya, Shinjuku i Asakusa. Perdeu-vos pels barris, agafeu carrers a l’atzar, que mai se sap: pot ser hi ha alguna sorpresa amagada rere la següent cantonada…

 

Anuncis

El Rallye Monte-Carlo Historique com a excusa perfecte per fer una escapada en cotxe

Després d’haver anat durant uns quants anys al Rallye Automobile de Monte-Carlo, el mundialista, fa un parell de setmanes vaig poder tancar el cercle anant a la versió reservada als clàssics: el Rallye Monte-Carlo Historique. Era una d’aquestes coses que tenia pendent des de feia segles, de la que et parlen meravelles, però que per pe o per pa sempre acabes deixant de banda. Aquest any, però, les coses anaven a ser diferents.

1517864786501.png

Tot va començar un matí qualsevol al grup de whatsapp de la Colla: entre foto de senyora ensenyant mamella i video estúpid de rigor, una cosa va dur a l’altra i en menys de dues hores ja tenia company de viatge i mitja de transport. El primer, en Roger. El segon, el Mazda.

Cert és que un descapotable no és ni de bon tros la millor opció per anar a conquerir les muntanyes nevades d’Isère i l’Ardéche. Però que coi, era ara o mai. La idea ja la vaig comentar a la darrera entrada, i passava per comprar un joc de rodes de neu — a la pràctica imprescindibles — i muntar un autoblocant.

1518014685042.png

La primera va ser fàcil, no així la segona: a menys de 24 hores de sortir cap a Carcassone un palier no va voler desenganxar-se de la mangueta i, a risc de carregar-me aquesta i quedar-nos sense poder anar amb el MX-5, vaig optar per la opció conservadora i deixar-ho tot com estava.

Un altre dels al·licients per anar-hi també va ser la presència d’en Carles Jiménez, referent de la regularitat a casa nostra i simpatitzant de la Colla, en un dels SEAT oficials. Concretament, en Carles feia parella amb en Joan Dalmau, qui ha escrit aquest tros d’article sobre la seva experiència en aquesta prova al volant d’un veterà FU 1430. És un article tan ben escrit que no sé per què seguiu llegint aquest bunyol que estic escrivint…

1518006974738.png

En fi. Seguim. Fets els preliminars, passem a relatar els fets.

Quan un es planteja seguir el Monte-Carlo Historique ho pot fer de dues maneres. Per un costat tenim la versió fàcil: tirar pel dret fins als trams de dissabte. Punt. Els aficionats més hardcore poden optar per la variant intensa, seguint als participants des de la sortida de Barcelona fins al reagrupament, conduint tota la nit sense dormir. Dissabte vam trobar-nos amb un parell de catalans que ho havien fet — però seguint la ruta des de la sortida de Monte-Carlo — i la seva cara era tot un poema.

1517922267841.png

Nosaltres, com a persones cabals que som, vam optar per la primera, però parant al control de pas de Carcassone, magistralment ubicat davant de la entrada de la Cité medieval. L’ambient era molt bo però tampoc hi havia gaire temps per perdre, que tampoc era qüestió d’arribar a quarts de quinze a l’hotel. Una whooper i quatre interminables hores de cotxe després, en Roger i un servidor per fi vam arribar a Grenoble, on havíem de passar la nit a tot just 20 minuts de la sortida del primer tram del ral·li.

A aquestes alçades de la pel·lícula m’imagino que ja sabreu que el Monte-Carlo Historique és una prova de regularitat. Allò d’anar sempre a 50 km/h, sigui una recta que es perd a l’horitzó o una carretera nevada amb tantes paelles per kilòmetre com al Col de Braus.

1517855628848.png

Això, com tot en la vida, té coses bones i coses dolentes. La dolenta és que d’acció, el que es diu acció, no n’hi ha gaire. Hi ha cotxes molt macos, d’altres que no ho són tant, però tots passen si fa o no fa a la mateixa velocitat. Ha d’estar molt malament la cosa — neu, gel — com per veure una mica de moviment.

La cosa bona, molt bona, sobretot si t’agrada la fotografia, és que al ser una prova de regularitat en carreterea oberta, moure’t de lloc no és gent complicat. Que no t’agrada el revolt? Doncs agafes el cotxe… i fins que trobis un de millor. Que vols fer fotos en mig del bosc? Fet. Que prefereixes una foto de postal amb els participants creuant un poblet nevat? També. El resultat? Fotos d’un sol tram fetes des de 5 o 6 localitzacions diferents.

1518001404409.png

Com que es tracta d’una prova amb més de 300 inscrits, els quals surten un cada minut, estem parlant d’entre 5 i 6 hores de clàssics sense parar. Per avorrir-se. En el nostre cas vam veure els 20 primers al Col de l’Arzelier, tot just començar el primer tram, i els 20 darrers al Col de Pennes, darrer coll del segon (i últim) tram del dia.

