Pupurrí informatiu (XIX)

  1. Un dels meus cotxes preferits quan jugo al Gran Turismo 4 és l’espectacular Power House Amuse S2000 GT1. Aquí el teniu en un article d’Speed Hunters. (via Speed Hunters)
  2. Jackie Stewart provant un prototip de GoPro fa molt i mooooolts anys? Quasi. (via Automobiliac)
  3. Range Rover Evoque Convertible: la prova definitiva de que aquest món s’en va a la merda. (via Diariomotor)
  4. El nou anunci que Charlie Sheen ha fet per Abarth als Estats Units no té desperdici. Com ell diu, no hi ha res com estar en arrest domiciliari. (via Autoblog)
  5. El blog 8000vueltas publica poc, però quan ho fa ho fa molt i molt bé. Aquesta entrada sobre la història del Toyota AE86 Sprinter Trueno és un molt bon exemple: fotos, video, dades i història d’un dels esportius japonesos més mítics. (via 8000vueltas)
  6. Si fos ric del cagar no em faria res quedar-me amb aquest preciós Porsche 904 GTS ex-Brumos. (via Motorsport Retro)
  7. Sembla ser que el circuit de Bathurst estarà disponible a la propera entrega de la saga Gran Turismo. Només espero que no haguem d’esperar fins l’any 2022 per poder gaudir-lo. (via Jalopnik)
  8. A la presentació del Audi A1 Quattro que es va celebrar al Cercle Polar Àrtic, els d’Ingolstadt van decidir regalar als periodistes convidats unes voltes en un Audi Sport Quattro Grup B conduit per ni més ni menys que Stig Blomqvist. Enveja sana. I de la no sana també. (via Autoblog)
  9. A Modena acaben d’inaugurar l’enèssim museu dedicat al motor. No obstant, aquest cas és diferent, doncs estem parlant de la casa-museu on va nèixer Enzo Ferrari. Pel que es pot veure a les fotos, la veritat és que té molt bona pinta. (via Skiddmark)
  10. Surt a subhasta el Toleman TG184-2 amb el que Ayrton Senna va quedar segon al Gran Premi de Mónaco de 1984. Si tenim en compte que el seu casc es va vendre fa poc per uns 90.000 euros, imagineu-vos el que s’arribarà a pagar per aquest tros d’història. (via Carscoop)

Anatomie d’un depart, tota la tensió prèvia a la sortida d’un Gran Premi

Els 30 minuts previs a la sortida d’una cursa sempre són d’allò més especials. A mi m’encanten. És una sensació a mig camí entre la satisfacció de saber que la feia ja està feta, que ara només queda gaudir de la cursa, passar-s’ho bé; i la tensió habitual de moments com aquest. Ganes de pujar al cotxe i saltar a la pista i, alhora, una mica de canguelo per veure què passarà un cop el semàfor vermell s’apagui. Tan se val si parlem del CER o de la Formula 1, la essència del moment és la mateixa per a tots els pilots.

El que sí ha canviat una mica al llarg dels anys és la forma d’enfocar-ho. Avui en dia, quan els pilots de Formula 1 arriben a la graella sovint baixen dels cotxes per atendre a la prensa i als mitjans. Abans de que arribi aquest moment, però, es reclueixen dins del motorhome com si d’un búnquer es tractés. Concentració màxima. Que res els distregui. L’any 1985, per contra, les coses eren una mica diferents. Continua llegint

Quan el Safety Car de la F1 no era alemany, sino de Sant’Aghata Bolognese

Molt abans de que la Formula 1 i Mercedes-Benz signessin un acord de col·laboració que encara dura avui en dia, el Safety Car de la categoria reina no era ni alemany, ni tenia un potent motor V8 sota el capó, ni les sigles AMG al portó del maleter. No. Durant els anys 1982 i 1983, el cotxe de seguretat al Gran Premi de Monaco era italià, comptava amb un potent motor V12 sota el capó i un brau “rampant” al capó. Tal i com podeu veure a les imatges, el Safety Car – tot i que en aquella època s’anomenaven Pace Cars ja que la seva funció era algo diferent – era tot un Lamborghini Countach.

El model en concret era un Lamborghini Countach LP500S, equipar amb un V12 de 5.0 litres (4.754 cc) capaç de rendir 375 CV de potència i un par màxim 418 Nm. La veritat és que si comparem aquestes xifres amb els 571 CV i 650 Nm que ofereix el Mercedes-Benz SLS AMG F1 Safety Car que la Formula 1 fa servir avui en dia, la cosa no és per tirar coets. Clar que, sentint-ho molt, el biplaça alemany passa bastant desapercebut al costat del disseny vuitantero del Countach. Posats a escollir, la veritat és que no sabria amb quin quedar-me…

Via Jalopnik

Top Gear al Gran Premi de Monte-Carlo (i altres conseqüències de la cursa)

Ahir, els afortunats que van poder veure el Gran Premi de Monaco van disfrutar d’una de les curses més emocionants que es recorda al Principat. Desgraciadament, compromisos familars em van impedir poder-la disfrutar de principi a fi, però per sort hi ha coses com Twitter, que et permeten possar-te al dia sense aixecar massa suspicàcies entre els convidats. El fet és que després de veure les repeticions i els resums pertinents em quedo amb una idea: Lewis Hamilton agradarà més o menys, però el fet és que la graella de la Formula 1 necessita més pilots com ell: pilots que no es conformen, pilots que arrisquen, pilots que s’equivoquen, pilots que ataquen. Estareu d’acord o no amb el que fa, però al cap i a la fi, la Formula 1 és un espectacle, i com a tal… necessita pilots com el britànic.

