L’increïble final de les Indy Lights a Indianapolis

Freedom_100_2013Quatre pilots en només quatre milèssimes de segon. Una diferència de 0,00236 segons entre el guanyador i el segon classificat. Així va acabar la cursa de les Indy Lights a Indianapolis, disputada dos dies abans de les mítiques 500 milles. No domino molt les estadístiques, però no m’extranyaria que aquest final de photo finish hagi estat el més apretat de la història en qualsevol disciplina. La cursa grossa, les 500 milles d’Indianapolis, tampoc va estar malament, amb rècord de canvis de líder inclós.

Continua llegint

Una visita al Indianapolis Motor Speedway Hall of Fame Museum

Viure a Europa té molts avantatges. Per començar, pots agafar el cotxe i en qüestió d’hores plantar-te al Nürburgring, a Le Mans o a Monte-Carlo. Per anar a d’altres llocs fora del vell continent, però, les opcions es redueixen dràsticament. O bé et busques la vida i contractes els serveis dels amics d’EventGo Travel (publicitat subliminal, eh?), o bé aprofites les oportunitats que et dona la vida. I això és precisament el que vaig fer quan vam decidir que el nostre viatge de noces ens portaria a creuar els Estats Units de punta a punta, convertint-se en la oportunitat ideal per visitar dos llocs emblemàtics que difícilment hagués visitat en condicions normals: Indianapolis i la Pikes Peak.

I així és com vam arribar al Indianapolis Motor Speedway. La meca del motor als Estats Units. Les 500 milles. Mentre recorriem la mitja dotzena de milles que separaven l’hotel del circuit, recordo tenir la mateixa sensació que vaig tenir al veure per primer cop les grades de Le Mans o els verds paratges del Nürburgring, esperant-me trobar el traçat en qualsevol moment. Es tracta de llocs especials, diferents, carregats d’història, d’aquests que has de veure com a mínim un cop a la vida si el que t’agrada és això dels cotxes. D’aquí els nervis.

Continua llegint

Una boda, un viatge de noces i altres motius que em deixen sense temps per publicar

Fa dies que no escric al blog i la veritat és que ho estic començant a trobar a faltar. La raó, com alguns de vosaltres ja sabeu, és que el proper 5 de maig em caso amb la Mireia, la persona més genial que podria haver conegut mai. I clar, planificar una boda no és fàcil. Si a això li sumem un viatge de noces tirant a complexe, la cosa passa a ser directament insostenible. I és precissament en aquest punt on em trobo submergit en l’actualitat. De la boda digue’m que s’encarrega més ella, deixant-me a mi la part del viatge. I quin viatge!

Enlloc d’optar pels clàssics Polinesia, Zanzíbar, Kenya, Bangkok, sol i platja i poc més, la Mireia i un servidor em optat per una ruta una mica més… digue’m-ne… activa. I personal, també. Del 7 al 27 de maig creuarem els Estats Units, des de Chicago fins a San Francisco, en un roadtrip que ens portarà a creuar 4 fusos horaris i 9 estats diferents. En total seran uns 5.500 kilòmetres. El cotxe? Un Jeep Grand Cherokee (o similar). Per què? Perquè la benzina va a 0,80 euros el litre, bàsicament. I perquè en alguns parcs naturals farem una mica de off-road — com per exemple la Phantom Canyon Road o el Monument Valley.

Clicar sobre el mapa per veure la ruta a Google Maps

Sense entrar en gaires detalls, la ruta començarà a Chicago, d’on sortirem en direcció a Indianapolis. Allà veure’m el Indianapolis Motor Speedway Hall of Fame. Sí, és un petit desviament però… ja que estem i aprofitant que la Mireia em deixa… D’Indianapolis farem via cap a Saint Louis i Kansas City, i des d’aquesta ciutat començarà una maratoniana jornada que ens portarà directament a Colorado (són uns 1.200 kilòmetres, veurem si ho podrem fer tot en un dia).

