Com perdre una cursa de la manera més estúpida possible

F1 Grand Prix of Brazil - Race

Hi ha rutines que a vegades quasi podrien considerar-se rituals. Un d’ells és el preparar-se abans de pujar-se a un cotxe de curses, un moment de màxima concentració en el que el pilot s’ha de vestir, colocar el casc i acomodar-se dins de l’habitacle. Alguns ho fan escoltant música, d’altres xerren amb els enginyers. Jo abans de res anava al lavabo, coses de tenir un sistema digestiu poc tolerant als nervis pre-cursa. El que no canviava mai, això sí, era la rutina a l’hora de vestir-me. Només un cop, només un, quasi surto del box sense els guants. Sort que vaig adonar-me’n a temps. Qui no va tenir tanta sort va ser Marcos Ambrose, pilot de la V8 Supercar australiana que va haver de fer un pitstop d’emergència perquè no s’havia posat el sotacasc. Jo, sincerament, al·lucino.

Continua llegint

Així és com celebren les victòries a Austràlia

Genial la forma en la que Shane Van Gisbergen va celebrar la victòria a la cursa del campionat V8 Supercars que es va celebrar el juny passat al Hidden Valley Raceway. Fins ara havia vist donuts, més donuts i encara més donut — una pràctica, de fet, prohibida explícitament per la federació espanyola — però mai una mostra de drifting tan perfectament executada com aquesta.

Via Racing Gang

Dos exemples de perquè l’automobilisme és un esport segur…

El dia que li vaig dir a ma mare que volia ser pilot, primer em va enviar a la merda. Poc a poc, no obstant, ho va anar acceptant, però mai va estar del tot convençuda. El fet de que sempre hagi rodat en circuit ha ajudat força, doncs les mesures de seguretat són sempre del primer nivell (excepte quan baixem a Calafat, tot i que el traçat m’encanta). La puntilla definitiva va ser quan li vaig ensenyar el Renault Clio Cup al detall, així com la roba que portava (ignífuga). Ara segueix estant lleugerament intranquila (més per si trenquem el cotxe que per si ens fem mal de veritat, tot sigui dit), però com a mínim té la certesa de que els cotxes de cursa són més segurs que el Volkswagen Golf de 1993 amb el que ella sol moure’s per La Garriga.

A vegades, no obstant, hi ha accidents que agafen un ressó mediàtic força considerable per la seva espectacularitat, i aquest cap de setmana passat no hem tingut només un sino dos. El primer correspón al campionat V8 Supercar australià, del que he parlat més d’un cop. Es tracta d’una situació força habitual: tots a la graella, semàfor verd, un es queda parat, els pilots del darrera l’esquiven… fins que arriba un i el toca de ple. En aquest cas, a més a més, el pilot implicat a l’accident va tenir la mala fortuna de que el tanc de benzina va petar, el que va provocar una gran “bola de foc”. Tot i la espectacularitat de la castanya… el pilot va sortir caminant pel seu propi peu:

Força més dramàtic, tot i que amb idèntic resultat, és aquest segon mastagot del cap de setmana, ocurregut al circuit de Monza en una cursa de la Porsche Supercup. Pel que sembla, dos pilots es toquen a la sortida de la parabòlica, on tranquilament poden estar rodant a uns 250 km/h. Perdre el control a aquestes velocitats només pot tenir un resultat, i si no que li expliquin al paio del 997 GT3 Cup negre. Després de picar contra la paret quasi frontalment, de donar tretze-mil voltes de campana, i de deixar el cotxe irreconeixible, el paio obre la porta i surt caminant com qui no vol la cosa… això sí, una mica coix:

Vist el panorama, entre un paio que rep l’impacte d’un altre cotxe a 80-100 km/h (mínim), cosa que provoca que se li rebenti el dipòsit de benzina convertint-lo en una barbacoa mòbil; i un altre que dona mitja dotzena de voltes de campana després de picar de cara contra el mur a més de 200 km/h; si ambdos surten caminant pel seu propi peu com qui no vol la cosa vol dir que molt dolenta ha de ser la bofetada perquè un pilot es pugui fer mal de veritat. Vaja, dic jo…

Via Autoblog (1 i 2)

Així és com es guanya (o perd) un títol…

Última prova de la V8 Supercar australiana, la Sidney Telstra 500. Tres pilots lluitant pel títol a la darrera cursa. L’actual campió, Jamie Whincup, el líder, James Courtney i el pilot oficial de Ford, Mark Winterbottom.

