L’Opel Calibra del DTM que mai va arribar a còrrer és pornografia en estat pur

Zakspeed-Calibra-4x4-32-of-38

L’any 1996 el DTM — reconvertit un anys abans en ITC — va acabar morint d’èxit amb uns costos exorbitants que fins i tot rivalitzaven amb els pressupostos de la Formula 1. Per la temporada següent Zakspeed havia preparat l’Opel Calibra 4×4 definitiu, equipat amb un motor 2.5 V6 d’origen Cosworth que s’enfilava fins més enllà de les 12.000 rpm, i amb un pes que rondava els 1.040 kilos. Per desgràcia els plans es van tòrcer una mica quan Opel va decidir tocar el dos, deixant el cotxe en mans de Zakspeed ja que ells no en volien saber res. Què va fer aquest preparador alemany? Doncs guardar-lo a la seva col·lecció particular tal qual el van deixar en el seu dia: amb la carrosseria de fibra de carboni completament desprovista d’adhesius que poguessin arruinar la seva línia.

Continua llegint

Meriveyron, un petit tribut al millor cotxe de la història

A LE MANS EN BONA COMPANYIA

Admeto que el títol pot resultar una mica confús. Al obrir l’enllaç segurament pensaveu en un Ferrari F40, o en un McLaren F1. Doncs sento dir-vos que la entrada d’avui us decepcionarà. O no. Aquesta entrada va d’un dels millors cotxes de la història, un cotxe que tot i ser probablement la darrera opció que es compraria una persona a qui li apassiona el motor, probablement ha fet i ha viscut molt més que qualsevol Porsche, Ferrari o Lamborghini que pogueu trobar pel carrer. I ho dic en serio. Molt més. La entrada d’avui és un petit tribut fotogràfic al Meriveyron.

Continua llegint

Vacances, Nürburgring, Meriveyron i d’altres cosetes pendents

Vacances, aquell període de l’any on més temps lliure tinc i on, paradoxalment, menys coses publico a Colla Verglas. Tot just ahir vaig arribar a casa després de passar una setmana i mitja recorrent-me Europa, en un viatge que em va portar a llocs tan dispars com el Nürburgring (sí, per segon cop en dos mesos), Tirol o Suïssa. Tot va començar divendres 29 a les 15:00, moment en el que en va començar un periple que ens portaria primer a Dijon, on vam fer nit, per acabar el dia següent a la meca de l’automobilisme mundial: el Nordschleife.

Pel matí va tenir lloc una cursa de les VLN Series, on després de flipar-nos una mica amb els Porsche 997 GT3 RSR, els Mercedes-Benz SLS GT3 i els no menys espectaculars Renault Clio Cup Evo preparats fins al més mínim detall (llantes, difussor, gurney flap, aletes, separadors, frens, escape central, vidres de metraquilat, etc.) va arribar l’hora de fer un primer contacte amb el traçat (sobretot pel Samu i l’Andrés, ja que era el primer cop que anaven al Infern Verd). El cotxe escollit va ser el Seat Ibiza Cupra TDI del meu germà, enlloc del Meriveyron tal i com vam fer l’any passat en aquella gloriosa volta produïda per Flying Hawaiana Productions.

La sorpresa va venir quan al arribar a la línea de boxes del Nordcshleife, enlloc de girar a la dreta i entrar al traçat antic, uns cons mal posats ens van enviar a la recta del circuit de Gran Premi. Us asseguro que no us podeu ni imaginar els crits histèrics del meu germà quan va encarar la recta de pits del Sudschleife; un moment que segurament no oblidarà en molt de temps. Donat que poder rodar als dos circuits alhora no és una cosa que es pugui fer tots els dies (a no ser que participis a les VLN Series), tot just arribar de nou al aparcament vaig decidir agafar el Meriveyron per fer una volta adicional amb la Mireia i uns amics flamencs (flamencs de Flandes, no d’Andalucia) i francesos de TheAutoUnion. La veritat és que va ser força traumàtic adonar-se de la manifesta falta de potència del Meriva a base d’avançaments fulminants per part de trastos com el BMW M3 o Porsche 911 GT3. Clar que qui no es consola és perquè no vol: com a mínim vaig poder avançar un Opel Astra Combi i un Audi A6 Avant. Això per no parlar de la GENIAL foto que em vam fer, i amb la que he decidit obrir aquesta entrada.