A Colorado, un estat al que jo tenia moltes ganes d’anar-hi, pujarem a la Pikes Peak. Sí senyor. Amb dos cullons. De la Pikes Peak anirem a Aspen, i des d’allà farem via cap al Grand Canyon, on farem nit. El matí següent farem un vol per la zona per sortit tot seguit cap a Las Vegas, on aprofitare(m) que és dissabte per assistir al Cars and Coffee Las Vegas. Des de Las Vegas la ruta ens portarà fins a Santa Barbara, Monterey i — finalment — San Francisco. Evitant autopistes en la mesura del possible, sempre que es pugui.

Tot i que coincidirem en alguns trams amb la famosa Route 66 (al principi i al final), gran part de la nostra ruta transcorrerà per la US-50, anomenada també The Loneliest Road in America. Ho hem fet així per poder passar per l’estat de Colorado… i per intentar descobrir coses pot ser no tan pre-fabricades i estereotipades com les que es poden veure per la Route 66. Veurem si ens surt bé la jugada. En tota la planificació ha estat de gran ajuda un molt recomanable llibre titulat Road Trip USA escrit per Jamie Jensen, un paio que no té inconvenient en contestar-te personalment a qualsevol dubte que et sorgeixi. Comprobat.

D’entrada no penso portar-me l’ordinador, així que el més probable és que no publiqui res entre els dies previs a la boda i finals de maig. Paciència. Això sí, quan torni espereu un bon resum de les vivències en aquest roadtrip… si és que no acabo publicant alguna cosa ràpida mentre estigui per allà. Ja veurem. Dependrà del temps i del WiFi que em trobi per allà (és curiós que als horels barats internet sigui sempre gratis i als cars sigui sempre de pagament).

Així doncs, ja sabeu quin és el motiu que m’ha tingut allunyat del blog els darrers dies. I el que em queda. Boda i viatge. Viatge i boda. Tot sigui per una bona causa. I casar-me amb la Mireia bé s’ho val. Us havia dit que és la persona més genial i perfecte que he conegut mai? Crec que sí, però no està de més repetir-ho…

Els 10 finals de cursa més estúpids, segons Jalopnik

M’imagino que recordareu el final d’infart a les últimes 500 milles d’Indianapolis, on el pilot que aleshores liderava la cursa es va estampar de forma incomprensible al darrer revolt. Prenent aquest estúpid accident com a punt de partida, Jalopnik i els seus lectors han escollit els 10 finals de cursa més surrealistes de la història. Entre ells trobareu el vergonyós espectacle d’Austria 2002, quan Barrichello va deixar guanyar Schumacher sobre la mateixa línia de meta… o el meu favorit: la cursa de la F3000 a Monaco l’any 2003. No diré més per no espatllar la sorpresa…

Via Jalopnik

 

 

Com perdre les 500 milles d’Indianapolis de la forma més tonta…

Ahir es van disputar les 500 milles d’Indianapolis, on el català Oriol Servià sortia en una molt meritòria 3ª posició. Finalment, el pilot de Pals només va poder classificar-se en 5ª posició després d’una cursa on quasi sempre va estar situat als llocs capdavanters. Ara bé, el més destacat va ser la forma en la que el jove pilot Hildebrand va perdre una cursa que tenia guanyada: a la darrera volta, al darrer revolt, ell solet. Sens dubte, el #EPICFAIL del dia va pel pilot nordamericà.

Via MotorpasiónF1.

Oriol Servià sortirà tercer a les 500 milles d’Indianapolis

Quan ja ningú comptava amb ell, quan quasi no s’en parlava, quan tothom el donava per retirat, va l’Oriol Servià i casca el tercer millor temps als entrenaments qualificatius de les 500 milles d’Indianapolis (que enguany, per cert, celebra celebra la edició número 100!!). Déu n’hi do. Després de tants problemes amb equips, espònsors, després de que ningú comptés amb ell tot i ser un molt bon pilot… ja anava sent hora que arribés un resultat d’aquests. Ara només queda confirmar-lo a la cursa de diumenge vinent. Entre això, el Gran Premi de Monaco i un dinar a casa dels sogres, la cosa es presenta interesant.

Més info: Competició.cat