Pels aparcaments del Saló de Ginebra…

Com alguns de vosaltres ja sabeu (i d’altres fins i tot heu patit en primera persona), una de les meves grans aficions és patejar-me aparcaments amunt i avall, buscant cotxes macos entre tant Renault Megane y Citroën Xsara – amb tots els meus respectes per aquests dos vehicles. És el que s’anomena car spotting. En aquest sentit, un esdeveniment com el Saló de Ginebra sempre promet emocions fortes, més encara si tenim en compte que molts fabricants petits venen amb els seus propis trastos – d’aquí que puguis trobar petites rareses com un Wiesmann MF4 Coupe, un Mansory Gran Turismo S… o un horripilant Fornasari.

Com podeu veure, varietat al poder: des d’un Maybach 62 al costat d’un 57S, fins un E-Type (l’any en que Jaguar celebra el 50 aniversari del coupé britànic), passant per tres o quatre combos de Porsche… o fins i tot una cosa rara, elèctric, groga i horrible que vaig trobar a la zona dels vehicles elèctrics i ecològics.

Trobareu la resta de fotos (50!) a la corresponent galeria a Flickr.

Galeria de fotos: Saló de Ginebra 2011

Ale. Aquí estan les fotos del Saló de Ginebra. Després de parlar de la experiència que un esdeveniment així representa per un blogger amateur com jo, de parlar del millor i el pitjor a Motor.cat… i de fer tres quarts del mateix a MotorFull (part 1 | part 2), per fi he trobat temps per re-dimensionar-les, re-nombrar-les, re-ordenar-les i pujar-les al meu compte de Flickr. A passar-ho bé.

Galeria: 81º Saló Internacional de l’Automòbil de Ginebra

Experiències d’un blogger al Saló de Ginebra

Catalans i catalanes, ja torno a ser aquí. Han estat dos dies molt intensos, dos dies gràcies als quals la meva esquena no dista gaire de la d’en Pep Guardiola, dos dies gràcies als quals quasi no em sento els peus (ni els braços, ni les cames), dos dies on no he parat ni dos segons… però que, si us dic la veritat, han estat dos dies forá interesants. I és que una cosa és cobrir un esdeveniment com el Saló de Ginebra en plan tranquil, preparant un article-reportatge al cap de 2-3 dies, quan tot ha tornat ja a la normalitat; i un altre molt diferent és fer-ho en temps real, sense cap ajuda, i havent de muntar-m’ho tot jo solet.

El fet és que dimarts, a les 7:30 del matí, un servidor ja estava preparat, Canon 450D en ma, disposat a passar-s’ho d’allò més bé. D’entrada, Porsche tenia la seva presentació programada per aquella hora (en serio, aquesta gent no té res millor a fer que organitzar una presentació a les 7:30 del matí?) però per desgràcia, quan vaig arribar a l’stand hi havia tantíssima gent, que vaig decidir saltar-me-la. I la d’Audi a les 7:45 també. I allà estava jo, a l’stand de Lamborghini, en segona fila, darrera d’un japonés escanyolit, esperant pacient per la presentació del Aventador LP700-4, programada per les 8:00.

Quan Stephan Winkelmann va descobrir el nou V12 dels italians, la penya es va tornar tan boja que en 3 dècimes de segons, vaig passar d’estar en segona fila a estar a la vuitena: gent disparant sense mirar, càmera enlaire, gent cridant, paios que se’t foten pel mig, cops de colze, etc. Resumint: que a les 8:20, quan vaig deixar l’stand dels italians, només havia pogut disparar 2-3 fotos que valguèssin mínimament la pena. La cosa prometia.

Després d’un parell d’horetes disparant aquí, agafant dossiers de prensa allà… vaig començar a fer via, per primer cop, cap a la sala de prensa. M’havien avisat que la cosa estava complicada, però la veritat és que no m’esperava que ho estigués tant. De fet, em va recordar molt la biblioteca Area II de la Facultat d’Econòmiques de la UB (on em vaig tirar moltes hores durant la meva extensa carrera universitària): quan vaig arribar, probablement la meitat dels llocs estaven buits, però a sobre de la taula, tot indicava que el paio allà instal·lat només havia anat a pixar no feina ni cinc minuts: portàtils, càmeres de fotos, papers, bolis… tot distribuït de forma que semblés que el lloc estava ocupat. Quan no era així.