Entre mig, 150 kilòmetres de trams i enllaços que van ser una autèntica delicia. Alguns amb neu, com el Col de Grimone, un enllaç ràpid, ample, en baixada i amb dos dits de neu dura; d’altres amb gel, com el ja citat i delicadíssim Col de Pennes; i d’altres senzillament espectaculars, com les Gorges des Gats.

1518001478984.png

I és que el Rallye Monte-Carlo Historique en el fons és això: la excusa perfecte per fer una ruta per les millors carreteres que ofereix la regió dels Rhône-Alpes, amb els cotxes clàssics com a fil conductor. Només t’has de limitar a seguir-los. Es pot demanar més?

Diumenge hi havia plat fort amb dos trams mítics: Antraigues i la Burzet. Nosaltres vam optar per sacrificar el primer per anar directament al control de pas que hi havia tot just al final, al mític bar/restaurant/museu/botiga de souvenirs La Remise. És un lloc curiosíssim ple de records i història: des de monos de pilots del nivell de Didier Auriol o Sébastien Ogier a plaques de centenars de ral·lis, retalls de diaris i fotografies. Parada obligada si us agrada això dels ral·lis.

1517934401620.png

Per desgràcia — segons es miri — aquell dia no servien les famoses tartes aux pommes. Per no servir no servien ni cafés. I dic segons es miri perquè, per sort, enlloc de trobar-nos una cateferia on poder esmorzar ens vam trobar un local buit on un senyor gran passava la estona signant fotografies — dedicatòria inclosa.

Monsieur Ragnotti, geni i figura. Sempre m’havien parlat molt bé d’aquest senyor, i no només pel que fa a les seves mans al volant d’un Maxi Turbo o un Clio Grup A. Veure’l parlant amb tothom, fent-se fotos amb tothom, un servidor no podia evitar tenir la sensació d’estar davant d’una llegenda.

1517934502699.png

Quan un comença el dia fent-se una foto amb en Jean Ragnotti, el dia només poc anar a pitjor. El control de La Remise va ser entretingut i, a estones, també intens. D’allò que no saps on mirar, que fas fotos a un 911 Grup 4 i t’arriba un Stratos. Estrés. Vam esperar que passés el 1430 d’en Joan i en Carles, dorsal 56, i d’allà directes a Lachamps-Raphaël, punt més elevat del tram de la Burzet. Objectiu: trobar neu.

I déu n’hi do si en vam trobar, de neu. Després de seguir la previsió meteorològica durant tota la setmana, donava per fet que els trams de diumenge serien sobre sec. Sort que no va ser així. Abans, però, un café au lait i un parell de croissants en una mena de pensió amb vistes al tram, tot just veient com passaven els primers dorsals. Un altre dels avantatges de tenir 6 hores de clàssics per davant, que no hi ha presa.

1517843899444.png

Quatre fotos al poble, cotxe i cap al següent revolt: una paella en baixada on la gent havia tirat (molta) neu. Normalment no aprovo aquest tipus de comportament, però quan ho fa un grupet la mitja d’edat del qual no baixa dels 65 anys, no sé, et sap menys greu. Menys greu, fins que veus un A310 que per mig pam no se’n va muntanya abaix…

Quatre fotos, cotxe i cap al següent revolt. I així, fins que es va acabar el tram, i torna a començar, que això de que el tram comenci i acabi a la Burzet d’ha d’aprofitar. Per la tarda el ral·li seguia amb dos especials més. Per desgràcia, acabat el tram de la Burzet nosaltres ja vam haver de fer via cap a casa, que no era qüestió d’arribar de matinada.

1517918175063.png

Va ser un petit tast de quatre trams que, ja us ho ben asseguro, ens va deixar amb ganes de més. Si et pares a pensar, el que vam viure en un parell de dies tot just era l’aperitiu del que encara els hi quedava per davant: dos etapes amb trams tan mitiquíssims com el Turini.

Per acabar una mica aquesta parrafada, només un apunt: el Rallye Monte-Carlo Historique és un molt bon tribut als Monte-Carlo d’abans, amb etapes maratonianes, enllaços eterns i assistències remotes. Tan igual i tan diferent alhora de la prova mundialista que es va disputar per les mateixes carreteres tot just la setmana abans.

IMG_20180213_163825_488.jpg

Em van dir que m’agradaria i no van fallar. Repetirem, no en tinc cap dubte.

El viatge més èpic de la meva vida. Part 3

A poc que en els darrers anys hagueu seguit aquest blog — els comptes de Facebook i Twitter són una mica més actius — sabreu que la constància mai ha estat un dels meus forts. Allò que comences a escriure molt animant, amb moltíssimes coses a explicar: dos mil paraules, tres mil, cinc mil. En un acte de caritat humana decideixes dividir la entrada en tres o quatre parts per facilitar una mica la lectura, que quan em poso no hi ha qui em pari i tampoc és qüestió de matar-vos d’avorriment. Acabes la primera part, poc després comences amb la segona… i de sobte et poses amb un altre tema i la crònica queda més penjada que un fuet. Tot un clàssic a Colla Verglas, i més ara que sóc pare.