Al dia següent, el meu germà no va parar de rodar amb el Volkswagen Scirocco 2.0 TFSI DSG de Rent-Racecar. Per la seva part, en Lluís (copi de l’Ignasi amb la Sabine) va fer la seva primera aproximació al circuit al volant del seu Opel GT… a la que van seguir unes quantes voltes més. Coses del Nürburgring, que enganxa. Al final, l’Ignasi va grabar un video de la seva darrera volta (un 8:52 amb molt de trànsit, de la que parlaré un dia d’aquests) de la que va quedar absolutament flipat. Podriem dir que després de prop de 70 voltes, ja té el traçat completament per la ma (el que es tradueix en aixecar les quatre rodes del terra a Pflanzgarten II, fer 225 km/h abans d’Schwedenkreuz o 190 km/h abaix de tot de Fuchsröhre aixecar les quatre rodes del terra a Pflanzgarten II, fer 220 km/h abans d’Schwedenkreuz (botant), 190 km/h a Flugplatz i 225 km/h abaix de tot de Fuchsröhre). Jo, mentrestant, em vaig dedicar a fer fotos (la meva dosi de conducció ja la vaig tenir el mes passat). Les fotos les veureu durant els propers dies, juntament amb les del Rebel Run 2011, que ja van amb un retard força considerable. Sorry.

Després d’un molt bon sopar a Pistenklause, amb rumpsteaks i molt bona companyia, de retrovar vells amics com el Matteo de Swiss Car Sightings, i de passar-nos-ho genial en un cap de setmana en el que no va ploure (tot i que tampoc feia precissament calor: 9ºC de mínima, 12,5ºC de màxima el diumenge), dilluns al matí la Mireia i jo vam enfilar la autobahn cap a Munich, on per desgràcia vam trobar-nos amb el museu de BMW tancat a cal i canto, i d’allà… a Austria. Però d’això millor parlem un altre dia.

Tandes (i cantos) a Mora d’Ebre

Dissabte passat, al traçat tarragoní de Mora d’Ebre, una grapat de cremats es van reunir amb la seva maquinària amb l’únic objectiu de cremar roda. Literalment. Només els hi va faltar un bidó de benzina i un misto per acabar de liar-la. No obstant, com que aquesta gent es bastant old-school, van preferir fer-ho com s’ha fet sempre: muntant rodes velles al darrere, i peu abaix fins que es doblegui el pedal del gas.

Trobareu les 86 fotos restants a Colla Verglas Foto o clicant directament sobre les imatges d’aquesta entrada.

Només així vaig poder aconseguir fer fotos com aquesta:

O aquesta, amb el meu germà fent ballar la Sabine:

O aquesta altre, amb en Ramon fotent el seu E36 a tres rodes…

El resultat de tot plegat va ser aquest:

El traçat de Mora d’Ebre no és ni molt menys un Montmeló. De fet, ni tan sols s’apropa a un Calafat. És mes aviat un kàrting per nens grans, un circuit ideal per fer tandes, i cantos. Sobretot cantos. Perquè amb una mica de traça, un podía fer quasi tot el traçat de costat, incloent la recta!!

Aquestes tandes, sobretot, van servir al meu germà per estrenar-se de veritat amb la Sabine, per fer-se amb la seva conducció i prendre-li les mides de cara al seu debut als trams catalans la temporada vinent. És per això que al principi va començar muntant gomes Toyo, els semi-slicks que farà servir la temporada vinent, tot i que al cap d’una estona, i en vista de que fer cantos amb aquests pneumàtics era una mica mes complicat, finalment va muntar gomes caca-de-la-vaca per fer una mica l’animal.

El seu copilot i amic de Colla Verglas, en Lluís Comas, també es va estrenar en això dels “cantos” amb el seu Opel GT. No és un cotxe tan fàcil de portar com el BMW, però Déu n’hi do…

I d’entre la resta de cotxes, doncs una mica de tot, especialment BMW. Hi havia dos o tres eme-tres, un parell dels quals també van fer acte de presència al Nürburgring l’estiu passat, així com algún que altre E30 325i, més o menys preparat

La nota de color la posava un Porsche 997 Carrera 4 i un Peugeot 205 Rallye, que van donar una mica de varietat al paddock

En resum, una jornada d’allò més divertida, amb molt bon ambient i molta, molta olor a goma cremada. A la pròxima cita segur que no hi falto, que el Renault 5 GT Turbo ja fa molts dies que fa bondat al garatge…

Trobareu les 86 fotos restants a Colla Verglas Foto o clicant directament sobre les imatges d’aquesta entrada.