El tema és que quan van grups de 3-4 periodistes, segons m’han dit, un es queda guardant el lloc mentre els altres van a patrullar el saló. Així es van turnant, i tothom té el seu lloc reservat. Com s’ho munta, doncs, un paio que s’ho ha de fer tot sól? Doncs ajo i agua: cul a terra, MacBook sobre la falda, sense endoll, i amb una conneció wi-fi que durant els moments de més trànsit, vora les 15:00, treia fum i anava a dos per hora. Per sort, a vegades un tenia sort i trobava una cadira. Una miserable cadira.

Com veieu, comoditat en estat pur. Imagineu-vos: tot el dia amb el portàtil a l’esquena, amb els peus inflats de tant caminar… i no poder trobar ni un trist lloc per poder asseure tranquilament. Només quan la gent va començar a plegar, cap a les 17:30, vaig aconseguir trobar un forat a una taula (dimecres la cosa milloraria encara més). Però fins llavors, si trobaves una cadira suelta ja et podies considerar un afortunat.

Al Press Center hi havia servei de guardarroba (gratissss), però jo no les acabava de tenir totes i no volia deixar el ordinador, els objectius, els carregadors, etc. a risc de que “es perdesin”. Tot i haver de carregar amb el material tot el dia (menys un parell d’hores, quan vaig decidir que, pel bé de la meva espatlla, més em convenia deixar les coses al guardarroba), preferia tenir-ho tot sempre sota control. Parlant del Press Center, Déu n’hi do la de serveis que ofereixen… i que per no haver anat mai a les edicions anterior, desconeixia per complet.

Per exemple, hi havia telèfons gratis… que, tonto de mi, no vaig descobrir fins el darrer moment quan vaig començar a trucar a la parella i a la familia per dir que començava a fer via cap a Barcelona. També hi havia servei de paqueteria DHL, que no vaig investigar prou, però que juraria que et permetia enviar els dossiers de prensa allà on volguèssis… de forma gratuïtaaa!! Digueu-me català, però tot allò era una mica com el paradís (jeje!).

Parlant de dossiers de prensa, en aquests dos dies he fet una bona compil·lació! Des de pendrives USB “de carbono”, cortesia de Lamborghini, fins a motxilles-trolley de SEAT (que anaven de conya per portar el material amunt i avall): Wiesmann, Bentley, Ferrari, Mansory, RUF… però també Renault-Dacia o Saab. En tinc de tots colors, mides i formes. El pitjor de tots? De Tomaso. Perquè enlloc d’un dossier amb cap i peus, només donaven fotocòpies.  Com quan anavem al cole; tan penós com el seu horrible Deauville. Però d’això pot ser parlem un altre dia…

El fet és que dimarts vaig deixar el saló cap a quarts de vuit del vespre, quasi 12 després d’haver entrat, després d’estar xerrant una estona amb els amics de TheAutoUnion que ens vam trobar. Va ser intens, estressant… però haig de reconèxer que també va ser una mica adrenalític. I la veritat és que ja tinc ganes que arribi el IAA de Frankfurt!!

Tot preparat pel Saló de Ginebra…

Porto uns dies que no paro, m’imagino que ho haureu notat per les poques entrades que vaig publicar la setmana passada. El fet és que aquesta setmana que avui comença no té pinta de millorar gaire… tot i que per motius ben diferents. D’aquí a unes hores agafaré la AP-7 direcció França i no pararé fins arrivar a Ginebra, on demà començarà una nova edició del Genéve Salon-Auto.

Aniré en representació de MotorFull i Motor.cat, i la veritat és que m’espera una de bona: fer fotos, enviar-les en temps real als editors per a que publiquin la corresponent entrada, i torna a començar: fotos, sala de prensa, enviar, fotos, sala de prensa, enviar. Pel que m’han dit els companys de TheAutoUnion, és una feina bastant dura, especialment si un ha de fer tota la tasca tot sól. Dimarts a la nit us ho explico…

Prepareu-vos per veure fotos del Ferrari FF, del Gumpert Tornante, del Wiesmann Spyder, del Lamborghini Aventador LP700-4, del Lexus LFA Nürburgring, etc. La llista de novetats és interminable…

El retorn de De Tomaso, pffff…

Una de les grans noticies del Saló de Ginebra, que en dues setmanes obrirà les portes, és el retorn d’una marca històrica com De Tomaso. La marca italo-argentina va viure els seus dies de glòria durant els anys setanta, amb models tan espectaculars com el Pantera o el Mangusta. Desgraciadament, un seguit de males decisions van enviar al petit fabricant de pet cap a la bancarrota l’any 2004.