Continua la lectura de “El viatge més èpic de la meva vida. Part 3”

El viatge més èpic de la meva vida. Part 2

La setmana passava us vaig començar a parlar de la escapa que vaig fer el Nürburgring allà pel 2010. Vaig tancar aquell primer capítol amb una sessió de fotos al més pur estil paparazzi, moments abans d’agafar la carretera que va de Brünchenn al traçat de GP per assistir a la trobada de fanàtics del BMW M3 a la que s’havia apuntat el meu germà.

Continua la lectura de “El viatge més èpic de la meva vida. Part 2”

El viatge més èpic de la meva vida. Part 1

Quan un ha anat al Nürburgring una dotzena de vegades és normal que els records es barregin una mica. Després de tot, anar a l’Infern Verd ve a ser sempre més o menys una mica el mateix: et lleves, esmorzes, agafes el cotxe, fas unes voltes, te’n vas a Brunchen per tirar quatre fotos, un currywurst a la benzinera, unes quantes voltes més, et dutxes, sopes un rumpsteak al Pistenklause… i torna a començar. Un dia, i un altre, i un altre, al més pur estil Groundhog Day.

Continua la lectura de “El viatge més èpic de la meva vida. Part 1”

Nürburgring 2014, un cap de setmana de rodar poc i esperar molt.

IMG_3691

Com ja vaig comentar en el seu dia, durant el pont del primer de maig hem estat per terres alemanyes gaudint una mica del Nürburgring. Per desgràcia, a l’Infern Verd les coses no sempre surten com un voldria. Tranquils, que el Golf i el Swift estan bé. El problema, aquest cop, va ser 1) el temps i 2) un problema tècnic irresoluple. Anem per parts.

Continua la lectura de “Nürburgring 2014, un cap de setmana de rodar poc i esperar molt.”

Confirmat. El proper 1 de maig anem d’excursió!

Nürburgring_3_01

A casa sempre hem estat molt més de muntanya que de platja. És per aquest motiu que el el proper 1 de maig anirem d’excursió a una regió d’Alemanya que, pel que ens han comentat, està rodejada de natura en estat pur. Tot i que la regió es diu Eifel, crec no té res a veure amb el de la Torre Eiffel de París. També li diuen Grüne Hölle, on grüne és verd i hölle és infern. No sé per què diuen que és un infern. A les fotos sembla un lloc idíl·lic. Farem trekking, rutes de senderisme i moltes fotografies. També tenim ganes de provar plats típics de la zona com el rumpsteak o les famoses currywurst.

Continua la lectura de “Confirmat. El proper 1 de maig anem d’excursió!”

Alguns cotxes que vaig veure al Nürburgring (i que no vaig publicar en el seu dia)

BMW E92 M3 GTS 2

L’altre dia, mentre posava al dia el disc dur, em vaig adonar que encara no havia publicat les fotos que vaig fer al Nürburgring el passat mes de juny. Vaig parlar de moltes coses, del Swift Sport, del Porsche Museum, vaig publicar alguns videos onboard — però dels “altres” cotxes res de res. Com que mai és tard si la dita és bona, aquí va un “petit” recull de les fotos que vaig fer. La majoria van ser fetes a Metzgesfeld, la doble a esquerres que hi ha després d’Adenauer Forst, un racó al que mai havíem estat i que de ben segur repetirem en el futur.

Continua la lectura de “Alguns cotxes que vaig veure al Nürburgring (i que no vaig publicar en el seu dia)”

Guia pràctica de supervivència al Nürburgring. Els voltants.

Article publicat en el seu dia a MotorFULL, blog d’Hipertextual en el que hi vaig col·laborar durant un parell d’anys i que tancarà la paradeta en breu. En el seu dia ja vaig fer una breu referència al blog, però he decidit publicar la entrada íntegra abans de que es perdi. Tingueu en compte que els articles originals es van publicar el desembre de 2010, així que és possible que algunes dades i informacions no siguin del tot correctes. En tot cas he intentat actualitzar-les en la mesura del possible. Les fotos corresponen al Rebel Run 2010 i al AvD Oldtimer Grand Prix d’aquell mateix any.

DSC_7892

Después de haber hablado del Nürburgring y de lo que debemos tener en cuenta a la hora de lanzarnos a conducir por sus 154 curvas, hoy os quería dar una visión general de lo que uno puede hacer en la zona, si no tiene intención de meterse a pilotar dentro del circuito. Y es que aunque no lo parezca, la oferta gastro-lúdico-festiva que ofrece esa región es mejor de lo que uno podría esperar.

Continua la lectura de “Guia pràctica de supervivència al Nürburgring. Els voltants.”

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