Nota: si vau estar rodant a Mora d’Ebre i voleu alguna foto del vostre cotxe que no heu trobat per aquí, només m’ho heu de demanar. Crec recordar que com a mínim, tinc un parell d’imatges de cadascun dels cotxes que van estar rodant.

Em trobareu a: danidmas@gmail.com

Qui no es consola és perquè no vol…

Després del desgraciat incident amb el desgraciat del meu veí, i encara amb el paracops aguantant-se per dues brides, ahir per fi em vaig decidir a enganxar l’adhesiu del Nürburgring. La raó per haver tardat tant és simple: no rentava el Meriveyron des del passat més de Juny. Digue’m guarro…

Qui no es consola és perquè no vol.

Per a tots aquells que vulgueu recordar la antològica volta que vam fer al Nürburgring, amb la Flying Hawaiana movent cintura a ritme de cop de clàxon per Brünchen, Pflanzgarten o Fuchsröhre, aquí teniu la prova del delicte. Ja ho diuen que no es pot posar la enganxina fins que no s’ha rodat al Nordschleife, i així ha estat. Després de dues voltes, més còmiques que qualsevol altre cosa, crec que s’ho té ben merescut.


Com es pot ser tan filldepu**?

Avui us vull explicar una historieta que reflexa d’una forma magistral el que és l’amistad, el companyerisme, i la honestedat. La història es remunta a fa un parell de setmanes, però abans d’entrar en detalls, us poso en antecents. Jo visc en un carrer cul-de-sac on només hi han set cases (no confondre amb el poble de Setcases). És a dir, que ens coneixem tots, que no és un carrer de pas, i que els cotxes que hi ha aparcats són sempre els mateixos: un Passat, un Mazda 6, un Clio vell i atrotinat, un Volvo V40, un Mercedes-Benz 300. I para de comptar.

Com he dit, els fets van passar fa un parell de setmanes. O tres. Tan se val. Era la nit del darrer dil·luvi universal, i jo i la meva parella estavem tranquilament a casa… sense fer res que no es pugui explicar, no us penseu. Cap a les 20:00 del vespre, vam sentir un cop sec, vaig treure el cap per la finestra, i entre la foscor (perquè a La Garriga, quan plou, els fanals no van… cosa de la humitat) vaig poder veure el meu veí amb el seu Mercedes-Benz 300 atrotinat (matrícula GT… així que imagineu-vos si té anys). Vaig pensar que havia picat amb la vorera, o alguna cosa per l’estil, i no li vaig donar més importància.

Mig hora després, vam anar a sopar a casa d’uns amics i va ser llavors quan vaig veure la castanya. No és una bofetada d’aquestes que dius… suaus. No. És una òstia amb totes les lletres. O. Amb accent obert. S. T. I. A. I amb H si és que en porta, que ara no ho sé. Aquest paracops, mira que n’ha rebut de bofetades! Moltes: al País Basc, al Nürburgring, etc. Però mai havia arribat a aquest punt de destrosa. Déu n’hi do. Hi debia haver picat amb ganes, el cabrón!

Com que plovia auf boten und barralen, vaig pensar (digue’m home de bona fe) que el paio tenia pressa i que quan arribés em diria algo. Jo, de totes formes, i emprenyat com una mona no ja per la castanya sino pel fet de no trobar ni una nota, vaig fer via cap al sopar. Al tornar, allà cap a la 1:00, allí estava: el Mercedes-Benz 300 blau cel del vehí, amb una visible ratllada al costat esquerra del paracops del darrera (per sortir del nostre carrer, el més fàcil és recòrrer els 30 metres que hi ha fins el carrer que creua fent marxa enrere, d’aquí que em piqués amb el cul). Digue’m home de bona fe (de nou), vaig tornar a pensar que com era tard, al matí següent em diria algo. Si, claaaro… Encara espero.

Continua llegint

The Mighty Meriveyron & The Flying Hawaiana present…

Una volta al Nürburgring, en el mighty MeriveyronCostaRica style!!

El video es va grabar el passat mes d’Agost, quan vam pujar per veure de que anava això del AvD Oldtimer GP – del que haig de penjar fotos un dia d’aquests. Va ser divertit, però segueixo preferint el GT Turbo o un VW Golf GTI de Rent-Racecar