Ara, gràcies a la inversió feta per un industrial italià, i a l’acord al que s’ha arribat amb Pininfarina, empresa que cedirà part de les seves instal·lacions per poder fabricar els nous models de la marca, tot sembla estar llest pel renaixement de la històrica marca. La pregunta és: amb quin model? Una versió modernitzada del Pantera, amb el motor del Shelby GT500 i un disseny purament italià? No. Algo més radical, en la línia del Mangusta i la seva agressiva estampa? Tampoc.

Res més lluny de la realitat. M’imagino que els encarregats de prendre les decisions a la recent ressucitada De Tomaso no tenen ni idea de cotxes, perquè si no no m’explico com poden haver arribat a la conclusió que la millor forma de reviure una marca com De Tomaso era amb un mamotreto igual d’horrible que el BMW Serie 5 GT en el que sembla que s’ha basat. En serio: en que cony pensaven?

Ambició no els hi falta, la veritat. Pensen produir 3.000 unitats per any… d’això. I en un futur (un futur que a dia d’avui veig molt negre) no descarten augmentar la producció amb dos models més: un sedan esportiu al estil CLS de Mercedes-Benz, i un esportiu-esportiu. Molt em temo que aquest últim arribarà quan ja sigui massa tard…

Imagino que a aquestes alçades ja poc importa, pero el nou De Tomaso SLC Concept equiparà un V8 de 500 cavalls, tot i que també es podrà optar per un V6 de 300, i un V6 turbo-dièsel de 250. La pregunta és: amb quin us quedeu? amb això? o amb un Porsche Cayenne? Patètic.

Via Autoblog.

PD.- Sens dubte, el #etfelicitofill d’avui va per ells…

Els Lancia Thema, Flavia i Grand Voyager, i la llei del mínim esforç

Avui Lancia ha fet públiques les novetats que presentarà de cara al Saló de Ginebra, que en un parell de setmanes obrirà les seves i al que un servidor anirà acreditat. Aquestes es podrien resumir en tres noms: Thema, Flavia i Grand Voyager. Clar que anomenar a aquest trio de joies “novetats” és, pot ser, anar una mica massa lluny.

En realitat, tots tres no són res més que models que Chrysler ven en l’actualitat als Estats Units, i als que Lancia tan sóls s’ha limitat a canviar-lis la calandra frontal. I llestos. Ni tan sóls s’han matat a fer fotos decents dels mateixos, sino que han agafat les que ja tenien del Chrysler 300C, del Chrysler 200 i de la Chrysler Grand Voyager, i les han photoshopejat una mica per diferenciarles una mica. El resultat salta a la vista…

Com podeu comprobar, l’esforç és mínim. Tan mínim que ni s’han pres la molèstia de fer les seves pròpies imatges oficials. Tan mínim que al Grand Voyager, no s’han dignat ni a canviar-li el nom. Tan mínim que per no canviar, no han canviat ni les llantes. Ni els colors. Ni el disseny. Només la calandra frontal. I no massa, no fos que ens passessim de la ratlla.

A mi em sembla molt bé que comparteixin models entre Lancia i Chrysler. De fet, ho trobo fins a un cert punt raonable i una decisión intel·ligent. D’aquesta forma, Lancia millora la seva gama de vehicles – que fins ara feia bastanta pena, la veritat sigui dita – i Chrysler guanya notorietat al vendre’s sota la xarxa de distribuidors del fabricant italià. El que passa és que l’esforç per diferenciar aquests tres models entre ambdues marques ha estat nul, totalment inexistent. Una enganxina i llestos. En comparació, al Seat Exeo sí que li van rentar una mica la cara per diferenciar-se del Audi A4 B7. Però el cas d’aquests Lancia-Chrysler és força més lamentable.

El millor de tot és que llegint el comunicat de prensa, a Lancia no tenen miraments per dir tonteries com que el confort americà es troba amb el disseny italià. Disseny de què? En serio? Uns cotxes dissenyats als Estats Units, pensats per al públic dels Estats Units i fabricats als Estats Units: des de quan això és “disseny italià”? Que m’ho expliquin, perquè tinc la impressió de que algú ens vol prendre el pél.

És per tot això que considero que Lancia es mereixen un #etfelicitofill com una catedral. I de passada… un #quenonosengañen!!

Més info: MotorFull