De sobte, al darrer quart de la cursa, quan ja queden poques volter per la bandera a quadres, es posa a ploure auf boten und barralen… però només a mig circuit (curiositats del clima austral, m’imagino). Tothom amb slicks perquè ningú vol arriscar-se a ser el primer en entrar i canviar gomes. El resulta? Mireu les dues parts del video (7 i 8/8). No tenen desperdici…

Perquè no tinc ni Motors TV, ni Speed Channel, ni cap canal que em permeti veure aquestes curses del australià en directe, que si no… Ni Formula 1, ni WTCC, ni res de res. Avui en dia pocs campionats ofereixen el nivell de competitivitat i espectacularitat que ofereix el V8 Supercar aussie.

Via Racingpasión.

Les dificultats de conduir un cotxe de curses pel mig de la ciutat…

Top Gear és un dels meus programes favorits. I estic segur que no sóc l’únic que ho pensa. Tal és el seu èxit, que li han sortit imitadors tant a Austràlia com als Estats Units. En la versió australiana, que ni de bon tros s’apropa a la versió britànica, l’altre dia van fer un reportatge bastant interessant. Es tractava d’anar d’un punt A de la ciutat de Sidney, a un altre punt B, separats per tan sols 4 kilòmetres. Quasi res.

El que convertia aquesta curta excursió en una autèntica odisea era que el vehicle utilitzat era un Ford Falcon del campionat V8 Supercar australià – si, el mateix que el video de l’altre dia

És curiós veure les diferències que hi ha entre un cotxe de carrer i un de curses. Abans, molt abans, a les curses de cotxes (sobretot als Estats Units) es deia això de “race on sunday, drive on monday” (competeix el diumenge, condueix el dilluns), en referència a que un podia tranquilament conduir fins al circuit, competir, i després tornar cap a casa com qui no vol la cosa. Bàsicament, el mateix que va fer el Porsche 997 GT3 RS de Chris Harris (& co.) a les 24 hores del Nürburgring, finalitzant la cursa en una molt meritòria 13ª plaça final.

Ara la cosa és ben diferent. Coxtes que no giren, amb embragatges sense gens de tacte, on es va sentat tan avall que quasi no es veu una p&#a merda, que es calenten a la que no passa aire pels radiadors. Tot això fa que una simple passejada de 4 kilòmetres es converteixi en tota una aventura. A la segona part del programa, el Ford Falcon de Mark Winterbottom finalment va canviar els estressants carrers de Sidney per un circuit amb cap i peus. Enlloc com a casa, diuen…

Via Racingpasión.

Els millors deu minuts de competició automobilística que veureu aquest mes…

Impressionant. Genial. Es tracta de les últimes quatre voltes de la The Gold Coast 600, una prova puntuable pel campionat V8 Supercar australià. El veterà Jamie Whincup, el que va al capdavant amb un Holden Commodore, intenta aguantar com pot els atacs del rookie Shane Van Ginsbergern, al volant d’un Ford Falcon. La lluita és tremenda, i el circuit no fa sino empitjorar (en el millor sentit de la paraula) les coses: rectes llarguíssimes, curves tancades i moltes chicanes fetes a base de pneumàtics. Ni Tilkes, ni circuits estratosfèrics a Abu Dhabi i Shanghai, ni res de res. Acció de la bona en estat pur.

En relació al tema, i veient el video, no he pogut evitar pensar que això és el que el DTM hauria de ser des d’un principi. Cert és que els cotxes del V8 Supercar no estan del tot basats en cotxes de carrer, però la cosa com a mínim no és tan insultant com el Deutsche Tourenwagen Masters, un campionat on es corre amb autèntiques silhouettes, cotxes que tenen molt més a veure amb un sport prototip de Le Mans que amb els Mercedes-Benz C-Klasse i Audi A4 en els que suposadament estan basats.

Quins temps aquells en que els circuits alemans estaven plagats de BMW E30 M3 DTM i Mercedes-Benz 190 2.5-16 Evolutions, la gloriosa època dels grups A…