De l’incident amb Massa… que voleu que us digui. Es va precipitar a la paella (que amb tans canvis de nom ja no sé com es diu: Loewes? Grand Hotel?) tot i que Massa va tancar la porta a la seva manera. Amb Maldonado, tres quarts del mateix: Lewis arrisca, fot roda, però l’altre traça com si no hi hagués ningú a l’interior. Accidents de cursa en ambdós casos, en la meva opinió.

El fet és que el paio, amb tants viatges a Direcció de Cursa, comença a estar fins els collons de tot plegat, i així ho ha deixat clar a la BBC, arrivant a dir (en un to una mica irònic, crec intuïr) que tot es deu a que és negre (una frase que ni el meu germà hagués dit millor):

En un altre ordre de coses, i per desdramatitzar una mica tot plegat, els paios de Top Gear també es van deixar veure per Monaco. Fa uns dies ja van ser caçats a Itàlia al volant d’un Citroën DS3 Racing, d’un Abarth 500C Esseesse i d’un Renault Clio Sport, però haig d’admetre que no me’ls esperava per Monte-Carlo. Sembla que el que van fer va ser una mena de curs accelerat al traçat de Gran Premi: Bernie Ecclestone amb Jeremy Clarkson, Chris Horner (el jefe de Red Bull) amb Richard Hammond… i un Flavio Briatore que ha guanyat MOLTS kilos en els darrers mesos al costat de James May (aka Captain Slow). La cosa té la seva gràcia:

El resultat del Gran Premi, resumint, és el que és: un Vettel que surt de Monte-Carlo més líder que mai, un Alonso que és capaç de treure el 150% d’un cotxe mediocre (i si no, només heu de veure on ha estat en Massa durant tot el cap de setmana)… i un Hamilton que sempre va en superattack mode. Sempre. Em declaro fan. Ja tinc ganes que arrivi Montreal (el meu circuit favorit!)…

La complicada logística d’un equip de la Formula 1 al Gran Premi de Monaco

Molt interesant la entrada que avui he vist via F1 Actual. Parla de la complicada logística a la que han d’enfrontar-se els equips de Formula 1 cada cop que van a còrrer a Monte-Carlo. El principal problema, indubtablement, és la falta d’espai, el que els obliga a fer deu-mil històries per poder encabir tot el material que habitualment porten a les curses. Per començar, si normalment viatgen amb cinc camions diferents, quan van a Monaco només ho poden fer amb quatre… ja que literalment no hi ha lloc on deixar-los.

Per començar, al costat del paddock només pot haver-hi un sól camió. Això obliga als equips a deixar quasi tot el material repartit entre el ja de per sí petit box i el camió que els hi queda més a ma. El segón camió queda estacionat a un aparcament de diferents nivells que és on es troba el paddock de la GP2. Un tercer camió queda aparcat al fons del paddock (que no sé per què li segueixen dient paddock si no és més que un carrer al costat del port)… i el quart es troba a tocar de l’autopista, fóra de la ciutat. Evidentment, això els obliga a tenir preparats diversos vehicles per anar amunt i avall recollint peces en la mesura que sigui necessari… pel que la tasca de mantenir tots els stocks sota control es més important que mai. Ja m’imagino jo als mecànics de l’Alonso buscant una clau del 13 al camió equivocat…

Via F1 Actual.

El gran Fangio rodant a Monte-Carlo amb el Lancia-Ferrari D50

Atenció a la perla que he trobat avui quasi sense voler-ho. Juan Manuel Fangio, amb el Lancia-Ferrari D50 de 1956, rodant pels carrers de Monte-Carlo, en un video que sembla haver estat rodat durant els anys seixanta. Un gran video per molts motius: primer, pels comentaris de primera ma del propi Fangio; però també per com condueix el D50 – de canto i a fondu quasi tota l’estona – i per la multitud d’angles diferents que ofereixen les càmeres onboard – que per aquella època eren quaslevol cosa menys “portables”

A més a més, aquesta petita joia també ens permetre veure com era el traçat del Gran Premi de Monaco durant els anys seixanta: amb la curva del Grand Hotel sense el Grand Hotel, l’entrada a la recta del túnel amb un pont que no té res a veure amb l’actualitat, una chicane que no és tal, la curva de la piscina sense piscina… o l’entrada a recta de meta amb una paella de 180º, enlloc de la Rascasse on en Schumacher va deixar aparcat el seu Ferrari…

Via Hell for Motors.